(Publicat al diario de Teruel, el dissabte 19 de juny del 2010)
Acabo de corregir un grapat d’exàmens de “Lengua castellana y literatura” de les recents Proves d’Accés a la Universitat a un tribunal tarragoní. Enguany la matèria tenia una estructura nova; no obstant, com en edicions anteriors, mirava de ser exhaustiva i calibrar la comprensió lectora, l’expressió escrita i els coneiximents lingüístics dels aspirants universitaris. A pesar de la por que suscita l’exercici, l’extens temari (des del lèxic i la gramàtica a la tipologia textual, més una minipart literària amb dos lectures) i les dos hores raquítiques en què ha quedat a Catalunya la docència de l’assignatura –igual que el Catalଗ del raquític Batxillerat espanyol, m’ha aprovat la gran majoria: 148 de 160! I tot això després d’afusellar amb boli roi les respostes de dalt a baix i restar les faltes, amb la mitjania del 6 al 7 com a notes predominants. O tinc la mànega ampla o l’examen era fàcil o són llestos, los han preparat molt bé i han estudiat bastant.
Certament, los dotze subapartats de la prova permeten anar puntuant i, encara amb faltes, no resulta complicat arribar a l’aprovat i una mica més. L’alumne pot inclús desconèixer los matisos dels textos que analitza, com l’intel•ligent article d’opinió de Juan Goytisolo, “Especialista en todo” (El País, 22-XI-2009), d’una de les opcions. L’escriptor hi comparava el periodisme tradicional de qui escriu reflexivament i només d’allò que coneix amb l’escriptura ràpida dels blocs a Internet, sense saber del tema i sense documentació rigorosa. En este cas s’havia de captar l’omnipresent ironia que, amb hipèrboles i la recreació d’una entrevista entre l’autor i un “bloguero”, criticava sense pietat els periodistes superficials, falsos però orgullosos especialistes en tot. Ni un dels anònims estudiants ha llegit un doble sentit que els correctors veiem tan evident. Han acabat convertint el crític Goytisolo en criticat: un antiu que redacta a mà los seus articles i els corregix! Recordo un ex-alumne de fa temps que se’m va enfadar per una apreciació subtil meua: “Es que usted es…, es…”, la paraula no l’eixia, “¡irónica!”. La ironia és la millor crítica però sol funciona amb receptors intel•ligents.
María Dolores Gimeno
