Presentació de “Licantropia” de Carles Terès a Barcelona « Lo finestró del Gràcia.
A les 19 h del 22 de gener es presentarà a Barcelona, a la Llibreria LAIE, carrer Pau Clarís, 85, la novel·la Licantropia de Carles Terès i Bellès. La presentació d’aquesta nova edició estarà a càrrec del doctor en Filologia Romànica (Hispànica), Artur Quintana i Font, membre de l’Institut d’Estudis Catalans (Secció Filològica)
Zaragoza.- Las relaciones ferroviarias entre Caspe y Mora y Monzón y Lérida no son consideradas por el Ministerio de Fomento como un servicio público. Se trata de una primera declaración de intenciones del Gobierno central, que debe cumplir una directiva europea de transporte que tenía que haberse iniciado en 2011 y que establece unos porcentajes mínimos de usuarios para considerar un servicio ferroviario de interés público y, por lo tanto, financiable.
El primero, entre Caspe y Mora, es un servicio sin casi viajeros y que cuesta una “enorme” subvención. Mientras que el segundo, Monzón y Lérida, que se seguirá conectando con los ferrocarriles del servicio de Zaragoza-Monzón-Lérida, sólo tenía un servicio al día a las 13.15 horas llevando a tres viajeros diarios.
A pesar de estos dos, la mayor parte de los servicios han superado la primera criba del Ministerio de Fomento, que culminará con la no financiación estatal de los servicios que no incluya en su declaración de intenciones. Estos son Madrid – Zaragoza, Salamanca – Valladolid – Zaragoza, Zaragoza – Arcos de Jalón, Zaragoza – Barcelona, Zaragoza – Jaca – Canfranc, Zaragoza – Caspe, Zaragoza – Castejón de Ebro, Zaragoza – Castejón – Logroño, Zaragoza – Castejón – Pamplona, Zaragoza – Huesca, Zaragoza – Monzón – Lérida y Zaragoza – Teruel – Valencia.
Tal porcentaje ha sido logrado gracias a que el Gobierno de Aragón ha conseguido modificar la metodología del Ministerio a la hora de valorar, ya que en un primer documento no existían tantos servicios aragoneses. Aunque el consejero de Obras Públicas, Rafael Fernández de Alarcón, ha mostrado su satisfacción por esta primera consideración, no está de acuerdo con la eliminación de la relación Monzón-Lérida.
Por otro lado, Alarcón se muestra preocupado porque en los próximos meses, en la segunda fase del proceso para articular las modificaciones, se caiga alguna relación ferroviaria de las que ahora se contemplan. Por ello, la Consejería sigue trabajando en que sigan manteniéndose con Renfe y se está elaborando su estudio sobre qué relaciones ferroviarias serán de interés general para Aragón. “Seguiremos trabajando para que el servicio de transporte sea lo más eficiente, pero también lo más social posible”, ha sentenciado. Y es que Alarcón cree que no se trata sólo de utilizar un criterio económico, sino territorial y social. Para las que decaigan el Decreto del Gobierno prevé facilitar acciones complementarias con un servicio de autobús.
Si después de este proceso con dos fases, iniciado con una directiva europea en 2008, con la “formalización de los detalles” en el Plan de Servicios que propondrá a Renfe se deja de prestar algún servicio en Aragón, la Consejería suplirá las carencias que considere importantes con su Plan de Transporte Ferroviario.
Columna «L’esmolet», Temps de Franja n. 116, gener 2013
Als que tenim fills en edat de batxillerat ens toca pensar tot sovint en el seu futur. Pensar i parlar-ne, amb ells i entre nosaltres. Jo sóc dels que repeteixen allò de no tancar-se cap porta. Segurament perquè quan ja ha passat una porció considerable de la pròpia vida, a voltes ens envaeix el vertigen d’allò que hauria pogut ser i ja mai més no serà. En el camp que ens ocupa —els estudis— la transcendència de les decisions és aparentment enorme. La tria pot dur-los a un futur gratificant, frustrant o a un punt intermedi, que és el més habitual. Tot i que la nostra funció com a pares és molt important, el paper dels mestres i professors és fonamental. Un pedagog que sàpiga inocular el desig d’aprendre, de desenvolupar les pròpies potencialitats, marcarà el futur dels seus alumnes. Això ho veig en les meues filles, però també ho he viscut en pròpia pell. Ho he pogut comprovar fa pocs dies, en una trobada d’antics alumnes d’EGB. Va ser una experiència estranya, la descoberta de les faccions infantils en aquells rostres revinguts per la vida —feia trenta-sis anys que no els veia. Passada la primera impressió, quan el cervell identificava les fesomies i les associava a un nom, es produïa un estrany fenomen de metamorfosi: l’home que tenia al davant es trasmudava en l’alumne de vuitè de bàsica que havia estat. Jo mateix m’hi transformava, i no podia evitar de riure a gust de les mateixes criaturades d’aleshores. A la trobada va assistir-hi en Miguel Omedas, el mestre que, juntament amb el recentment traspassat Gregorio Ruiz, havia cohesionat aquell grup. El tàndem Omedas-Ruiz ens va transmetre moltes coses, entre elles el gust per aprendre. Penso que tant de bo les meves filles se’n trobin uns quants com ells, en el seu periple educatiu.
L’estroncament dels fluxos migratoris i les polítiques lingüístiques marcaran el futur de la llengua, segons l’informe del 2011 de la Xarxa Cruscat
El català es consolida amb 9,9 milions de parlants, però manté profunds desequilibris territorials en un entorn sociopolític més advers. Així ho indica l’informe sobre la situació de la llengua catalana 2011 (pdf) de la Xarxa Cruscat de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) que posa en relleu la gran atracció de la llengua catalana -d’aquests 10 milions només 4,4 declaren que el català és la llengua inicial.
Però també es pot comprovar que una cinquena part de Catalunya, més d’una quarta part de les Balears i quatre de cada deu persones del País Valencià manifesten que no el saben parlar i que el nivell de desconeixement i ús és molt heterogeni. L’estroncament dels fluxos migratoris i les polítiques lingüístiques marcaran, segons l’estudi, el futur del català.
El 70,7 % de la població dels Països Catalans declara que sap parlar català -9.856.000 persones-, el 91,3 % l’entén -12.728.00 persones- i el 50,3 % afirma, per primera vegada, que el sap escriure -7.005.000 persones. Per territoris, el 80,9 % de la població de Catalunya declara que sap parlar el català, el 58,3 % al País Valencià, el 71,5 % a les Illes Balears, el 34,5 % a la Catalunya del Nord, el 79,2 % a Andorra, el 89,3 % a la Franja i el 60 % a l’Alguer.
Més informació: El català es consolida amb deu milions de parlants, però manté profunds desequilibris territorials en un entorn sociopolític més advers (IEC)
