Diuen los experts que una de les pours més corrents de les criatures és la motivada per la temor a l’obscuritat. Pensant-hi, em venen a la memòria els enormes casalots de la meua infància, plens de foscos i enigmàtics penetrals, que em tenien absolutament acovardit. A casa Sastron, al carrer Gigantes, hi teníem establerts, simultàniament, los tres negocis de casa: lo cafè, la tenda i la panaderia. Però la il•luminació elèctrica de la planta de més avall, la que obrie al carrer Pla, ere molt escassa, ja que per a donar una mica de claror a les set dependències s’havien disposat solament tres llums de poca potència. En tals circumstàncies, fora de l’entrada i el passadís, la resta ere, per a mi, una successió d’obscures i romàtiques estances susceptibles d’amagar terrorífics monstres àvids de capturar xiquets indefensos. Certament, per si sola, la foscor ere motiu més que suficient per a fer volar la imaginació. Ara, qualsevol cruixit o lleu soroll podie representar una nova amenaça d’algun fantasma o d’alguna horrorosa criatura de les que habitaven les tenebres. El cert és que bona part d’aquelles dependències, i particularment l’entrada, s’empraven com a magatzem de la tenda. I a mi em tocave baixar innombrables vegades cada dia a pujar de tot: sifons, gasoses, botelles de lleixiu, etc. Però hi havie en particular un quarto tancat amb una porta negra gran, situada davall de l’escala, que em tenie particularment obsessionat. L’escala formave com una ce, i jo baixava sempre amb molta precaució: un esglaó detràs d’un altre i mirant de reüll per a fugir escales amunt si aquella porta sinistra s’obrie. Ara, a la tornada els pujava de dos en dos, sense mirar res i corrent com un esperitat. De menut no hi vaig voler entrar mai. Era ja un homenet quan, un dia, mon pare m’hi va acompanyar amb una llanterna i vaig poder comprovar, per a la meua tranquil•litat però una mica desencisat, que allí no hi habitave cap monstre i que allò ere, pura i simplement, l’antiga quadra de la casa.
Article publicat a la columna “Viles i gents”, periòdic La Comarca del 13 de juliol de 2012.
I és en aquesta doble mirada la que abasteix un particular homenatge “a l’ànima femenina del Calaceit” actual.
