conflicte, que mos arriben en forma de refugiats. Però si hi ha alguna cosa segura és que la nostra generació vorà una gran escassetat de petroli. I aixina vorem acabar-se la matèria que va impulsar la nostra era industrial. Mentres, esperem que la humanitat sigue capaç de reinventar-se.
L’energia fòssil no és l’única dinàmica indefugible. Fa temps que també es parle de l’encariment de les matèries primeres, i de l’abaratiment dels preus pagats al productor. Tant fa si és l’agricultura o les granges. I és que a vegades ham pogut llegir que a les borses americanes lo gorrino ere més rentable que el propi petroli. És a dir, aquells que tenen immenses fortunes per a invertir, tenen l’oportunitat de fer més diners invertint en la producció de gorrinos que no invertint en petroli, o en or. Paradoxal, no?
I els mercats, que són “savis”, beneficien als inversors. Però mai als nostres productors. La clau està en l’escala de l’economia. Cada vegada hi ha més comerç internacional, i el planeta per complet és un únic mercat. La major compra americana a Xina ha estat una companyia processadora… de carn! Lo mercat de les matèries primeres cada vegada depèn més de poques empreses, i que cada vegada són més immenses. I este mercat de les mega-empreses fluctue constantment per l’especulació sobre els futurs. És a dir, sobre la producció dels anys que venen. Lo benefici és tal, que la producció futura es compre abans que se sembro, de tal manera que els inversors s’asseguren la part de benefici corresponent.
I és que estem instal·lats en la societat de la informació. Val més la informació (i l’especulació) que no el propi producte que comprem o venem. Al Matarranya lo corrent principal de l’economia continue sent l’agricultura i la ramaderia familiar. Un futur que cotitze al Dow Jones. I què mal ho tenim si l’únic al que podem aspirar és a alguns oasis temporals en la batalla dels futurs.
