Lo Duo Recapte porta l’Any “Desideri Lombarte” a Saragossa | Fundación Gaspar Torrente.

Lo Duo Recapte porta l’Any “Desideri Lombarte” a Saragossa.

Lo duo Recapte, format per Antoni Bengochea (Calaceit) i Màrio Sasot (Saidí), duran el seu espectacle “Ataüllant el món des del Molinar”, dedicat íntegrament a la poesia d’en Desideri Lombarte, a la capital aragonesa, dins dels actes commemoratius del XXV é aniversari de la mort del poeta de Pena-roja de Tastavins (1937-1989).

El concert tindrà lloc lo dia 7 de maig al Teatre del Mercat de Saragossa.

Continguts del recital

L’espectacle “Ataúllant…” del Dúo Recapte, que ja ha estat representat a altres llocs anys enrere com La Freixneda, Sabadell, etc., i darrerament a dues poblacions dedl baix cinca, consta d’una breu introducció poètica i musical amb dos poemes: “Les belles paraules” i “La terra besaria”, que sintetitzen l’amor a la terra i a la seua llengua del poeta. Després, ve un primer bloc dedicat a La terra i la Natura amb la lectura dramatitzada de “La xica tornada serp”, “Tots los colors” i “Joc de paraules”. El segon bloc, titulat Existència i ironies de la vida conté poemes narratius com “L’home que no sabia trobar el castell”,” Xerraduries”, i altres més reflexius com “Sol·licitud”, “Llaurem rostolls daurats” i “Lluny de tu”. Un tercer bloc, Retorn a la terra, on el poeta ja sent molt prop la seua mort, inclou els poemes “Timó de flor menuda”, “Me n’aniré” i “Deixa’m posar-me davall”. Finalment, un breu epíleg obre una escletxa a l’esperança amb el poema “Quan no quedarà res”. La música (bandúrria i mandolina elèctrica) que acompanya els poemes segueix la línia eclèctica i variada habitual en els concerts d’aquest grup.     

Desideri Lombarte, sempre en la memòria

Desideri Lombarte nasqué un 7 de febrer de 1937 en el mas del Molinar de Pena-roja. Les dificultats d’aquells convulsos moments el van impulsar a abandonar la localitat als 19 anys per cercar un futur millor a Barcelona. Allí va cursar estudis com a delineant i va començar la seua carrera en un despatx d’arquitectura.

També es va casar amb una altra penarogina emigrada, Rosalia Gil, que encara hi viu.

Va ser una prematura malaltia la que el va fer retirar-se de la feina, marcant l’inici de la seua prolífica obra literària. Tot i residir en la capital catalana, Desideri mai oblidà els seus orígens, retornava amb freqüència a Pena-roja, i els costums, la llengua i els paisatges de la comarca prompte impregnaren totes les seues creacions.

En només nou anys, Desideri va treballar en multitud de poemes i recopilacions literàries que serien publicades al llarg de la dècada dels anys noranta i del 2000. A partir de 1991 i a títol pòstum veurien la llum A l’ombra de les roques del Masmut, Sentències comentades / Voldria ser, Romanços mai contats, Cartes a la molinera, La bona vida i la mala bava, Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses i també Ataüllar el món des del Molinar. També va publicar dos treballs d’investigació i una obra de teatre.

Any Desideri Lombarte | Viles i Gents.

Escena Humana… davant El setè cel | Viles i Gents.

La cavalleria prussiana i el burro guit | Viles i Gents.

Queretes. La col·lectivització d’un poble aragonès durant la Guerra Civil (1936-1938). Calaceit: ASCUMA 2013. (L’Aladre. Història 1) | Viles i Gents.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 de març del 2014)

Amb aquest títol s’acaba de publicar, i aquests dies es presenta, aquest llibre dels historiadors Encarnita i Renato Simoni, suïssa ella d’origen aragonès i llengua catalana, i suís ell de llengua italiana. Hi descriuen amb moltíssim detall, i amb tot l’alè vital, la col·lectivització de Queretes, al Matarranya, segons els pressupòsits del comunisme llibertari durant poc més d’un any, i al mateix temps la vida en una comunitat rural als anys trenta. L’obra es fonamenta en els comptats materials d’arxiu que els autors han trobat i sobretot en les riques fonts orals recollides en nombroses enquestes el 1976 de testimonis d’aquelles experiències. És ben sabut que en aquests tipus d’enquestes, i més si es tracta d’un tema tan tabuïzat al nostre país com el del comunisme llibertari, sovint no donen bons resultats. Aquest no és el cas del present llibre. Hi ha ajudat molt el fet que un dels historiadors fos nadiua de Queretes, i no poc que les enquestes es fessen a la gent en la seua llengua, majoritàriament, doncs, en català. Això obrí moltes portes als Simoni, i permeté que l’autocensura i temors es reduïssen considerablement. De l’obra existeixen dues edicions anteriors en castellà (1982) i en italià (2006). La que ara es publica és una nova versió actualitzada i millorada en moltíssims detalls, fruit tant de noves fonts com de revisió de les ja existents. Un punt que voldria destacar és que al llibre no se’ns escamoteja la qüestió lingüística, contràriament a la quasi totalitat d’obres que tracten de les col·lectivitzacions llibertàries sota el Consell d’Aragó, que la ignoren olímpicament. Els Simoni escriuen que El castellà era la llengua de “l’altre”, del perceptor d’impostos, de la guàrdia civil, de l’escola i de l’església; en general de l’autoritat i de “l’estranger”, que en la comunicació formalitzada, sovint negava al llaurador el dret d’expressar-se en la llengua que havia après en el seu entorn familiar, cosa que podia crear al camperol unes situacions incòmodes i fins i tot dramàtiques.

 Artur Quintana

Els camins de l’anticatalanisme | Viles i Gents.

Els camins de l’anticatalanisme | Viles i Gents.

Benvingut Greco | Viles i Gents.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 d’abril del 2014)

Hi ha artistes que, com els bons vins, guanyen amb els anys: es el cas del Greco.

El seu present no va ser fàcil ni gloriós. D’evolució lentíssima, va fer les primeres obres interessants a Venècia quan ja tenia la trentena, i les primeres veritablement mestres a Toledo quan ja s’apropava als quaranta. Va abandonar Venècia (que ell pensava el seu destí artístic) per a vindre a pintar a l’Escorial i va ser dràsticament rebutjat pel rei Felip I (segon de Castella) per ser massa exòtic. Es buscava una decoració homogènia, sense “egos”, perquè per a aquest menester ja hi era el rei. Es va quedar a Toledo a falta d’altre esperant millor fortuna, i a la ciutat imperial el van aguantar perquè no hi havia res millor. Ara tot són festes i beneplàcits, però la seva estància toledana va estar carregada de problemes; sistemàticament infravalorat, els seus pleits amb les institucions foren permanents.

Amb l’entrada del realisme formal del barroc, va ser immediatament oblidat i així es va mantindre fins que el reivindicaren alguns pares de la modernitat com Manet o Cézanne. Amb la celebració del tercer centenari de la seva mort (1914) i gràcies a influències, entre d’altres, d’en Picasso, la majoria de les obres que ara es poden contemplar al museu del Prado van eixir a la llum (es conservaven als magatzems del museu i en mal estat). En aquella época el Greco no tenia sala pròpia al Prado i només s’exposaven alguns retrats (el Caballero de la mano en el pecho sempre es considerà el prototip d’auster i espiritual cavaller castellà, que és com dir Espanyol) i la Trinidad era la joia de la col·lecció.

Malgrat que la situació crítica d’aquest artista genial ha canviat notòriament, el gran públic té dubtes i el segueix considerant extravagant (la teoria del defecte visual encara té adeptes) i obres extraordinàries com la Inmaculada Ovalle del museu de Santa Cruz no són valorades ni pels toledans. Molta de la seva obra més avançada roman als Estats Units, ja que es va malvendre perquè no tenia prou vàlua. Ara torna per un temps limitat. Aprofiteu l’ocasió.

 Antoni   Bengochea

Lo xiquet i la xuta | Viles i Gents.

BENABARRE – BENAVARRI: 5ª RUTA BTT SALVATGES

El domingo 4 de mayo Benabarre acoge la 5ª edición de la Ruta BTT dels Salvatges. Mas info en la web: Rutadelssalvatges.com

Punxant la història del Matarranya: Dj. Piti | Xarxes socials i llengües.

(Viles i gents publicat al diari La Comarca el 25/04/2014)

Mos ha dixat un matarranyenc central. Piti ere d’aquelles persones que engranen sectors d‘un territori. La seua activitat punxant música a diferents locals de Vall-de-roures, i sobretot la seua sociabilitat, lo situaven al centre de gent molt diversa.

L’any 2007 estàvem intentant iniciar una revista de Jóvens del Matarranya, que no va acabar eixint. Vaig pensar que la primera persona que havíem d’entrevistar ere a Piti. Perquè des de la cabina tenie una vista especialment potent del Matarranya nocturn. Observave les diferents cultures electròniques de cada poble del Matarranya, i parlave en passió sobre estils que per a un profà sonaven només com bum, bum, bum!

Vam estar xarrant, però sobretot vaig estar escoltant. Plovie, i buscant silenci per a la gravadora, mos vam situar a la part alta de Vall-de-roures en un cotxe. Xarrave apassionat, i pràcticament no li calien preguntes, perquè escrivie la història musical i nocturna del Matarranya lligant temes com un artesà.

Explicave com se va iniciar punxant música sent un adolescent i les bases dels locals: “Lo que se manté sempre i se mantindrà és lo Camelot. La Terrassa té el seu estil underground. Blay entonces ja ere garito de canyoneo.” I dels estils dels pobles: “A la Freixneda són maquineros i los d’Horta són houseros. La gent de Pena-roja són molt heavies, tio, molt raros”. I entenie l’enginyeria social que hi ha en punxar música: “Les sagaletes quan escolten cantades se tornen loques. Perquè ho tens tot preparat per a que vaiguen tots a la pista o per a que marxon tots a la barra. Les persones som com les ovelles i les vaques. A on va un, van tots.”

Parlave d’un territori que superave fronteres: “La gent de la comarca són d’anar a Amposta, o la Florida o al poble.Calaceit va tindre la seua època. Dien que ere part de la Ruta del Bakalao. Vall-de-roures no el pots encaixar dins d’una zona. Alacant canyero, Barcelona moltes cultures, Madrid més radical… Aquí tens cultura madrilenya, valenciana, catalana, tens de tot.”.

Un record d’un matarranyenc dels que escriuen la nostra història local. [Entrevista completa a vilesigents.wordpress.com].

“A la Freixneda són maquineros i los d’Horta són houseros. Les sagaletes quan escolten cantades se tornen loques.”

Dj. Piti – New Blay − Vall-de-roures

Entrevistem a Dj. Piti que treballe al New Blay de Vall-de-roures. Tal com li agrade explicar, quan escomence les sessions suaument en música electrònica observe l’escena matarranyenca cada dissabte. Passe del dance i el house al techno i el bumpin. Des de les cabines ha aprés a analitzar la festa i a la gent del Matarranya. Pràcticament sense preguntes, explique apassionadament què fan les nostres tribus nocturnes.

Piti, quan vas escomençar a punxar música?

Tenia 15 anys, ma germana treballave al Pedris i sempre hi anava sol i la gent no et die res. Al Blay ere diferent, ere “mira els crios estos”. I un dia me van dir que si volia provar d’entrar a la cabina. I al cap de 8 mesos ja estava punxant a la Discoteca, perquè havien tingut un problema en los discjoqueis un 24 de desembre. Havia practicat en Micolau a la discoteca i m’ho van oferir.

Quines diferències hi ha entre la música que punxes ara i la d’entonces?

Quan vaig escomençar a punxar ere música més alternativa, techno dels 80: U2, REM, Depeche Mode i també treballàvem en discos de house, trance o techno. Lo techno és la base de tot. Tu si li baixes revolucions fas house, més lent. Si li fiques veus fas dance. Si l’acceleres fas màquina. Lo techno és la base de tot. Entonces ere música molt obscura, en poca llum, en tota la gent colocada, però com a cabres… eren les mescalines, los àcids.

Eixe tipus ere la música que posaven a tots los pubs de Vall-de-roures?

No te cregues. Ere molt selectiu, perquè només ho ficàvem a la Discoteca, al Pedris i al Blay, però al Blay ja ere una mica més comercial. Ja no ere el Bay Blay, ere el New Blay, i escomençaven a posar música més comercial, no ere lo que és ara.

Quina evolució han fet los pubs de Vall-de-roures en música?

Buff! Lo que se manté sempre i se mantindrà és lo Camelot. La Terrassa té el seu estil underground, en música molt diferent a tot. La Discoteca la portave Severo quan jo hi estava. Després los ho va passar a Joaquín i Marcial, després la va agarrar Tarrós i jo ja vaig baixar a Blay. 5 o 6 anys porto a Blay. Entonces ja ere garito de canyoneo. Però no és bum bum bum!. Lo Blay no és només crios. Jo escomenço la sessió en una música que possiblement li agradarà més a gent més gran que als més jólavens

Cada tipo de gent necessite un tipo de música diferent?

Quan entre un grup de gent de la Freixneda, són maquineros a tope. Entonces a lo millor entre un grup d’Horta i els d’Horta són houseros, més Metro, més ambientals. La gent de Pena-roja són molt heavies, tio, molt raros. (Risses) Los de Fondespatla són molt maquineros. Les sagaletes de Vall-de-roures o de Lledó, són sessions cantades, se tornen loques. En les de la Vall, tens un disco que de la barra les portes a la pista, sempre, automàtic. Perquè ho tens tot preparat per a que vaiguen tots a la pista o per a que marxon tots a la barra. Jo quan vaig escomençar a la discoteca m’ho dien: has de conseguir que la gent vingue a la barra, i quan tingue el cubalibre a la mà, vaigue a la pista a ballar. I al cap del rato quan s’haiguen acabat lo cubalibre, ho has de tornar a calmar per a que tornon a vindre a la barra. Les persones som com les ovelles i les vaques. A on va un, van tots.

Cada temporada hi ha un pub que funcione i la gent pareix que només vaigue a aquell i no vaigue als altres. Com funcione això?

Lo dia que a la Discoteca porten a un fiera, molt trallero, los crios hi aniran. Eixe dia és bon dia per a fer un remember a Blay i cridar a la gent més gran per a que escolton música que els mole més a ells, de quan eren uns criets. És una forma de contrarestar. Ara fa menos de mig any que hi hagut un bum! a la Discoteca. Quan lo Blay va escomençar a ser New Blay tota la gent anave allí, i la Discoteca se va escomençar a currar unes festes, unes camareres, unes go-gos i unes històries. Que sempre és bo que hi haigue locals, perquè la competència és bona, li donen vida al poble. Abans la gent suave dels horaris. Inclús a Setmana Santa estaves hasta les 12 del matí. Però ara tens que complir l’horari.

A Vall-de-roures se pot punxar i experimentar en qualsevol música?

Aquí si te passes molt en alternatives xungues la gent se despiste. L’electro va ser un bum i la gent ho ha acceptat molt. Però claro, Vall-de-roures no és una capital, que si vas a un local i no t’agrade vas al costa que n’hi ha un altre. Aquí no, o vas a lo que vas o la cagues. La gent ho volten tot. Vall-de-roures no el pots encaixar dins d’una zona. Alacant és més canyero, Barcelona és més del house, són molt guais, aquella gent són moltes cultures, Madrid és més del radical, del bumpin, de discoteca grossa, los valencians és més per a botar… Aquí la gent s’ho minge tot perquè tens cultura madrilenya, cultura valenciana, cultura catalana, tens de tot.

La música techno té suport de la gent i de les institucions?

No. T’has de buscar la vida tu, sobretot als pubs. Lo que fem natres és per al nit, quan la gent descanse. Les discoteques grans estan a polígons perquè molesten. I entonces, ningú apoye això. Perquè una discomòbil és diferent al que fem natres. Una discomòbil símplement te fiquen música paxanguera, que és lo que la gent vol sentir.

A part, hi ha alguna cosa més alternativa, les raves

Conseguir permisos per a fer raves és molt difícil. Una rave és una festa exterior, al monte. Però per exemple la que fan al Pantano de Casp la monten en permisos. Però si la fan a un mas, fiquen una jaqueta al camí i tu passes i “cap a dins que és per aquí”. I si ve la policia paren la festa i gent detinguda i tot lo rotllo perquè és il·legal.

Cap dels pobles del costat fa sombra als dissabtes de nit de Vall-de-roures?

Vall-de-roures, al ser capital de comarca té gent sempre. Ara mateix han obert la De Luxe a Casp i diuen que està molt bé. Però la gent ja ha d’agarrar lo cotxe i si no té molt de renom, no…! A Alcanyís no hi ha res, està mort. Gandesa competència zero. Amposta la putada és que està a Catalunya i els Mossos d’Esquadra, buferes, registres, de tot. La gent de la comarca són, o d’Amposta, o de la Florida o del poble. Calaceit va tindre la seua època, en la Volumen, que la gent die que Calaceit ere part de la Ruta del Bakalao, la gent pujave de València, pujaven per Amposta, anaven a Calaceit, Madrid, Saragossa o a on fore. Però eren molt vacilons. Però van fotre una redada a la discoteca i al VSD i ho van tancar. Però si foten una bona redada xapen un garito.

Moltes gràcies, Piti. Mos veem lo dissabte!

Recercat X edició 2014 | Lo Finestró.

Recercat X edició 2014

Jornada de cultura i recerca local dels territoris de parla catalana

Aquest any tindrà lloc a Barcelona (la Rambla, 7, Santa Mònica) el 9, 10 i 11 de maig.

Les activitats començaran el diumenge dia 4, amb diverses visites i conferències, encara que els actes principals (llegiu el programa) seran els dies 9,10 i 11, com he dit abans.

Com a cosa personal permeteu-me que us comuniqui que el dia 9, després del lliurament dels Premis Recercat, al Palau de la Generalitat, tindré l’honor de presentar l’Any Desideri Lombarte i llegiré dos poemes seus i un meu escrit per a l’ocasió.

programa_recercat

Fotos de la cronologia – Hospedería restaurante virgen de la fuente.

La lectura de fragments de les obres finalistes al Premi Crexells marca la festa literària de.

La lectura de fragments de les obres finalistes al Premi Crexells marca la festa literària de l’Ateneu Barcelonès

Els escriptors Pep Coll, Joan-Lluís Lluís i Carles Terès opten al guardó, que es farà públic el 26 de juny

Badalona – Barcelonès N. | 23/04/2014 – 15:09h

Des de les 11 del matí fins a les 8 de la tarda les portes de l’Ateneu Barcelonès estaran obertes per a tots aquells interessats en visitar-lo. D’altra banda, l’entitat ofereix també l’oportunitat d’apadrinar un dels llibres de la biblioteca per col·laborar en la restauració d’aquests i així salvar part del patrimoni cultural. Una campanya que es reprèn amb l’objectiu de donar suport a les obres impreses o manuscrites de gran valor patrimonial, amb una nova selecció de tres obres, del segle XVI i XVII que cal restaurar i preservar.

Casassas ha recordat que un any més, totes les persones que es facin sòcies de l’Ateneu durant la setmana de Sant Jordi, del 22 al 30 d’abril, s’estalviaran la quota d’ingrés.

Desideri Lombarte, más vivo que nunca por San Jorge en el Matarraña.

El último fue ayer durante la jornada de Sant Jordi. La lectura ininterrumpida que cada año organiza el departamento de Cultura de la Comarca del Matarraña se centró este año en evocar una de las obras más divertidas de este prolífico autor. Uno tras uno, los voluntarios se fueron sucediendo en la palestra para revivir los personajes del libro.

En el acto de homenaje no faltaron los músicos de la banda Peñarbés, que amenizó el acto celebrado en el santuario Virgen de la Fuente de Peñarroya. La jornada de ayer consolidó el éxito del ‘Quedaran les paraules’, la propuesta literaria que se puso en marcha hace ahora tres años para celebrar Sant Jordi en la comarca.

Aunque centró los actos principales, Peñarroya no fue el único pueblo que rindió tributo a la literatura. Asociaciones y vecinos de Arens de Lledó, Beceite, Calaceite, Cretas y Lledó vendieron libros y rosas en la calle durante toda la mañana en una jornada festiva que se caracterizó por el buen clima y el elevado número de visitantes en todo el Matarraña. También Monroyo ofreció una lectura pública de poemas seguida de una chocolatada por la tarde.