Hotel Consolación, ubicat a Mont-roig, en plena comarca del Matarranya.
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 d’octubre del 2010)
Èdip, rei del gran tràgic grec Sòfocles al segle V ac, ha passat a la història pels seus atributs de caire existencial.
El plantejament d’aquell enigma que l’obra ofereix per començar, i que continua passant de pares a fills com un del més curiosos i un dels més antropomòrfics; aquell que Èdip, abans de ser rei, hagué de respondre a l’Esfinx per a deixar-lo entrar a Tebes i en el que havia de corroborar que l’única bèstia sobre la faç de la terra que al llarg de la seva vida és capaç de moure’s primer a quatre grapes, esdevenir després bípede i acabar desplaçant-se amb tres extremitats, és l’home.
Hi reposa també l’ultra conegut diagnòstic de Freud que es serveix d’aquesta gran obra per a donar nom a una de les patologies emocionals més transgressores de la era del psicoanàlisis, degut a la desventurada ignorància d’Èdip abans de convertir-se en marit.
Trobem després segurament una de les consideracions ètiques més modernes, encara avui debatuda i controvertida, per la que Èdip és culpable sense culpa ja que les percepcions morals sobre el bé i el mal s’identifiquen en les conseqüències que ocasionen, en lloc de reposar en la voluntat que les ha produïdes: Sense saber-ho, Èdip ha matat el seu pare, s’ha casat amb la seva pròpia mare i hi ha tingut fills; governa Tebas i la ciutat ara és afligida per una malura cruel, l’esterilitat de les terres i dels animals deixen eixutes les energies dels seus habitants i provoquen en Èdip, quan finalment li arriba el coneixement de tots els seus actes, un cop d’efecte escènic esfereïdor, malferint-se ell mateix els seus ulls per no veure més la llum.
I és aquí on també hauria de raure representatiu l’universalisme d’Èdip, en aquest altre fenomen tan comú a la nostra escena humana, el de la ceguera no agressiva però no per això menys voluntària que practiquen alguns d’entre nosaltres, en preferir tancar els ulls davant la realitat que els envolta, convençuts, ingènuament, que en no voler-la veure, ja n’hi ha prou per a negar-la.
Marta Momblant
