Origen: Un nacionalismo espanyol desinformau enriste contra l’aragonés (Jiménez Losantos) |

(cat) Un nacionalisme espanyol desinformat ataca a l’aragonès (Jiménez Losantos)

L’últim dimarts 13 de setembre, en un dels tradicionals programes de les “matins de la Ràdio amb Federico”, el polifacètic periodista de Terol F. Jiménez Losantos (Orihuela del Tremedal, 1951.09.15), va tornar a tenir una de les seves típiques sortides de to.

La seva condició d’haver nascut a la província de Terol no li ha lliurat aquest cop l’habitual desconeixement amb que el nacionalisme espanyol sol tractar les notícies de les minories lingüístiques de l’Estat espanyol. I així, a l’anunciar el principi del nou curs escolar amb les noves classes en aragonès com a assignatura vehicular, Federico va començar a bordar i afirmar que a llengua aragonesa mai s’havia parlat a Terol, Saragossa ni tan sols a Osca capital.

Desconeixem els estudis que Federico hagi tingut com a complement al periodisme, però creiem que si ha de criticar un tema, de les maneres que ell ho fa, hauria d’informar-primer.

Per totes / tots és conegut que a Saragossa són moltes les persones practiquen la llengua aragonesa i se socialitzen en ella, en el que pot considerar-se una petita comunitat de parlants.Algunes ho transmeten als seus fills / es.

Segons les dades del Cens de l’INE de 2011, 21000 habitants de Saragossa coneixia l’aragonès o alguna de les seves varietats, un 38% de la xifra total de tot Aragó. D’ells, alguns milers són parlants quotidians de la mateixa.

Encara avui queden restes lèxics en la parla i bastant toponímia local en aragonès (Valdefierro, Valdespartera, camino de la Noguera, Malpica, Cogullada, …). Malgrat la seva riquíssima història, la llengua aragonesa aquesta avui refugiada en algunes zones del Nord d’Aragó, i també de la província de Saragossa.

L’aragonès ha estat llengua quotidiana a Saragossa durant segles (com demostren centenars de documents oficials de la ciutat, entre ells les Actes de l’Ajuntament del segle XV o les “Crónicas del Puente de Piedra”). Bé exemple de l’aragonès de llavors poden ser textos com:

-Un “Pregón anunciando un médico en Zaragoza en 1409“

-El “ Pregón sobre la circulación nocturna por las calles de Zaragoza en 1411″

-La ” Protesta de Sancho Aznárez de Gardeny, síndico del concejo de Zaragoza, ante las Cortes de Aragón en 1389“. Qui demanda explícitament poder accedir a la justícia en “llengua aragonesa” per tractar-se del Regne d’Aragó.

Ja en temps de Jaume I d’Aragó es troben textos extensos en aragonès com “Vidal Mayor”, o per descomptat també el primer text documentat en llengua aragonesa, que precisament és de la província de Saragossa, documents del Monestir de Veruela, com és la “Carta Puebla” de 1245 a Pozuelo d’Aragón.

Per descomptat que la llengua aragonesa també va estar present en textos de Terol, reflex de la seva ocupació també en aquesta província. El “Fuero romance de Teruel” del segle XIII és un bon exemple, i zones de les comunitats de la “Extremadura aragonesa” a Terol tenen un llarg historial de textos oficials.

Llibres editats per “Estudis. El Justícia d’Aragó “com el de Francho Nagore, analitzen els aspectes lingüístics de l’aragonès d’aquests textos en els furs de Terol i Albarracín, per. ex.

Per acabar, només cal passar-se pel Baix Aragó (Terol) per sentir la seva parla viva, i adonar-se que va ser una de les últimes zones a Aragó on es va deixar de parlar aragonès recentment.

Origen: Motivos por los que Zaragoza es ‘conejillo de indias’ para probar nuevos productos en España

Origen: El Temps

Acte en favor del català a La Franja de Ponent i contra el LAPAO

Aragó vol recuperar la dignitat del català

Moisés Pérez 20/09/2016

Després de la llei del PP aragonès que denominava LAPAO al català que es parla a la Franja de Ponent, el nou govern socialista d’Aragó impulsa una nova normativa que considera «el català llengua vehicular» a l’ensenyament. Mentre aquesta arriba, ha emprès diverses accions per a promocionar la llengua.

C om si de l’argumentari d’Unió Valenciana o del PP més anticatalanista es tractara, l’any 2013 la presidenta d’Aragó, la popular Luisa Fernanda Rudi, va emprendre una campanya per a esborrar qualsevol nexe que connectara el territori de la Franja de Ponent amb la resta de territoris amb els quals fita -Catalunya, a l’est; i el País Valencià, al sud-. L’objectiu principal d’aquella ofensiva, naturalment, va ser el català.

Amb un ús força majoritari, malgrat l’amenaça evident de substitució lingüística pel castellà, Rudi va decidir canviar el nom a la llengua utilitzada pels habitants de tota aquesta franja oriental d’Aragó. De sobte, va establir que ja no es denominava català, sinó Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental (LAPAO). Una jugada que amagava eliminar la protecció i regulació que li havia atorgat la norma aprovada per l’executiu aragonès del socialista Marcelino Iglesias. La nova legislació aprovada pel PP i el Partit Aragonès al parlament aragonès va ser un colp de gràcia contra el català, però també contra l’aragonès que va quedar malmès davant del castellà.

Malgrat la polèmica i les crítiques dels habitants d’aquesta zona, Rudi no va plegar. Tot i els intents dels partits de l’esquerra per a tombar la llei a través de la via judicial -en aquest cas, recorrent al Tribunal Constitucional-, no va es va poder aturar. El tribunal espanyol, en la seua deriva centralista, va donar la raó al govern del PP i va donar validesa jurídica a l’invent de la presidenta d’Aragó.

Les urnes, però, han canviat la situació. Amb el socialista Javier Lambán al capdavant del Govern aragonès que conformen PSOE i la Chunta Aragonesista (CHA), la tendència sembla que s’ha invertit. I més quan socialistes, la Chunta Aragonesista (CHA), Izquierda Unida i Podemos estan a favor de retornar la dignitat al català de la Franja de Ponent. Tornar a denominar-lo pel seu nom seria, no debades, el primer pas.

Lapidar el LAPAO

Conscients que l’amenaça de la substitució lingüística és a sobre, el Govern aragonès està preparant una nova llei que torne a blindar el català com a «llengua pròpia» de tot el territori. Un reconeixement que, a priori, també se li atorgarà a l’aragonès, l’altra llengua minoritària d’Aragó.

A partir d’aquest curs escolar, de fet, el català ja és considerat com a «llengua vehicular» als centres públics d’Aragó. Deixant de banda les possibles matèries que els centres decidiran impartir en català, la matèria específica comptarà amb dues hores lectives per setmana. Els centres que vulguen aquesta assignatura hauran de comptar amb una autorització prèvia de la conselleria d’Educació.

Promoció del català

Mentre la nova llei de llengües arriba, el Govern aragonès no s’ha quedat de braços plegats. Amb l’objectiu d’acabar amb els efectes sobre el català -i l’aragonès- que va provocar la llei de Rudi, l’executiu que encapçala Lambdán ha posat en marxa diverses mesures de promoció del català. Símptomes clars d’un canvi de rumb.

Sense comptar amb els retocs a l’ensenyament, el bipartit aragonès ha establert que el català siga considerat com a llengua pròpia d’Aragó a l’àmbit jurídic, després de realitzar una modificació legislativa de la Llei de Mesures Fiscals i Tributàries. A més, ha aprovat una línia de subvencions per a promocionar tant el català com l’aragonès. La partida total és de 200.000 euros, i aquestes seran atorgades a activitats d’àmbit cultural i escènic, de retolació o de la celebració d’altres activitats que tinguen com a objectiu final «la promoció i sensibilització» de les dues llengües minoritàries.

Les ajudes per part del Govern aragonès no se circumscriuen només a aquesta partida. S’ha restaurat el premi literari Guillem Nicolau i s’ha creat un de nou: el Desideri Llombart. Ambdós amb l’objectiu de fomentar la literatura catalana a la Franja de Ponent independentment del gènere utilitzat (assaig, teatre, narrativa i poesia).

Unes mesures que fan camí perquè el català recupere la dignitat perduda a Aragó. Esborrada del llenguatge la denominació LAPAO, el Govern aragonès té el repte de la normalització lingüística. Espantar l’amenaça de la substitució lingüística sembla ser la meta marcada.

El xupinazo i el pregó, que va anar a càrrec dels veïns nascuts l’any 1926, van donar el punt d’eixida a sis dies de festes. La proposta de ‘Castellón Baila’, actuació estel·lar La matinada de dimarts 13 de setembre, Pena-roja de Tastavins va donar per tancades les seues festes patronals. La traca de final de […]

Origen: Lluïdes festes a Pena-roja marcades pel bon temps i un ambient millor – Ràdio Matarranya

Origen: Eixam

Origen: Valjunquera finaliza los trabajos de mejora en el colegio

Origen: José Ramón Bada: “PP y PAR tienen ese prejuicio nacionalista que identifica lengua con nacionalidad” – Diario de Teruel

El catalán de Aragón “es un bien cultural tan importante como la catedral de La Seo”, dice el ex-consejero aragonés de Cultura

José Ramón Bada: “PP y PAR tienen ese prejuicio nacionalista que identifica lengua con nacionalidad”

El que fuera consejero de Cultura del Gobierno de Aragón entre 1983 y 1987 recibió el Premio Desideri Lombarte que concede el Gobierno de Aragón por su contribución a la dignificación del catalán en la Comunidad. Aunque se le atribuyen más méritos en esta materia, el más significativo por su alcance e importancia social es que fue durante su mandato cuando los niños aragoneses de las comarcas catalanoparlantes tuvieron por primera vez en su vida la oportunidad de aprender su lengua inicial en la escuela.

–¿Cree que premios como el Desideri Lombarte sirven para que una lengua como el catalán -durante años vergonzante incluso para muchos de sus hablantes de Aragón- ocupe una posición de igual a igual con el castellano?

– La lengua vernácula del Matarraña y de toda la Franja oriental de Aragón es un bien cultural tan importante como puede serlo la catedral de La Seo. Reconocerla es importante por lo que significa en comprensión, dignificación y autoestima de los hablantes, que a veces se sienten relegados, disminuidos… Se trata de recuperar la propia voz con elegancia y dignidad.

–¿Por qué cuesta tanto en Aragón reconocer que tener tres lenguas propias es una riqueza?

-Ocurre en Aragón y en muchas partes. Por desgracia esto no atrae el turismo. Dinópolis, incluso la catedral de Jaca o los bienes de las parroquias de Aragón importan más que la lengua de Aragón, porque el catalán es una lengua aragonesa. Los bienes inmateriales son más importantes que eso que después se muestra en un museo y atrae a los turistas. Escuchen, escuchen a los que hablan, que son tan aragoneses como ustedes. Esfuércense. Ese es el problema.

–¿Pasa en alguna otra parte que a una lengua no se la llame por su nombre?

-La explicación es que hay un prejuicio monumental por parte de personas que identifican la identidad cultural, política o de comunidad con las lenguas, y eso es una barbaridad. Se puede ser aragonés y hablar en catalán. Se puede ser valenciano y hablar catalán. ¿Por qué tienen que decir en Valencia que su lengua es distinta? Su comunidad lo es, pero también el alemán se habla en Suiza, por ejemplo, en Austria… Yo hablo un poco de alemán y no me siento alemán. No hay que identificar las lenguas con las patrias. Además, el concepto de patria empieza a ser sospechoso.

– ¿Cómo es que el Premio Desideri Lombarte ha tardado tanto en instituirse cuando ha habido gobiernos de distintos colores en Aragón?

-En Aragón tenemos tres lenguas, pero incluso el castellano tiene problemas, porque hay gente que lo habla muy mal, por desgracia. Aquí lo que pasa es que cada cual se siente señor de la lengua y ésta es como la Constitución, no se puede cambiar alegremente. Se habla mal el castellano, y no digamos ya el catalán o el aragonés. En Aragón no se cuidan los bienes lingüísticos y hay un desprecio total hacia esos valores culturales.

–Usted fue, siendo consejero de Cultura, impulsor de que el catalán se enseñara en las escuelas de los pueblos catalanohablantes, pero de manera voluntaria…

-Sí, ha de ser de manera voluntaria. Es que, entonces no teníamos competencias en Educación. Tuvimos que llegar a un acuerdo, a un convenio con el ministerio que las tenía. Pero aunque no teníamos competencias teníamos derecho, porque los hablantes tenían derecho, y nosotros teníamos la obligación de respetar ese derecho. Apenas había recursos. Llegamos a un entendimiento con la Generalitat de Cataluña, porque tampoco teníamos profesores, y lo cierto es que nos hizo un gran servicio el consejero catalán de Cultura y el presidente Pujol, con el que en este punto (dejemos aparte otros problemas) tuvimos una buena colaboración. Inmediatamente, las primeras clases se hicieron a través de ese convenio, con profesores que habían estudiado en Cataluña, que tenían el título por las universidades catalanas, pero que conocían la modalidad vernácula del catalán en Aragón. Y esta última cuestión era importante para no extrañar a los alumnos, para recuperar la riqueza que para la comunidad lingüística aportan las diferencias de la lengua vernácula, para el catalán literario y para nosotros. Distribuimos el diccionario de Alcover Moll, que es espléndido. Toda la filosofía de ese diccionario está detrás de nuestra política lingüística. Y allí quedaron recogidas todas las variedades léxicas dentro del ámbito de la comunidad lingüística catalana y enriquecieron el catalán literario recuperando palabras del catalán de Aragón, del catalán que se habla en Valencia o el de las Islas Baleares. Eso es lo que hay que hacer, enriquecer la lengua común a partir de las diferencias.

–Desde 1984 han pasado treinta años. Hay cada vez más alumnos, ¿pero hay menos prejuicios?

-Aunque no se enseñara la lengua, por ventura que ésta es de los hablantes, y el catalán se sigue hablando en la calle, en la taberna… los enamorados hablan en su lengua. Y los hablantes aragoneses se sienten aragoneses. Por muchos prejuicios que haya, esto no hay quien lo quite.

– Otra de sus propuestas en aquellos años fue la edición de una colección de obras editadas en catalán.

– Había y hay que fomentar una literatura propia nuestra. Eso empezó con la colección Pa de casa. Y precisamente creo que fue Artur Quintana el que escribió el primer libro. Le encargué una gramática para el primer libro de Pa de casa. Se encerró tres o cuatro noches en casa para ello y a partir de ahí se fueron publicando otros libros. Después se creó el premio Guillem Micolau y el premio para el aragonés. Hicimos lo que pudimos.

– ¿Catalán y aragonés han recuperado dignidad en este último año tras dejar atrás el escándalo del lapao y el lapapyp?

-Aquello fue un absurdo y una ridiculez espantosa. Lapao y lapapyp, circunloquios para no decir lo que hay que decir, al pa pa y al vi vi. Si es catalán, lo es. ¿Es una infamia o qué? ¿Acaso es una vergüenza? No lo quieren reconocer porque PP y PAR tienen el prejuicio de que todos los que hablan catalán tienen que irse a Cataluña y ser catalanes, y al contrario. Ese prejuicio nacionalista que identifica lengua con nacionalidad o comunidad política está en los nacionalismos de aquí y de allí. También los hay en Cataluña que reivindican que como hablamos en catalán somos catalanes, cuando resulta que no, que somos aragoneses que hablan catalán.

A pasada semana o Director Cheneral de Politica Lingüistica d’o Gubierno d’Aragón, Ignacio López Susín, presentó un informe en o Parlamento europeu, en Estrasburgo referent a la […]

Origen: O Gubierno aragonés informa a o Parlamento europeu sobre a situación de l’aragonés y o catalán | Arredol

Les piscines de Saidí han estat, per tercer estiu consecutiu, el marc i punt de trobada d’una activitat, l’slackline (acrobàcies sobre corda fluixa, en aquest cas en un medi acuàtic) ) que cada volta té més practicants i seguidors arreu del món.

Enguany, durant els dies 16 i 17 de juliol, alguns dels millors slackliners d’Espanya, Europa i Amèrica, recent vinguts del campionat internacional que va tindre lloc a Vigo una setmana abans, es van donar cita a la nostra vila entre desenes de participants i espectadors , en un ambient relaxat i distès, aportant a les piscines i els carrers de Saidí un xic més d’alegria, color i  bon rotllo. Continuar llegint… Saidí, capital de l’Slackline | Mas de Bringuè

Origen: La Vía Verde de Alcañiz solo recibirá 50.000 € para redactar el proyecto

Origen: El Maella FS debuta con victoria en Tercera División

MAGAZIN 24 de setembre de 2016.
LA VEU DEL BAIX MATARRANYA. 107.6 FM.FAVARA (Saragossa)
Pots escoltar-nos per internet anant a (google/la veu del baix matarranya).
Tel. 976 635 263
11- 11:40.- Efemèrides / Santoral/ Aemet (agència estatal de meteorologia) el temps / El cabals dels rius Matarranya i Algars/ Aigua als embassaments/ Les frases del dia/ Notícies de la setmana. (A les 11:15, presentarem la nova associació cultural maellana “Guirigall”)
11:40- 11:55.- Paraules per a la música. Mari Conchi Balaguer
11:55- 12:30.- Àgora : “Som una democracia de primera?”. Arancha Bielsa, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Eduardo Satué, Luis Valén i Elías Satué.
12:30-12:40.- Apuntes de salud. Eduardo Satué
12:40- 12:55.- Corresponsal a Casp. Néstor Fontoba.
12:55- 13:10.- Els esports. José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver i Juan Carlos Valén.
13:10- 13:25.- Actualitat agrària. Alberto Balaguer.
13:25- 13: 40.- Corresponsal a Nonasp. Josep Mª “Lo Gravat”
13:40- 14.- Entrevista a WWF/ADENA (Associació defensa de la naturalesa). Molts temes candents: Ús de l’aigua, menjar que va a la basura, El parc de Doñana…
Participants: Mari Conchi Balaguer, Arancha Bielsa, Eduardo Satué, Joaquín Meseguer, Ramón Arbona, Luis Valén, José Manuel Pelegrín, Ramón Oliver, Juan Carlos Valén, Néstor Fontoba, Alberto Balaguer, Josep Mª Ráfales, Marcos Calleja i Elías Satué.

Origen: Català a la Franja | VilaWeb

Mural a l’entrada de Fraga per la carretera del Cinca. Foto: M.I.

Per: Mercè Ibarz

El mural que encapçala aquestes ratlles és preciós, record i lloança del vestit tradicional, les faldetes, que les iaies de Fraga han dut fins fa ben poc. Encara se’n pot veure alguna per la ciutat vella, pels carrers estrets per on trobaràs també cares i cossos que hi han vingut de llocs llunyans i uns altres que ja hi han nascut, a Fraga. Gent àrab, musulmana o no; subsahariana; búlgara, gitana o no…, que no s’hi està de manera estacional sinó que hi ha arrelat. Ha comprat i llogat cases del barri vell i hi viu permanentment. Alguns migrants s’hi han traslladat des dels pobles veïns, com també ho han fet tants franjolins nadius. Fraga ja és una ciutat mitjaneta, ofereix cada volta més oportunitats i més serveis, ja no es va tant a Lleida com abans. Es nota fins en la descurança. El mural, d’autoria desconeguda (no s’hi veu cap rastre de signatura), es va desfent, escrostonant.

Com el franjolí, com el català que s’hi parla, a Fraga, a la Franja, a les comarques aragocatalanes? Sí, pot ser una bona imatge, el mural, dels usos del passat quan convé a les institucions (no crec que sigui un grafit qualsevol, és massa estilitzat, s’ha fet amb permís per dir-ho així). Si és l’ajuntament qui l’ha deixat fer i fins l’ha impulsat, que el restauri. D’una manera no sé si semblant però que hi va en paral·lel en aquests moments del present, també la llengua catalana de les comarques de la Franja necessita una urgent intervenció pública.

De ser el lloc del domini lingüístic on més s’enraona l’idioma va passant a ser un dels que any rere any ho deixa de fer amb la mateixa intensitat. Que és on més es parla(va) vol dir que s’hi ha fet servir sempre en totes les activitats diàries dels parlants pel seu compte: a casa, a la feina, al carrer, a les botigues, als cafès i al ball, a les trobades… No a l’escola, ni a l’església. No cal dir que tampoc en la premsa, la ràdio i la tele. Sempre n’he estat orgullosa, com a indígena d’aquelles terres. La gent l’ha mantinguda, i de quina manera. Però, és clar, tot això vol dir també que ho ha fet sense llegir-la ni escriure-la. Glòria dels illetrats, he pensat alguna vegada (excuseu-me la tirada èpica).

Notícia: gràcies al Whatsapp, la gent de Saidí, que és lloc franjolí que conec una mica bé, hi escriu en català, va decidir que no ho faria en espanyol. Un català fonètic i ple de barbarismes lingüístics, però vaja, si el comparo amb tants whatsapps que rebo de Barcelona, què us diré…

La democràcia present no va portar el català a les escoles de la Franja, i això que parlem de quan els migrants eren subsaharians, homes sols que s’hi estaven sense els fills, quan hi havia poquíssims xiquets forans a escola. Ara hi una bona colla de criatures de parles diverses. Només s’hi fa ensenyament del català (no en català) de manera optativa, un hora per setmana, i no sempre. Diuen que la Diputació General d’Aragó vol fer les coses diferents. A veure.

De moment, és interessant el programa d’enguany del fòrum  Cinga, de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, a Fraga, que presideix Pep Labat. El títol remarca clar una idea: ‘La llengua catalana, també un patrimoni aragonès’. La jornada es farà al palau Montcada dissabte que ve. Maite Moret, de la Universitat de Saragossa, parlarà de ‘Patrimoni lingüístic: la importància dels béns intangibles’; Nacho Sorolla, sociòleg, de ‘La substitució lingüística emergent del català al Baix Cinca’ i Javier Giralt, també de la Universitat de Saragossa, de ‘Com fer possible la normalitat del català a la Franja’. La cloenda anirà a càrrec de la conselleria de Cultura de la DGA.

Cal que tot plegat rutlli millor per als parlants, que encara no han esdevingut plenament actius en la seva llengua i que són sotmesos a una pressió enorme del sentit cultural uniformador de la democràcia present. Que ha anat fent passos enrere en aquest terreny –el català d’Aragó– com en tants d’altres. Per dir-ho més clar i per experiència: s’ha reculat molt, dirien els meus pares si encara hi fossin. I no perquè fossin pancatalanistes, que ni tan sols entendrien l’expressió a la primera, sinó, raonaven, per pur sentit comú, per la fortuna de les coses compartides amb els veïns.

Se’n pot parlar més, molt més, s’hi pot sembrar (més) zitzània. No m’hi compteu. Només compta ser civilitzats, informats, cultivats, ara. No assemellar-se a l’ombra maixanta del rebuig d’un mateix, d’allò que és propi.

Corte Textil Arbonés confecciona bañadores de waterpolo para las federaciones olímpicas