Entrevista a Temps de Franja 113 « L’esmolet.
Entrevista a Temps de Franja 113
CARLES TERÈS, PREMI GUILLEM NICOLAU 2011 DEL GOVERN D’ARAGÓ
«Per a escriure no n’hi ha prou amb el domini de la llengua, cal crear un món del no-res»
// Ramon Mur
Presentació:
Carles Terès Bellès és una d’aquelles persones creatives per naturalesa. Un mestre baix aragonès, d’Alcorisa —quina casualitat—, va ser qui en la seua Catalunya natal va fomentar-hi l’hàbit de llegir i escriure. Des de llavors, Terès no ha deixat de llegir constantment, que és la millor manera d’esdevenir l’escriptor que també és des de la seva infantesa i que l’ha portat a conquerir el Premi Guillem Nicolau 2011 del Govern d’Aragó per a escriptors aragonesos en català. Sense abandonar mai la lectura i l’escriptura, Terès va orientar la seva vocació creativa cap al dibuix des del qual va saltar al disseny gràfic del que és un brillant professional a Alcanyís i comarca des de 1993. Parlar amb Carles Terès és un plaer pel seu ric català, pel seu interès per descobrir nous camins en tots els ordres de la vida i, sobretot, perquè s’ha convertit en un excel·lent ambaixador del Baix Aragó que parla català allà on vagi.
——————————————————————————————————————————
Entrevista:
Pregunta. És vostè un escriptor de vocació tardana?
Resposta. De fet va ser la meua primera vocació. Vaig tenir com a professor a l’EGB a Miguel Omedas, alcorisà, un magnífic pedagog. Ell em va fomentar l’hàbit de l’escriptura. Mai no he deixat d’escriure, però la vida em va dur per camins que em van allunyar de la possibilitat de la creació literària seriosa.
P. Van ser el col·lectiu ‘Viles i gents’ o les seves col·laboracions a Temps de Franja les seves plataformes de llançament?
R. En certa manera sí. L’escriure una columna amb una extensió acotada, va fer que hagués d’«esmolar» el què volia explicar i m’ha ensenyat a ser més precís en el llenguatge.
P. Prefereix la narrativa de ficció a l’assaig o és a l’inrevés?
R. Com a lector, indubtablement la narrativa. A l’hora d’escriure també prefereixo la ficció. Per escriure’n no n’hi ha prou amb el domini de la llengua, cal crear un món del no-res. Millor dit, cal recrear un món a partir de les experiències pròpies i les que imaginem.
P. Què és la licantropia?
R. Els instints ancestrals que mantenim, més o menys apaivagats, sota la racionalitat que ens governa.
P. I creu que es donen casos de licantropia als boscos i muntanyes del Baix Aragó?
R. Sempre he estat un enamorat del bosc i els espais despoblats, especialment dels del meu país, que és on sento el batec d’alguna cosa molt profunda. Potser és pel fet d’haver-me criat a Catalunya: allà l’excursionisme era una religió. Els licantrops m’observen, emparats per la vegetació que s’apodera dels bancals abandonats per l’home. A voltes la seua presència em produeix basarda, però vull creure no em volen cap mal; només estimular-me la imaginació.
P. Corren bons temps per a la literatura?
R. Jo crec que sí. Vivim uns temps excepcionals: tenim tots els clàssics i els contemporanis que s’hi van afegint.
P. Què aporta el dissenyador gràfic que sempre ha estat vostè a l’escriptor que ara és també?
R. Potser la concisió, la jerarquització. Hi ha una part de creació, és clar, però sempre cal supeditar-la a l’objectiu, a l’encàrrec. Saber quina és la funció de cada element, prescindir d’allò sobrer… el mateix que en la literatura.
P. El Baix Aragó ha estat comarca inspiradora de variada literatura. Quin nou tema li agradaria a vostè desenvolupar en el futur?
R. Em sedueixen les vides anodines que amaguen secrets insospitats. La barreja de les coses que ens passen a tots (sentiments, relacions, desitjos…) amb la zona obscura i misteriosa.
P. Vostè ha col·laborat amb diversos mitjans informatius. Com veu avui el panorama informatiu al Baix Aragó?
R. A nivell comarcal hi ha un sol grup de comunicació (això sí, ben potent) i poca cosa més. Dels mitjans aragonesos em dol l’anticatalanisme que indefectiblement apareix en notícies i articles. I a nivell estatal… hi ha un monocultiu asfixiant de mitjans de dreta.
P. La crisi econòmica ha aturat un desenvolupament esperançador de les agències de publicitat i de disseny gràfic en el Baix Aragó o mai l’horitzó va ser massa clar?
R. Els anys 93 a 96, van ser durs perquè la gent no acabava d’entendre què era això del disseny gràfic. Tot i així vam aconseguir una bona quantitat de clients que han anat augmentant a base de feina i compromís. Ara la cosa està molt malament per a tots els sectors, i en el disseny gràfic ho notem força.
P. Al marge de totes les dificultats tan ben conegudes per tots, la situació, en general, del català ha millorat o empitjorat en els pobles bilingües del Baix Aragó des que vostè es va establir a la comarca?
R. El que s’ha avançat ha estat a costa de l’esforç titànic d’uns pocs conscienciats que estimen la seua terra. La majoria d’escriptors franjencs usen el català tot i no haver-lo après en condicions; la creació cultural està millor que mai, però la població continua manipulada per les elits de sempre, pels mitjans de comunicació conservadors, per la tele-escombraria… L’idioma s’està desfent sota la mirada complaguda d’alguns professors que no assumeixen que la nostra llengua és més important per a nosaltres que els retaules gòtics, perquè és l’herència viva de la gent del territori.
P. Quina és la diferència més notable, la que més l’ha sorprès, entre el català del Matarranya i el del Mesquí-Bergantes?
R. Sentir parlar als parents d’Aiguaviva o als amics codonyerans és un plaer que m’ha fet estimar encara més el nostre idioma, en descobrir-lo tan ric i variat en una porció tan petita de terra.
P. La natura d’aquesta terra aporta algun altre senyal d’identificació?
R. Hi ha certes plantes, animals, motius arquitectònics… És un element més a tenir en compte a l’hora de fer imatges corporatives.
P. La comarca del Baix Aragó ha millorat, empitjorat o està estancada respecte a quan vostè va arribar?
R. Del 93 ençà ha fet un canvi espectacular, com a molts altres llocs d’Aragó. La bonança econòmica i, sobretot, els ajuts que arribaven d’Espanya i Europa hi ha contribuït. Espero que les empreses i associacions aguantin aquesta travessa del desert, perquè si no la zona podria tornar a caure en la letargia.
P. Vostè va ser regidor de Torredarques. Una experiència per mai més repetir?
R. En el moment de plegar, sí que vaig dir «mai més». És una feina molt àrdua que no té la més mínima retribució, si més no en aquella època de la Mancomunitat del Matarranya. El pitjor de tot és que sempre hi havia algú que se sentia perjudicat pels acords municipals. Però un o altre ho ha de fer, si no la cosa no funcionaria. De moment, ja tinc prou feina a casa.
P. És difícil explicar què és el Baix Aragó a Barcelona?
R. Moltíssim. Aquí ens acusen de «catalanistes». A les meues filles, que són aragoneses de cap a peus, encara algú els ha dit «catalana» com a insult, només perquè parlen una llengua aragonesa no castellana. En canvi a Barcelona no existim. A la majoria tant se’ls en dóna la nostra llengua comuna. La paranoia aragonesa del pancatalanisme és una fal·làcia grotesca. Som un destí turístic i prou. Quan vénen els barcelonins, et diuen (en el supòsit que parlin català) «anem a dinar a “Calaceite”» o «vaig a posar benzina a Monroyo». Ni tan sols empren els topònims reals!
P. Quina mena de llibres li agrada llegir i quins s’atreviria a recomanar?
R. Bàsicament de narrativa. Darrerament he quedat atrapat per la manera d’escriure d’en Murakami. Els dos llibres de David Vann que he llegit són impressionants. La pell freda d’Albert Sànchez Piñol és brillant, també. I Olive Kitteridge, d’Elisabeth Strout. El fill de l’acordionista, de Bernardo Atxaga, és un dels millors llibres que mai he llegit.
P. Prefereix el llibre de paper o el digital?
R. En digital encara no he llegit res. Per a mi, el plaer del paper (el disseny de la coberta, la facilitat d’us, el remenar a la llibreria…) fins ara és insubstituïble.
P. Un lloc o punt en el Baix Aragó on es va quedar mut d’admiració?
R. M’emocionen els indrets solitaris, amb feixes devorades pel bosc i masos abandonats on encara s’hi perceben els treballs de la gent que els habitava. I el paisatge lluminós que es veu només eixir de Mont-roig cap a Torredarques: m’eixampla el cor.
——————————————————————————————————————————
Requadre:
Referent cultural del Baix Aragó
// R.M.
Vaig conèixer Carles Terès al diari La Comarca del Baix Aragó l’any 1994. Acabava d’establir-se a Alcanyís amb el propòsit d’exercir la seva professió de dissenyador gràfic al Baix Aragó. Aquells primers passos no van ser fàcils de cap manera. Però es pot dir avui que Carles va ser un aventurer, un impulsor d’una activitat professional llavors poc coneguda a la comarca. Nascut a Barcelona el 1962, de pares procedents de Estopanyà i Queretes, va decidir establir-se entre Alcanyís i el poble de la seva dona, Torredarques. I aquí, a la terra baixaragonesa, segueix amb la seva família a la qual van arribar dues filles per a les quals Carles encara ha de treballar moltes hores al seu estudi de dissenyador.
Al llarg d’aquests anys, Terès ha estat de tot al Baix Aragó, fins i tot regidor de Torredarques, secretari de l’Associació Cultural del Matarranya, dissenyador i coordinador de la revista Temps de Franja, l’única publicació d’Aragó en català. Forma part des de 1995 del col·lectiu ‘Viles i gents’, columna en català que es publica cada setmana a La Comarca i té el seu espai propi a Internet, L’esmolet.
Des del disseny gràfic i el dibuix fins a la literatura, Terès abasta un camp molt extens de promoció artística creativa. Carles Terès és ja un escriptor del Baix Aragó en català i, sens dubte, un destacat referent cultural a la Terra Baixa.
