A l’hora d’imposar una llengua, un dels mecanismes que més s’ha fet servir és el de fer creure als parlants de les llengües que es volen minoritzar (o, senzillament, fer desaparèixer) és que la nova llengua que han d’aprendre (i fer seva) és la millor per expressar el progrés, la modernitat, el pensament… És l’èxit del francès a l’Estat francès, de l’italià a l’Estat italià o de l’anglès al Regne Unit… I en el fons és el cert fracàs de l’espanyol a l’Estat espanyol, en el qual les seves classes dirigents no han sabut convèncer, seduir… o, si voleu, imposar la seva llengua al conjunt de l’Estat…
Aquesta percepció de la llengua imposada (i de la pròpia llengua) no té res a veure amb la llengua que es parla: l’alemany o el neerlandès són llengües clarament minoritzades a França, mentre que són llengües plenament normalitzades en els estats alemany i holandès. A Còrsega, actualment a l’Estat francès, malgrat que els corsos parlin “més italià” -són d’arrel toscana- que no pas els sards, els ladins, els friülans o els parlants d’algunes variants italianes molt allunyades lingüísticament del toscà -la base de l’estàndard de l’italià modern-, com podrien ser-ho el sicilià, el napolità o el vènet, el cors pot ser percebut com una llengua de segona enfront del francès.
Una altra constant en aquestes situacions és la de trobar sempre “indígenes” disposats a lloar la llengua dominant, la llengua dels dominadors…
I aquest és l’exemple que us volem comentar, el de Ramón Meseguer Albiac , professor d’universitat, doctor en filosofia i psicòleg clínic-psicoanalista. La seva formació es va desenvolupar des de 1957, successivament, a la Goethe Universität de Frankfurt, Tavistock Institute de Londres, ANDHSA i ARIP de París i HERNSTEIN de Viena. Parlava i escrivia en alemany, francès, català, castellà, anglès, llatí i grec antic.
El pare de Ramón Meseguer era de Mont-roig de Tastavins i la seva mare de Nonasp. (ambdós pobles a la comarca del Matarranya), per tant, se suposa que era catalanoparlant familiar. Com que el pare de Ramón Meseguer era cap d’estació i anava canviant de lloc, Meseguer va néixer a Quinto d’Ebro (prop de Saragossa). Va viure bona part de la seva vida a Barcelona.
Va pertànyer a diverses societats: American Group Psicotherapy Association, l’Associació espanyola d’Història de la Psicoanàlisi i membre de l’EIT (European Institut for Transactional exercices in group developement). Va realitzar diferents activitats com a professor de dinàmica de grups en diversos centres d’Europa. Des de l’any 1968 es va dedicar a la psicoanàlisi individual i de grup. També va impartir conferències com a activitat periòdica en diferents institucions de diversos països europeus.
Va publicar Maestros Alemanes. Selección y Estudios. Editorial Planeta,1965, Ontología, ética y psicología, 1956 (Texto Bachillerato); Los españoles y el grupo, 1976; Las motivaciones inconscientes en la toma de decisiones, 1977; Group Dynamics and Society, 1980; El estrés en el hombre de empresa, 1986 i va realitzar recensions sobre llibres de psicoanàlisi de grup a l’Internacional Journal of group Psychotherapy de Nova York.
Per tant, no estem parlant d’algú que no conegués llengües ni que no tinguis estudis, sinó ans al contrari. Doncs bé, en el llibre Los españoles y el grupo (Barcelona: Editorial Dirosa, 1976), arriba a dir, principalment en el capítol que duu el clarificador títol de “Sobre la comunicación en castellano o una maravillosa forma de hablar”, aquestes autèntiques barbaritats lingüístiques, que situen el castellà per damunt d’altres llengües :
“Atención al castellano: percibido por oídos extranjeros, alemanes, belgas, ingleses, suecos y otros europeos más nórdicos, el castellano suele producir dos tipos de impacto, uno de ellos un impacto serio, noble, digno, caballeresco; otro un impacte duro, ruidoso, de cacharrería férrea que entrechoca. Más tarde, los que logran sobrepasar esta primera impresión de ferretería traqueteante acaban por descubrir la noble seriedad del castellano”. (pàg. 78)
“El castellano es una lengua muy engañosa, aparentemente simple en la gramática donde solamente se presenta la dificultad del subjuntivo, pero difícilmente dominable en la riqueza de la frase, y casi insuperable en la estrategia del sustantivo y del matiz del adjetivo. A lo que se viene a sumar la dignidad de la música que, en mi opinión, solamente se llega a captar oyendo a la gente de los pueblos, de los pequeños pueblos castellanos…”. (pàg. 78).
“Las palabras y las frases de los cuadros lingüísticos del castellano tienen con mucha frecuencia el sonido equivalente a las pinceladas y a las figuras de Vel´ñazquez, donde la luz es transparente y donde la palabra es sonora, sonoramente impresionista”. (pàg. 78).
“Del hablar, las gentes de la península han hecho un arte extraordinario. Filólogos alemanes, al estudiar, comparativamente diversas lenguas europeas, llaman a la lengua española, desde el punto de vista de la fraseología, «selva virgen».” (pàg. 81).
“Es tan entrañable la estructura oratoria de nuestro lenguaje que incluso los individuos y los grupos que menos tienen en su vida cotidiana a la retórica, los negociantes, especialmente los negociantes catalanes (…), hombres prácticos intuitivos, relacionados, decididos, prosaicos, sentimentales, pero con poca facilidad de palabra, ninguna tendencia a la oratoria, y en general incapaces de retórica, estos mismo individuos[1], cuando un profesor, un consultor, un ministro les habla con retórica emocional y acertada se sienten profundamente afectados, halagados, complacidos, y acaban diciendo ¡qué bien habla este señor!” (pàg. 83).
“El castellano tiene una gracia dificilísima de alcanzar: la colocación exacta del sustantivo. Colocación exacta que muy pocos escritores ha llegado a manejar con la sabiduría y la inspiración que exigen la interna entraña del castellano”. (pàg. 83).
(…)
El 2006, en una entrevista al diari ABC de Sevilla, afirmava que, arran d’un estudi psicoanalític que estava fent sobre el flamenc, es podia dir que “El duende del flamenco es superior, en estado de trance, en calidad y profundidad, a otros folclores”. No tan sols el castellà és una llengua superior, sinó que també ho és la cultura associada a aquesta llengua.
Arran de la seva mort, s’ha publicat la seva obra literària, que s’ha presentat a Barcelona i, és clar, a Saragossa. S’imaginen quina era la llengua literària d’aquest autor?
[1] Les cursives són de l’autor.
