La Comarca, columna «Viles i Gents», 8 de juliol de 2011
Un dels privilegis dels lectors és la potestat de donar (o no) una oportunitat als llibres que comencen a llegir. Com en totes les coses de la vida, en aquesta decisió hi ha també una part de prejudici, negatiu o positiu. El plaer més gran és quan un autor supera els apriorismes i aconsegueix fer-nos gaudir amb la seua obra. En canvi, la decepció és dolorosa quan passa el contrari: que la narració no respongui a l’expectativa i que ni tan sols la benvolença o la simpatia cap a l’escriptor sigui capaç de salvar-la. Aquesta reflexió m’ha vingut al cap després de les meues dues lectures més recents. Primer vaig acabar la darrera novel·la d’en Murakami traduïda al català «1Q84. Llibres 1 i 2». De l’escriptor japonès em sedueix l’estil i l’atmosfera torbadora que traspuen les seues històries. Recordo amb una certa emoció quan vaig llegir el primer passatge de «Tòquio blues», un llibre que havia comprat per a la meua filla gran. «1Q84» m’ha atrapat, com m’esperava, per la manera com està narrat. La història, tanmateix, se m’ha tornat confusa —fins i tot sabent que Murakami sol barrejar fantasia i quotidianitat—, potser per què encara em falta el «Llibre 3». Però el novel·lista té tot el meu crèdit: estic convençut que no em decebrà. El segon llibre és a l’altre extrem, tant quant a extensió (menys de 100 pàgines enfront les més de 700 de l’anterior) com per la procedència geogràfica de l’autora: la pallaresa Maria Barbal. «Escrivia cartes al cel» em va impacientar una mica al principi, però atès que les quatre novel·les que he llegit de l’escriptora m’han agradat força, vaig decidir arribar fins al final. Vaig encertar-ho: no m’ha decebut. Ara que ve l’estiu m’he fet regalar el darrer llibre de l’infal·lible John Irving. A veure quina experiència m’espera…
La delicada situació en qué es trobe el patrimoni mont-rogí vinculat amb la religiositat i les creences populars és molt preocupant. I ja fa temps que hi pelejo. Concretament des del 1993, quan vaig publicar el meu primer treball referit a la malaventurada ermita de Santa Bàrbara. I és que, per diverses causes, al llarg dels anys, eixe patrimoni s’ha anat empobrint i degradant de tal manera que en estos moments ha quedat reduït a una iglésia, una ermita i unes poques restes de les altres dos ermites, de les diferents capelles, dels santets i de les creus que hi havie a les eixides de la vila i pel terme. Les causes són diverses. En primer lloc trobem los conflictes bèlics que han castigat Mont-roig amb particular duresa, pero a continuació apareix ja la irresponsabilitat i la desídia a l’hora de posar en valor, de protegir i de conservar eixe patrimoni. La llum roja es va encendre entre Nadal de l’any 2009 i Pasqua de 2010, quan es va comprovar que havien desparegut dels seus llocs les escasses restes que quedaven de la creu de Sorolla i dels Santets. Inmediatament es va donar la veu d’alarma, però, sorprenentment, a Mont-roig ningú en sabie res del parador d’aquelles peces. La qual cosa es fa difícil d’entendre ja que estaven situades a pocs metres de la carretera nacional i per a poder-les carregar es deguere necessitar maquinària. En aquell moment també es va alertar a l’Ajuntament, però desconec si els responsables del govern municipal d’aquell moment van fer alguna gestió amb la finalitat de localitzar i de recuperar els elements desapareguts. Ara, passat lo temps, es fa difícil comprendre qué se n’ha fet i quin profit se n’ha pogut traure ―si és que se n’ha tret algun. En tot cas, en esta matèria, la situació és tan difícil que als mont-rogins no mos quede cap altra solució que actuar decididament si volem evitar que es pergue o desaparegue el poc que mos quede.
(Publicat a la columna “Viles i gents” de La Comarca d’Alcanyís de l’1 de juliol de 2011)







