La Codonyera i la defensa de la llengua – Artur Quintana i Font – The MEMORO Project.
Relatat per Artur Quintana i Font | 1936
Penjat per FernandoG | 24/05/2010
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Archive for setembre, 2012L’eccehomo de Borja « Lo finestró del Gràcia.
La difusió que ha tingut l’episodi de l’eccehomo del santuari de la Misericòrdia de Borja continua sorprenent a propis i estranys. I a la ressonància que ha assolit als mitjans de comunicació de tot el món i a les xarxes socials cal afegir iniciatives de gent amb visió de negoci. És el cas d’un pastisser madrileny que elabora pastissos eccehomo, amb l’obra de Cecilia Giménez de xocolata. I lo més bo del cas és que es venen. (El PdeA).
Recentment, als Estats Units, ha estat motiu de mofa i escarn al programa de Conan O’Brian amb un audiència de més d’un milió de persones. You tube
Persones molt mal intencionades han proposat que, si algun dia, el bens de les parròquies de la Franja retornen total o parcialment a l’Aragó, a la Misericòrdia de Borja es podria muntar el taller de restauració.
JOAQUÍN CARBONELL 29/08/2012
Mónica trabajando en la herrería que posee en Fórnoles, en el Matarraña turolense. Foto:MARÍA F. GALLARDOEdición en PDF
Esta noticia pertenece a la edición en papel de El Periódico de Aragón.
Para acceder a los contenidos de la hemeroteca debe ser usuario registrado de El Periódico de Aragón y tener una suscripción.
–¿No hay que ser un machote para ser herrera?
–No tanto. La gente está equivocada con el hierro porque cree que es muy rígido y sin embargo es un material muy dúctil, es el más entregado de todos los materiales…
–Pero hay que atizar.
–Sí, pero es muy importante trabajar a ritmo. Cuando sueltas un golpe, el brazo te regresa de la propia inercia. Hay que aprovechar la energía. Yo trabajo con música por eso de seguir un ritmo y la gente se sorprende de verme bailar mientras golpeo.
–¿Cuánto hace que se dedica a la herrería?
–Empecé con el hierro en 1995 y en 2003 me dediqué con mucho entusiasmo. Hace seis años me vine a Fórnoles con un socio y a los dos años se fue.
–¿Trabaja en una auténtica herrería?
–Sí, sí, la herrería del tío Víctor. Él murió y el taller quedó cerrado muchos años. Lo cogí yo, lo limpié bien y aunque traje mi propia herramienta, aún utilizo materiales que se habían quedado en la herrería.
–¿Qué puede hacer?
–De todo. Lo que me pidan. Desde un clavo a una reja. O creaciones artísticas: con cucharas creo cierta bisuterías y me gusta trabajar mucho figuras femeninas.
–¿Cómo han visto en Fórnoles una chica en la herrería?
–Al principio no lo entendían pero me acogieron muy bien. La gente se preguntaba: ¿qué va a hacer esta chica?
–Y pronto lo vieron claro.
–Sin duda. Ahora estoy perfectamente integrada. Fórnoles es un pueblo pequeño, de alrededor de cuarenta habitantes, pero que tiene unos 15 jóvenes.
–No me diga…
–Sí, sí, gente que ha escapado de la ciudad buscando otro ambiente, otro ritmo de vida. hay desde una profesora, a un fabricante de queso, hay unos ingleses que montaron un hotelito en una masía…
–¿Se puede visitar la herrería?
–Me encanta que me visiten. Realmente funciona casi como un centro visitable, un lugar donde se reconozca el trabajo humano. Viene mucha gente a verla. Está muy limpia, muy ordenada. Y yo personalmente estoy muy agradecida a la vida, adoro este taller.
–¿Cómo vive usted?
–Con ese otro rimo. La vida en un pueblo circula a otra velocidad. No tengo televisor. No lo necesito. Por otra parte estoy muy vinculada a todo el Matarraña, donde se han instalado muchísimos creadores de todo el mundo. Es una de las comarcas más atractivas de Aragón.
Plany per una campana « Lo finestró del Gràcia.
Ara fa un any vaig escriure l’article en castellà “Lamento por una campana” al diari “La Comarca” d’Alcanyís, que deia entre altes coses;
“L’última campanada de les hores es perllongava esmorteint-se lentament durant un període de temps indefinit. Un to potent i melodiós movia amb decisió el nostre timpà a la vegada que l’acaronava sense embuts: era una rodona sensació musical. I esperàvem amb ànsia la repetició de les campanades de les hores. El temps i la vida es feien música a través de la campana de la Codonyera, tot i que el ple gaudi de la Valera, així es deia la campana de la Codonyera, es produïa els dies de festa major i a les vespres, quan uns quants mossos valents pujaven ansiosos les escales del campanar i un cop apartades la maça del rellotge i el fre, començaven a empènyer la campana cap a fora per apropar el capçal —a la Codonyera li diguem les grenyes— a les seues mans. I era llavors quan, allargant els braços amb el tronc inclinat cap enrere, es forçava el primer cop de batall. Aviat arribava un altre, i un altre més, la campana aconseguia la velocitat adequada i la cadència de les campanades era la perfecta: una veritable delícia que s’acostava a una íntima sensació sexual. Mai he escoltat un volteig (“bandeig”) més harmoniós, ni de millor cromatisme sonor, ni una nota musical de campana tan ben sostinguda. Com la Valera no hi havia cap altra! He sentit dir que només a Toledo hi ha una que se l’hi assembla. Com parlo en passat de la campana, el lector es preguntarà si la campana gran de la Codonyera ja no existeix, doncs bé, si existeix, però està gairebé muda, amb veu trencada (“cascallosa”), sense to i menys encara, ressonància: està rajada, té una esquerda, està gairebé morta. Fa més d’un any, o potser dos que no es pot voltejar i les hores sonen —per dir alguna cosa— tan apagades que generen nostàlgia i un sentiment profund de desesperança.”
“Les campanes emmalalteixen amb els anys o per ser atacades per batalls de materials inadequats o operacions de fixació no procedents, entre altres causes. Si les ferides no són restaurades, vull dir, soldades, els pot arribar la mort. La campana de la Codonyera ha de passar pel quiròfan, no pot quedar-se com està”
Això deia fa un any. La campana segueix empitjorant i la gent s’ha acostumat a no escoltar-la. S’ha produït una mort més del patrimoni històric, cultural i etnològic de la Codonyera com: els molins d’oli amb les seues premses de pedra (també els menys antics), el Molí Siscar (molí de farina en plena ruïna), la Sèquia (l’obra hidràulica més important del poble), les antigues fonts de la vila, el Trinquet (extraordinària joia que encara podria recuperar-se), la Nevera (plena de runes i vergonya), moltes construccions de pedra seca (fonts, pous, cassetes, parets), balcons i portes de fusta, dovelles i arcs típics de les façanes, les trinxeres de la Guerra Civil, etc., etc. Llàstima!