Fa algun temps, els chapurrianistes de la dreta rància aragonesa, van escriure a la Real Academia Española de la Lengua, demanant que el nom de la nostra llengua sigue CHAPURRIAU. I els acadèmics de Madrit, en bones paraules se’ls van treure de davant.
Vergonya se n’haurien de donar persones en aparença educades de dir que quan parlen xampurregen, perquè xampurrejar és parlar mal. Es verdat que la gent dels nostres pobles, especialment el més joves, ja no tenen el ric vocabulari ni enraonen en la traça que es feia abans. Però jo que parlo a sovint en amics i coneguts de diferents pobles de la Franja, mai he notat que ningú s’embolico al parlar ni faigue cap cosa rara que es pugue identificar com xampurrejar .
Quina mania en voler que la llengua del Matarranya i altres trossos del Baix Aragó tingue un nom tant dolent i denigrant com CHAPURRIAU. Tanta mania, que eixe grupet incansable de defensa del nom miserable, fa un parell de mesos, es van cansar de replegar firmes en la intenció de rebentar la decisió del Govern d’Aragó de posar en marxa l’Academia Aragonesa de la Lengua (Català i Aragonés), per donar compliment, d’una volta, al que diu i obliga la Llei del Patrimoni Cultural Aragonès de 1999. Llei que, per cert, es va aprovar a les Corts d’Aragó governant el PP junt en lo PAR. Els firmants que vulguen saber la contestació del Govern d’Aragó, la poden llegir per internet: BOA 14-08-17 ANUNCIO de la Dirección General de Política Lingüística.
El debat entre Català (nom científic i oficial) i eixe insult castellà (Chapurriau) que molts parlants inconscientment han agafat com a propi, afortunadament s’està superant, salvat alguns racons com la Codonyera, on no accepten que els mestres de català de la DGA, ensenyon als xiquets lo més bàsic de la nostra llengua, com es fa a la resta dels pobles d’Aragó que parlen com naltros.
Fa tres anys, per aquestes mateixes dates (9/9/14), es confirmava una de les històries més tristes del Moviment de Recuperació de l’Aragonès. Suposats defensors d’aquesta llengua, Fundación Gaspar Torrente, impulsada per CHA i membres de l’actual DGPL, demanaven al Tribunal Superior de Justícia d’Aragó (TSJA) la suspensió cautelar de la inclusió de l’Aragonès en el currículum de Primària.
El TSJA acordava la mesura cautelar sol·licitada, “per evitar que s’imposés una ortografia de l’Aragonés”, que segons la Fundación no “era la que es venia ensenyant històricament”.
Amb aquesta suspensió la majoria dels centres continuaria mantenint l’ensenyament només extraescolar i es “va evitar” la “nova norma d’escriptura” que podria haver estat emprada en les assignatures optatives. Descartant en aquell temps la possibilitat de les optatives o de llengua vehicular.
Aquesta grafia, llavors suspesa, era la sorgida de l’Acadèmia de l’Aragonès triada en el II Congrés de l’Aragonès.
No volem dir amb això que serveixi d’exemple. Només volem recordar un esdeveniment negatiu per a la història de l’Aragonés. Impulsada des dels actuals dirigents de la DGPL, amb motiu d’una grafia, que ara ells han arreglat com “de consens” però que no gaudeix amb el suport de la majoria d’usuaris.
La història, sobretot la negativa, i la trista, és per conèixer-la, no oblidar-la i per descomptat que no repetir-la. Una associació que defensa el Aragonés mai hauria de sol·licitar la suspensió de cursos en aragonès.
III Chornadas Aragón-Oczitania organizadas por la asociación cultural Rebellar durante los días 16 y 17 de septiembre en la plaza de San Bruno de Zaragoza. (más información aquí)
Como en años anteriores, desde 2015, el Gobierno de Aragón se suma a la celebración del Día Europeo de las Lenguas instituido por el Consejo de Europa con dos actos:
– El miércoles, 20 de septiembre a las 19:00 en el IACC Pablo Serrano (Zaragoza), con la proyección de la película Borregueros. Desde Aragón al oeste americano, de Carlos Tarazona, en aragonés ansotano.
– El viernes, 29 de septiembre a las 18:00 en el Pabelló Municipal de Alcampell (Huesca), donde se entregará el Premi Desideri Lombarte 2017 al Seminari Autònomic de Professors/es de Llengua catalana, y a continuación tendrá lugar la actuación del cantautor Antón Abad.
Jornada CINGA FÒRUM 2017, que tindrà lloc el dia 23 de setembre al Palau Montcada i que enguany porta per títol “MEMÒRIA GRÀFICA 1647-1939: UNA ULLADA A LA HISTÒRIA”, on tractarem la importància documental que representen, per a la història de Fraga i el Baix Cinca, les imatges on van reflectir la seua visió del moment nombrosos visitants i viatgers.
De la mateixa manera que a nosaltros mos agrada deixar testimoni gràfic d’esdeveniments de la nostra vida i emmagatzemar-los en diferents formats (paper, fitxers, CD …), des dels primers temps de la Història de la Humanitat, l’home ha volgut deixar constància del seu pas per eix món mitjançant la pintura, escultura … ; si en les primeres èpoques això era un privilegi de moments i personatges claus, l’aparició de la fotografia ha estès eixa afició a tota la població.
Satisfacción compartida: el alcalde de Fraga celebra el buen entendimiento y el gerente de la Región Sanitària destaca que Lleida puede ofrecer más servicios
Satisfacción compartida: el alcalde de Fraga celebra el buen entendimiento y el gerente de la Región Sanitària destaca que Lleida puede ofrecer más servicios
En el instrumental médico en un hospital (Sudok1 / Getty)
La atención de los servicios sanitarios catalanes a pacientes de la zona de la Franja de Aragón está repuntando. Y, a diferencia de lo que ocurría años atrás, la colaboración recibe las loanzas de ambas partes: los alcaldes los pueblos aragoneses que limitan con la provincia de Lleida no tienen quejas de la atención sanitaria recibida y el gerente de la Región Sanitària de Lleida y de la Región Alt Pirineu i Aran del Servei Català de la Salut , Jordi Cortada, considera que atender a más pacientes permite a Lleida ofrecer servicios de más intensidad terapéutica.
El Servei Català de la Salut registró 1.735 altas hospitalarias y 19.434 visitas externas en Lleida a lo largo de 2016 de pacientes de poblaciones de la Franja. Las dos cifras son ligeramente superiores a las de 2015, cuando se contabilizaron 1.675 altas sanitarias y 19.098 visitas externas.
También ha aumentado el número de aragoneses atendidos en un hospital de día, mientras que se han reducido las atenciones por diálisis o rehabilitación. Incluyendo el transporte sanitario, el coste de la atención sociosanitaria y de salud mental se elevó en 2016 a 9,5 millones de euros, frente a los 8,6 de 2015 o los siete millones de 2013.
Toni Comín, en el Hospital Universitario Arnau de Vilanova (ACN)
El gerente de la Región Sanitària de Lleida y de la Región Alt Pirineu i Aran del Servei Català de la Salut , Jordi Cortada, quita hierro a las cifras y enfatiza la estabilidad de la colaboración: “Sí, se ha contabilizado un pequeño repunte de actividad, pero la atención es básicamente estable”. “La diferencia entre 7 y 9 millones no responde tanto a un incremento de la actividad, sino más bien de facturación: ha habido algunos cambios en las tarifas, que han subido en algunas actividades del Servei Català de la Salut”, revela.
Insiste en que estos pacientes son considerados como propios en la región sanitaria de Lleida: “Tienen al Hospital Universitario Arnau de Vilanova como centro de referencia y acuden cuando lo necesitan, de la misma manera que los pacientes que residen en Catalunya”. “Y a la gente de la Franja que necesita un hospital terciario de mayor complejidad que el hospital Arnau de Vilanova, se la deriva como a un paciente residente en Catalunya”, explica.
Más pacientes permite ofrecer más servicios
Cortada recalca que los pacientes aragoneses no tienen solo una relación sanitaria con Lleida, sino que el vínculo es también social y cultural. “Es gente que en todos los sentidos tiene Lleida como referencia, es gente que habla catalán…”, ejemplifica. Recuerda, además, que Catalunya recupera el coste del servicio a través del servicio de compensación entre comunidades autónomas.
El director de los Serveis Territorials reconoce que a Lleida le beneficia atender a pacientes de Aragón. “A la región nos viene muy bien que vengan estos pacientes, estamos más que contentos de tratarlos… Al fin y el cabo, cuantos más seamos más servicios y de mejor calidad podemos ofrecer, servicios de más intensidad terapéutica”, razona. “Seguramente si no tuviéramos esta gente, alguna cosa no la podríamos tener; en cambio sumando a la población que nos viene de la Franja podemos asumir técnicas, protocolos terapéuticos que probablemente no podríamos asumir si no los tuviéramos”, insiste.
Zona de aparcamiento de ambulancias en el Hospital de Santa Maria de Lleida (ACN)
El alcalde de Fraga, el socialista Miguel Luis Lapeña, asegura que la atención es correcta y recuerda que en octubre de 2015, cuando se les negaban algunos servicios, un grupo de alcaldes se reunió con el entonces conseller convergente Boí Ruiz y se solucionó el problema. “Tenemos convenios de especialidades y la relación no es buena, es lo siguiente”, celebra. “En octubre de 2015 me reuní con el conseller, el presidente de la comarca de la Litera, el de la Ribagorça y del Bajo Cinca y quedó muy claro”, recuerda.
“El conseller nos hizo una carta para enseñar a los vecinos por si algún médico les decía a sus pacientes que no podían ser atendidos en Catalunya, para que tuvieran la certeza de que Lleida seguía siendo su punto de referencia”, aprecia. “A partir de ese momento hemos estado más tranquilos y cuando se ha dado algún caso puntual se ha hablado”, afirma el alcalde.
Los pacientes aragoneses disponen de una carta de la Conselleria de Salut que acredita su derecho a ser atendidos en Lleida
CONCURSOS PINTURA Y RELATOS CORTOS PEÑARROYA DE TASTAVINS 2017
El Excmo. Ayuntamiento de Peñarroya de Tastavins, como cada año, convoca los tradicionales concursos de Pintura y Relatos Cortos Vila de Pena-Roja 2017
Las novedades sobre el referéndum convocado para el 1-O también se siguen con intensidad en los pueblos de la Franja de Aragón. Una cincuentena de localidades que, además de la lengua catalana, comparten puentes, carreteras, bomberos, servicios sanitarios, autobuses y comercio con la ciudad de Lleida. Sus alcaldes relatan a La Vanguardia por qué estos días tienen el “corazón partido” con la campaña en favor del referéndum y las maniobras del Estado para impedirlo.
En la comarca de la Litera, donde la mayoría de los consistorios son socialistas, los alcaldes entienden las reivindicaciones catalanas pero son reticentes. Esperan que, pase lo que pase el 1 de octubre, sigan entendiéndose con las instituciones vecinas y con los pueblos leridanos, de los que les separan solo unos pocos kilómetros.
“Aunque nosotros no estemos implicados directamente, de rebote nos afecta”, reconoce la alcaldesa de Mequinenza, Magda Godia. “Tenemos una relación muy estrecha con todos los municipios de alrededor de Mequineza de la parte catalana y con las instituciones. Veo una situación tan complicada… No solo por cómo nos pueda afectar sino por el hecho de que todos tenemos familia y amigos en Catalunya y esta situación crea mal ambiente”, afirma.
El río Ebro cerca del embalse de Mequinenza, en la franja catalana de Aragón (Archivo / José María Alguersuari)
El alcalde de Alcampell, Josep Anton Chauvell, también socialista, reconoce que en su pueblo el referéndum “causa una verdadera inquietud”. “Aparte de la lengua, hablamos catalán, tenemos una relación muy estrecha. Los pueblos de la Franja con los que tocan con Catalunya intercambiamos sistema de riego y muchas cosas, no quisiéramos que se llegara a crear una división ni que se diera ese paso”, señala, en referencia a la independencia.
En la misma línea se pronuncia José Guillén, el alcalde de Camporrélls, cuando habla del 1 de octubre: “Lo vemos con preocupación, porque nuestros vínculos con Catalunya son muy grandes, no solo de cultura y lengua. No hay nadie que no tenga un familiar en Catalunya. Yo tengo un hijo trabajando en SEAT. Entendemos un lado y huimos al otro”, asegura el alcalde, que vivió unos años en Barcelona.
Por su parte, el alcalde de Viacamp y Litera, Alfredo Pociello, reconoce que preferiría que no hubiera referéndum y afirma que si llegara la independencia le gustaría seguir entendiéndose con Catalunya “como hasta ahora”. “No sé cómo quedarían los convenios y además compartimos sanidad y servicios vitales como los bomberos”, responde.
Preocupación también en Baells, pese a que no linda con Lleida. El municipio está a 10 kilómetros de tierras catalanas y tiene Alfarràs a 17 kilómetros por carretera. Sus vecinos deben recorrer 102 kilómetros para llegar a Huesca capital y solo 40 hasta Lleida. “Tengo el corazón dividido, tengo dos hijas en Catalunya, mis yernos son catalanes y mis cuatro nietos, también”, afirma el alcalde, Antonio Solano. Es del Partido Aragonés (PAR) y uno de los dos únicos alcaldes no socialistas de la Litera. “Nuestro sentimiento está con Catalunya y Aragón. No sé si a Catalunya le irá mejor por separado, soy aragonés pero Catalunya es mi segunda tierra. La situación se les ha ido de las manos a las dos partes”, asegura.
Los “agravios” y el diálogo
“Este tema empezó por un agravio moral y con toda la razón del mundo, porque Catalunya ha sufrido agravios que se han ido acentuando y eso ha creado una corriente de opinión y un sentimiento que yo puedo entender totalmente”, asume la alcaldesa de Mequinenza. “Sin embargo, que quieran independizarse o las escenas del Parlament me producen tristeza”, confiesa.
La edil socialista reconoce que tiene el “corazón partido” y que le duele que independentistas y Estado no hayan encontrado “una solución que cubra las expectativas de Catalunya”. “No sé si hay que buscar mejores interlocutores para ambas partes para ver si son capaces de reconducir el tema”, insiste Godia.
El hospital de referencia de Mequinenza es el Arnau de Villanova de Lleida, aunque según la alcaldesa cada vez es más frecuente que los pacientes de su pueblo sean dirigidos a Barbastro. Aún en caso de independencia, avisa a los maximalistas, su pueblo igualmente tendrá que entender con Catalunya.
Vista de clubs de lectura de bibliotecas de Lleida y Tarragona a Mequinenza, el pueblo de Jesús Moncada (Ayuntamiento de Mequinenza)
“Tengo la voluntad –asevera– de tener una extraordinaria relación con los catalanes porque yo siempre he admirado a Catalunya”. Y añade: “Ha sido para mí un referente, en especial en materia cultural, y siempre he pensado que iban por delante del tiempo y han sido un espejo en el que me he mirado muchas veces al plantear cuestiones para mi pueblo”. “Cuando oigo a alguien hablar mal de Catalunya, me revienta; pero el proceso independentista la verdad es que me ha descolocado mucho y no lo valoro tan positivamente”, lamenta.
Chauvell, de Alcampell, coincide en que el origen de la reivindicación actual es la falta de ofertas políticas para Catalunya: “Tenemos un Gobierno que no ha atendido ninguna petición de las que se han reivindicado desde Catalunya. Ni una ni una. Solo ha planteado vías judiciales y el Tribunal Constitucional y no se ha argumentado nada”. Aunque tampoco ve al soberanismo libre de culpa: “Por el otro lado se ha estado calentando la olla demasiado”.
“Mi familia está en Catalunya y hemos llegado a tener que dejar una sobremesa porque no sirven los argumentos cuando se ha enquistado tanto el problema”, dice. “Es emocional, la gente lo tiene asumido y será difícil la solución”, admite. Por ello, defiende la vía federalista que propone su partido. “Sería una reforma federal en la que fueran reconocidos todos los derechos y las peticiones de Catalunya “, argumenta. “Una ruptura dramática a nosotros nos duele y no sería una solución buena”, sostiene.
“No puede ser que haya tierras privilegiadas como Navarra y el País Vasco y y que todo el mundo se gire contra Catalunya; un Estado federal es la única solución”, coincide José Guillén, de Camporrélls. Alfredo Pociello, de Viacamp y Litera, va más allá: “¿De qué forma se podría arreglar? Quizás permitiendo que los impuestos que se generen en Catalunya se queden en el territorio”, apunta.
Una identidad propia y mixta
Guillén defiende la identidad mixta de este territorio, que lo hace singular: “Tenemos el corazón partido… Yo soy del viejo Aragón, pero también puedo pertenecer a Catalunya”. “Sin renunciar a ser aragoneses, somos tierra de transición y tenemos que convivir. Si tengo que ir a Huesca o a Zaragoza me siento muy a gusto, pero también me siento muy bien en Lleida y en Barcelona”, afirma. Y pone un ejemplo de la relación con los pueblos catalanes: “Mi municipio linda con Os de Balaguer, que antes era Tragó de Noguera, el pueblo desaparecido bajo un pantano. Y siempre me invitan a la fiesta”.
Para el alcalde de Alcampell, la independencia siembra muchas incógnitas pragmáticas en la Franja aragonesa: “Por ejemplo, el año pasado pusimos en regadío 200 hectáreas de mi término que se riegan de Almenar. ¿No podríamos regar porque sería otro país?”. Recalca que a su juicio se producirían paradojas “impensables”: “Toda la fruta de la comarca de la Litera pasa a través de Actel, una cooperativa de segundo grado de Lleida, las empresas de porcino Vall Companys o Leridana de Piensos tiene integradas muchas granjas en Aragón. ¿Qué pasaría?”
Vista de Camporrélls (Ayuntamiento de Camorrélls)
La alcaldesa de Mequinenza relata que su tierra tiene muchas costumbres catalanas: “Muchos de nosotros descendemos de Catalunya y hablamos catalán. Muchas familias proceden de Móra d’Ebre porque en su tiempo cuando se hacía el transporte de carbón con los llaüts había una relación muy fluida entre los pueblos de la ribera del Ebro y se crearon muchos vínculos y nacieron muchas relaciones sentimentales”. Por ejemplo, señala que en su localidad se celebra “el segundo día de Navidad y la Mona”.
Pociello, de Viacamp y Litera, también relata que se lleva muy bien con los alcaldes catalanes de poblaciones vecinas, entre ellos con el de Sant Esteve de la Sarga, el republicano Jordi Navarra. Cuando tienen intereses comunes la política queda al lado. “Si conviene tirar algo adelante no miramos si somos de derechas o de izquierdas, apostamos juntos y trabajamos juntos”. Un ejemplo es la fluida gestión conjunta del Congost de Montrebei.
Nuestros vínculos con Catalunya son muy grandes, no solo de cultura y lengua: no hay nadie que no tenga un familiar en Catalunya”
El “Banco Malo” ya ha abonado la totalidad de las limpiezas subsidiarias realizadas por el Consistorio en solares de su propiedad
El pasado 31 de julio, la Asamblea Local de IU en Fraga, registraba varias preguntas en referencia a la limpieza subsidiaria llevada a cabo por el Ayuntamiento de Fraga en varios solares propiedad de la SAREB o “Banco Malo”.
El Ayuntamiento de Fraga, realizó en el último año trabajos de limpieza subsidiaria en solares propiedad del banco público en una zona cercana al nuevo colegio Maria Moliner, después del correspondiente requerimiento al propietario, que supusieron un gasto para las arcas municipales cercanas a los 12.000 euros.
El “Banco Malo” ya ha abonado la totalidad de estas actuaciones según ha informado el Consistorio a IU.
“Esperamos que de ahora en adelante, Sareb, una entidad pública rescatada con dinero de todos cumpla con las Ordenanzas municipales y proceda a acondicionar los terrenos de su propiedad sin que los contribuyentes fragatinos tengamos que correr de inicio con los gastos”, apuntan desde la formación política y social.
(Publicat al Diario de Teruel el 2 de setembre del 2017)
Entre altres funcions que tenim encomanades los membres de l’Associació Cultural Medievo de Queretes està la de fer de punt d’informació de la vila. Ho fem en horari de 10h30m fins les 13h30m, los dissabtes, diumenges i festius, des del mes d’abril al de setembre ambdós inclosos. De manera sistemàtica apuntem la procedència de les persones que demanen lo nostre suport i d’estes relacions de dades podem extreure una interessant informació estadística. Com tot en la vida lo turisme també evoluciona i avui vull referir-me a la tendència de la procedència dels turistes que ens visiten. Son dades de Queretes però crec que es poden fer extensibles al conjunt de la comarca del Matarranya. Fa no molts anys teníem una procedència majoritària de visitants originaris de Catalunya, desprès de la banda de Castelló i València i en molta menor quantia de l’Aragó. De la resta d’Espanya eren visites a comptagotes. Estos tres, quatre anys últims les dades registrades ens marquen una tendència de canvi important. Los visitants catalans segueixen sent los majoritaris però la proporció ha canviat radicalment. Hi ha un augment significatiu del valencians, però sobre tot destaca un increment notable dels visitants aragonesos de les tres províncies. Se veu que, ja sigui pel conflicte català o per la propaganda que ens fa la televisió aragonesa, los nostres conciutadans han descobert que hi ha alguna cosa més que los Pirineus per a gaudir de vacances o fer turisme de cap de setmana sense sortir del nostre estimat Aragó. Més val tard que mai. També hi ha un increment notable de visitants de la resta d’Espanya. Molts de Logroño, probablement per ser lo poble de naixement del cardenal Juan José Omella, i cada dia més de Madrid i del País Basc. Fins i tot de llocs més allunyats d’Andalusia i Galícia. Sembla que lo radi de la circumferència que marcaria la procedència dels nostres visitants es va eixamplant de manera progressiva. Qui ho fa possible? Aquesta dada no la tenim recollida, però jo al menys ho pregunto. Lo boca a boca i les xarxes socials són los principals elements de difusió i propaganda. Per a la zona d’Aragó, a més, seria la televisió autonòmica amb los seus programes divulgatius. Per part catalana, si bé el Matarranya surt diàriament en la predicció del temps, crec que el canvi de denominació de “Els Ports” en compte dels “Ports de Tortosa – Beseit” no ens ha anat gens bé. En tot cas l’increment de visitants es espectacular i, si no m’equivoco, serà una de les principals fonts d’ingressos dels nostres pobles.
(Publicat al Diario de Teruel el 26 d’agost del 2017)
Segur que el lector estarà ben informat dels atemptats terroristes del dijous dia 17 d’aquest mes. Només vull fer esment a un parell de fets que es van produir. En primer lloc vull destacar l’acurada actuació dels Mossos d’Esquadra. Van desarticular en un temps record una organització terrorista que anava molt més enllà d’allò que en un principi es va suposar. La informació als mitjans sempre va ser concreta i clara, sense ultrapassar els límits del que es podia fer públic. El cap dels mossos donava confiança i seguretat amb les paraules precises. La posta en escena del president de la Generalitat, del conseller d’Interior i del major dels Mossos, en les diferents rodes de premsa en català, castellà i anglès, donava la impressió d’una informació d’un Estat Català independent. Cal no oblidar les guàrdies urbanes i els serveis auxiliars. Poca o cap coordinació amb la Policia Nacional i la Guardia Civil, les dues institucions ho diuen. No oblidem pas que fins a data d’avui els Mossos d’Esquadra no tenen informació directa d’Interpol –mai no ho ha volgut el Govern Espanyol– tot i que la té l’Ertzaintza. Si algú vol trobar alguna fallada en l’actuació del Mossos, que es contesti primer aquesta “irrellevant” pregunta: i si el cos dels Mossos hagués disposat de 500 unitats més i dels 688 milions d’euros que el govern de l’Estat els deu?
L’altre fet que vull destacar és la gran reacció de la comunitat musulmana de Catalunya en contra dels atemptats. A més de la gran quantitat de manifestacions individuals i de representants de les comunitats locals o de associacions d’àmbit més gran; va tenir lloc la manifestació des de la plaça de Catalunya i per la Rambla on les entitats organitzadores van voler deixar clar que l’islam no té res a veure amb els atemptats i van demanar que es faci una autocrítica i es treballi per ajudar a integrar els joves: “Que puguin sentir que Catalunya és la seva terra”. S’ha d’aprofitar aquesta rebelió per integrar les comunitats musulmanes als plans educatius, d’assistència i formació dels joves musulmans catalans i dels nouvinguts, en comptes de estigmatitzar-los, però cal no oblidar qui finança el terrorisme. De l’actitud de la ciutadania catalana qualsevol lloança que es faci serà poca. El Govern Espanyol s’esforça per fer-se visible.
(Publicat al Diario de Teruel el 19 d’agost del 2017)
A l’agost les vacances alcancen lo seu punt culminant. Molta gent se mou cap a diverses destinacions, entre les quals lo medi rural, que rep la visita de turistes ocasionals i, sobretot, de viatgers que tornen a les viles de les quals són originaris ells mateixos o els seus avantpassats i a on encara molts conserven la casa familiar. Allí es troben en parents, amics i records, i poden disfrutar tant de la tranquil·litat pròpia de l’entorn com del tràfec de les festes patronals, habituals d’este mes. Viles i pobles d’Aragó dupliquen la seua població i inclús les que no arriben ni al centenar d’habitants en època laborable poden multiplicar-se per deu, omplint cases i hotels com als bons temps, abans dels grans èxodes del segle XX i del degoteig continu dels raders anys. Este trasbals demogràfic, puntual i periòdic, afecta les persones i, alhora, les infraestructures i els serveis locals: los espais d’oci estan plens i les tendes, bars o restaurants treballen més que cap altra època de l’any. Segurament la majoria dels visitants que tenen raïls a estes zones despoblades no voldrien residir allí més temps del que dura l’esbarjo estiuenc: lo poble està bé com a destinació de duració controlada. No hi ha treball, la vida a l’hivern és dura, l’àmbit rural implica dinàmiques particulars i ritmes diferents als urbans, i ells ja formen part d’un altre món personal i laboral. Tot i que alguns potser lamenten no poder quedar-se més enllà de la temporada. També resulta difícil endevinar la sensació que patissen los que hi viuen tot l’any: alegria pels retrobaments i pel revifament humà?, ofec per l’alteració de la tranquil·litat diària?, pena quan este esclat s’apaga i tornen a quedar-se buits los carrers? Més difícil encara és la predicció de quantes generacions durarà este moviment d’anar i tornar estacional, i si la presència permanent al territori rural, ara tan dèbil, decreixent i envellida, podrà mantindre les estructures que permeten fer-lo habitable a ells i als residents passatgers.
Un tema tan polèmic com és la independència de Catalunya pot inquietar milers de catalans, pot neguitejar-los o excitar-los d’una manera especial, essent la seva terra la que pot desprendre’s de la resta de l’Estat espanyol. Així és com també en el territori que fa frontera, l’anomenada Franja de Ponent, hi ha una situació d’incertesa generalitzada. Què és el que passaria amb aquest formós territori de parla catalana (o més aviat de parla indecisa, de llengua dubtosa, oi, senyors del govern d’Aragó?) si Catalunya es fes independent? Què passaria amb aquesta variant dialectal tan especial?
Des del punt de vista personal, essent filla d’una mare nativa d’Albelda (La Llitera) i d’un pare nadiu de Vilanova de Segrià (El Segrià), residint a aquest segon, estic vivint una situació d’autèntica incertitud. Els meus avis, que ambdós viuen a la població de la Franja han desenvolupat una actitud satírica envers aquest tema. Tot sovint parlen sobre la possible platja a la Llitera, si Catalunya se’n desprèn definitivament. També fan menció de l’impost de duanes que hauríem de pagar quan, cada dissabte, anem a comprar el deliciós pa de pagès del forn de Chaquín. “Al final, potser ens sortirà més car el pa que la gasolina!” diuen a tall d’ironia.
Deixant de banda les infinites paròdies que poden fer-se al respecte, la veritat és que no em sento precisament inerme puix que, des de l’àmbit de la sociolingüística, es troben desconcertats, essent per a ells una situació molt especial i molt nova.
Tot i així, però, es preveu que les coses a la Franja de Ponent no canviïn gaire. El que sí que pot succeir és que des de l’Aragó, en general, s’adopti una postura bel·ligerant i rancuniosa amb el conjunt de Catalunya. “Jo crec que la gent de Franja continuarà fent la viu-viu com ha fet durant tota la seva història, és a dir, jugar amb dues baralles, que és allò que en diuen fer-se l’andorrà.” advera el doctor en filologia catalana Ramon Sistac i Vicén en una entrevista.
I vosaltres què en penseu gent de la Franja, prendríeu el sol a la cala de Sopeira, o bé us manifestaríeu al golf de Castellonroi?