(Temps de Franja núm.97, columna «L’Esmolet», juny de 2010)
Un personatge pulcrament abillat, d’aparença bonhomiosa, amb un cert aire de superioritat. Està afectat d’una fòbia d’origen incert –l’ambient? l’època? un desengany amorós?– que li fa sentir que l’idioma dels seus pares és de naturalesa inferior. Per això ha confegit una tesi estrafolària espigolant arguments –pocs– d’ací i d’allà: una història de la llengua, amanida de conspiracions malèvoles, que res té a veure amb el que s’estudia a les universitats. Tot i aquesta precarietat intel·lectual, el trobem parlant de filologia davant un grup d’experts. El seu auditori, catedràtics i professors, el deixa fer per respecte. Alguns es pregunten qui és aquell que està reescrivint la matèria a la qual ells han dedicat les carreres acadèmiques.
És valent, o si més no, així se sent. Ha deixat de banda el sentit del ridícul i ha tirat pel dret. Considera que els filòlegs que l’escolten tenen la sort d’aprendre, en una sola sessió, tota la veritat sobre l’idioma –o múltiples idiomes– que parlem els aragonesos de la Franja. Gràcies a la seua dissertació, les facultats de romanística, la Real Academia de la Lengua Española i totes les institucions pertinents, podran esmenar la greu errada, mantinguda per generacions de lingüistes eminents, que sosté que el que es parla a banda i banda de l’Algars és la mateixa llengua: català.
M’ha despertat una rialla, que ha resultat ser la meua. Desconcertat, he encès el llum de la tauleta: encara puc dormir una estona. Mentre torno als braços de la son, m’alegra saber que en el món real –i racional– aquestes situacions són impossibles. No?
Qualificant-la de castellanisme, el Diccionari català-valencià-balear done a la veu “tonto” el significat de “beneitot, curt d’enteniment, estúpid”, i afegïx que es tracte d’un mot de formació expressiva que indique la condició d’estupidesa per mitjà de la repetició de sons pròpia del qui no sap parlar bé. Certament, en eixa línia, abans la paraula “tonto” s’utilitzave per a referir-se a les persones d’escassa intel•ligència, sense que el seu ús comportare cap càrrega morbosa. Per contra, els raders decennis esta expressió ha adquirit molt mala premsa ja que ha acabat sent emprada, de manera gairebé exclusiva, com a insult. A casa nostra l’expressió “tonto” estave prohibida. Ere una paraula tabú degut a que la nostra germana gran, l’Elena, havie quedat greument incapacitada de per vida a causa d’un vessament cerebral conseqüència d’un lamentable accident que va patir en el moment de nàixer. Per tal causa, de ben menuts se mos van ensenyar que aquella ere una paraula horrible, grollera i impròpia de persones educades. Ara bé, lamentablement, les criatures d’aquell temps —com les d’ara— teníem la paraula “tonto” a la llengua contínuament. I jo, a pesar dels advertiments paterns i de les circumstàncies familiars, fora de casa no em quedava curt. I és que, per a la canalla, llevat d’un mateix, i de quatre escollits, tots los demés eren tontos. Però, pel que a mi respecta, tot allò va acabar un dia, als dotze anys d’edat, quan una persona major, al preguntar-me per ma germana Elenita em va dir, literalment, amb tota naturalitat —i estic convençut que sense cap mala fe—, estes paraules: I la Tonteta com està? Que la teniu ací a casa, la Tonteta? Allò per a mi va ser com una gerra d’aigua freda, com una forta sacsada. Allò em va arribar molt a dins i em va obrir els ulls, ja que va ser a partir d’aquella feta que me’n vaig adonar, amb molta tristor, de les negatives connotacions que podie comportar l’ús inadequat de determinades paraules.
