Parlo de la seua valoració entre la gent llauradora. Les oliveres, i contra més velles pitjor, eren un inconvenient, un molest obstacle per a cultivar vinyes, ametllers o presseguers. Els olivars més vells tenien, a més, el greu inconvenient d’una dificultosa, però inevitable, mecanització. A més, l’oli d’oliva no ere bo per a la salut -verídic-. Ere millor el de gira-sol, es deie. Si llavors no es van arrencar tots els olivars de la comarca va ser, principalment, perquè fer desaparèixer estos arbrots i, sobretot, les seues potents arrels costave una faenada. De la llenya d’olivera se’n traie ben poca cosa, per a pagar les despeses i res més. No compensave de cap manera la faenada que donave. Quasi que se l’emportaven per fer-te un favor. Però moltes oliveres, centenàries en molts casos i mil·lenàries en alguns, van resistir. Eren massa poderoses, quasi monstres, monstres molestos i inoportuns. Això sí, van acabar el segle arraconades als bancals mes estrets, als ribassos i les costes.
La valoració social ha donat un tomb al segle XXI. N’hi ha molts exemples. A Oliete s’ha posat en marxa un projecte per desermar velles oliveres abandonades, la Mancomunitat Taula del Sénia ha elaborat un monumental catàleg de les oliveres que tenen més de mil anys -algunes d’elles al Matarranya- i, la darrera, la directora Iciar Bollain acaba d’estrenar la pel·lícula ‘L’olivera’, una exaltació d’este arbre i de la cultura que l’envolta.
De ser un arbre maleït i menyspreat ha passat a ser una planta reverenciada. Massa tard.