En una de les estades a mercè de la Terra Alta i el Matarranya, Pau Picasso, llavors un jove convalescent d’escarlatina, es va proposar viure en contacte amb la natura. Els Ports de Beseit era una carena que l’inspirava a l’hora de pintar. I no va dubtar, amb amics de confiança, fer caminades per aquells topants, inclosos els més enrevessats de tramuntar. En un estret de roca, d’una dificultat considerable, per on més avall hi discorria el riu, va relliscar perillosament. Els acompanyants, a l’adonar-se’n, el van poder subjectar in extremis. Entre aquest episodi de conseqüències imprevisibles i la bellesa de la contrada, Picasso es va endur un record colpidor dels Ports.
A Joaquim Montclús i Esteban (Calaceit, Matarranya, 1957), historiador especialitzat en la Franja de Ponent, també li venen imatges infantils d’excursions a prop del naixement dels rius Matarranya, Algars i Ulldemó, «autèntica meravella natural on la combinació de l’aigua, les roques i el bosc han creat un dels paratges més impressionants i encisadors del massís dels Ports, el pantà de la Pena, els estrets del Regatxol, el barranc de la Paridora, etc.» I seguidament, no obvia que les havia passat magres per a poder sortir airós en l’instant de passar les passarel·les del Parrissal: «aquest conegut congost té uns 3 km. de llargària i el pas és facilitat per unes passarel·les de taulons i baranes de cable». Montclús ho detalla en El Matarranya. Crònica de viatge (Galerada, Cabrera de Mar 2012), una mena guia de la comarca històrica, fruit d’una sèrie articles que La Vanguardia li va encomanar el 2008.
En el decurs del llibre el cronista calaceità fa un tomb pels 29 pobles que conformen la comarca natural (darrerament el govern d’Aragó l’ha trossejat, vinculant algunes viles a Casp i Alcanyís). I la fa petar amb batlles, historiadors, cuiners, amics, estiuejants… Un d’ells és l’escriptor Albert Sánchez Piñol, que en el pròleg d’El Matarranya. Crònica de viatge, afirma que els estius de la seva joventut a Torre del Comte, vila natal de l’àvia, foren determinants en el moment de «prendre consciència de la meva cultura i de les amenaces que gravitaven damunt seu». Sánchez Piñol diu que exercint d’antropòleg ha recorregut part de l’Àfrica: «Mai, en lloc, no he trobat un exemple tan nítid i brutal de colonialisme lingüístic com l’anomenat “xapurriao” del Matarranya». Així doncs, Piñol denuncia que el poder polític ha volgut imposar a una gent la convicció que no parlaven una llengua pròpia, sinó que la “xapurrejaven”: «és una impostura que, més enllà del contrast d’opinions, frega el deliri insensat».
El menyspreu secular a la llengua ha desencadenat, en algun cas, reaccions com les que descriu Quim Montclús tot dinant a Aiguaviva. Tant el propietari del restaurant, primer, com la cambrera, després, se li dirigeixen en castellà: «però quan parla amb la gent de la cuina i amb la gent de la població ho fa en català. Al final, després de dir-li que som de la vora, aconseguim que ens parli unes paraules en català». Amb tot, no oblidem que, en temps pretèrits, el castellà ha estat una llengua desconeguda a la Franja. Tant cert és, que una llegenda, que corre per la Baixa Matarranya, diu que els veïns de Maella, amb l’objecte de ser més fins i cultes, van contractar una vella perquè els ensenyés «la que nunca fue lengua de imposición».
Montclús no deixa res per verd. Amb més o menys profunditat, parla de tot i força: dels calatraus, de les presons, dels carlistes, de les aus de pas, dels pobles abandonats, dels plens municipals en català, de la tòfona, dels enfrontaments anarquistes amb la Guardia Civil, de les excavacions arqueològiques, del formatge de cabra, de l’origen de la toponímia… A propòsit dels noms de lloc, el de Calaceit precisa que Bellmunt del Mesquí prové, segons el filòleg Joan Coromines, del llatí bellus mons: «al·ludint al vast domini de vista del tossal de St. Josep, que cau sobre el poble».
Impacta, en particular, la imatge macabra que l’autor reté, dels anys 60, quan la quitxalla jugava a futbol, pels carrers de la Freixneda, amb una calavera: «a la falta de pilota, els infants feien servir els caps de les persones».
El Matarranya. Crònica de viatge és una novetat editorial de lectura obligada per aquells que els fa dentetes esbrinar els confins, allà on la llengua sobreviu en una situació de precarietat. Tant en casos en el quals urgeix reflotar el panorama com en d’altres, Picasso aconsellable que la inspiració t’arreplegués amb les mans a l’obra.
Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir