Viles i Gents :: Escena Humana… amb Bertol Brecht :: July :: 2011

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de juny del 2011)

Des de l’any 1948 fins a la seva mort, Bertol Brecht residí a Berlin-Est, on va fundar la companyia de teatre Berliner Ensemble reconeguda pel mon occidental com a model al llarg de tot el segle vint. Dramaturg i poeta, el seu treball com a director instaurà una nova tècnica escènica i interpretativa, una nova manera de copsar el fet teatral i marcà, a més, el punt de partida per al moviment de postguerra. Brecht és teatre i política; molts ho han intentat, pocs ho han aconseguit. Una cosa és la teorització, l’altre molt diferent és, des de damunt l’escenari, fer diana amb el fibló. Brecht inspirà el seu teatre, sinònim de lluita, en la revolució espartaquista de Rosa Luxemburg i de Karl Liebkenecht, però per a commemorar-ne dolorosament la fallida, per condemnar en nom seu aquell món de la postguerra on viu sense esperança, i que ha vist desaparèixer amb la dilució d’aquests dos líders, una línia directriu de gran importància. Amb tot, en els drames compilats durant el seu exili itinerant de la URSS als Estats Units, no es limitarà a considerar el marxisme com a única font de meditació, sinó que l’inclourà dins l’esforç històric i especulatiu de la humanitat. Serà dels primers a alçar el moviment a la categoria de filosofia amb projecció per a les masses, en la línia de les de Confuci i de Lao Tse, i que ell vehiculà vers el seu públic. Enormement paradigmàtic com a fill del temps que li tocà viure, si s’estudia més enllà de la superfície a Brecht, l’home i la seva obra, s’impliquen moltes preguntes. No es poden pas comprendre i jutjar si se’ls sostreu del seu context històric i cultural del qual formen part, si no es consideren al seu costat tants d’altres poetes o dramaturgs amb les seves obres que, com ell, visqueren èpoques d’amargura, plenes de llàgrimes de rancor per la desfeta que provoca la decepció.
Una de les grans forces escèniques de Brecht rau en la contradicció estilística del seu medi teatral, perquè emprant l’epopeia, els èpics i les giravoltes dels mites, es serveix d’aquesta grandiloqüència escènica per embolcallar un llenguatge planer, emprant molt sovint el dialecte, de tall didàctic, potser fins hi tot vulgar, on tot si val quan es tracta d’apropar i fer més identificables les idees, que no les formes, a l’hora de portar a terme la dinamització de la classe obrera.
El seva obra fou espill social i polític i la seva escena seria, per sempre més, una crida al públic confortablement assegut a la platea, a llevar-se, sortir del teatre i anar a fer la revolució. Aquesta ha estat la particular manera de Brecht de fer més humana, l’escena.

Marta Momblant