De Vall-de-roures a Prats de Molló (Antoni Vives).
Més de 400 persones participen a la cadena humana per la unitat de la llengua | Comarques Nord.
‘Moltes parles i una sola llengua’. Amb este lema, la frontera administrativa entre Aragó i Catalunya entre els termes municipals de Calaceit i Caseres va simbolitzar dissabte 24 d’agost a la tarde la unitat de la llengua catalana. Més de 400 persones arribades d’un costat i altre de territori van reivindicar el català de la Franja d’Aragó i van denunciar “l’agressió lingüística” que estan patint les regions aragoneses de parla no castellana. La iniciativa, impulsada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) de les Terres de l’Ebre, va tindre molt bona resposta i va superar les previsions. S’esperaven unes 200 persones per a cobrir el tram del pont de la N-420 que travesse el riu Algars, a les que van arribar de sobres.
La cadena humana va superar tot el tram de pont, i durant l’acte reivindicatiu també es va llegir un manifest en defensa de la unitat de la llengua catalana i de l’agressió de la llengua que s’està vivint a tots els territoris, tant a la Franja, al País Valencià, a Ses Illes com a Catalunya. Paulí Fontoba va recalcar que “ens estan agredint. Estan anul·lant la nostra cultura”. Per això, “hem de mantindre l’atenció constantment del Govern d’Aragó perquè retiri esta Llei de Llengües i reconegui el català de la Franja”. Fontoba, regidor d’Entesa a Calaceit, va recordar que “ha participat molta gent de Calaceit i molta gent de Caseres, 
que estaven molt il·lusionats. Alguns d’ells inclús han vingut en manifestació des del poble”.
Alguns dels assistents a la concentració també van portar símbols independentistes com banderes, encara que l’objectiu de la cadena humana era la defensa del català i la unitat de la llengua. La cadena humana per la llengua entre el Matarranya i la Terra Alta va coincidir precisament en una segona que es va fer sobre el riu Sénia, a la frontera entre Catalunya i el País Valencià, i on es llegia el lema ‘Lo Sénia no és frontera’. A més, i segons informe avui ‘Vilaweb’, a la cadena humana de l’Algars va haver problemes amb la Guàrdia Civil. El portal destacava que “els agents han intentat evitar que persones que eren a la part de la cadena humana del Principat pogueren passar a la part que era al territori de la Franja. També han multat cotxes que portaven l’adhesiu del CAT”.
Manel Alves, de l’Assemblea Nacional – Terres de l’Ebre, va ser l’encarregat de llegir el manifest, i va concretar que “ha estat una jornada molt especial i llegir el manifest és un orgull i un reconeixement molt especial”. Pel que fa al rerefons de l’acte, l’actual Llei de Llengües d’Aragó que anul·le el 
català, Alves va apuntar que “no crec que la deroguen. Seguiran fent les seues polítiques, i més en contra del català i tot allò que està relacionat amb Catalunya. L’acte no servirà per a derogar-la, però sí per a dir que estem aquí, no ens deixarem doblegar i que facin el que facin no renunciarem a les nostres arrels i la nostra identitat”. Pel que fa a l’assistència, Manel Alves va reconèixer que “no esperava que hi hagués tanta gent. El pont s’ha fet de sobres”.
Pel que fa al context lingüístic actual, Manel Alves va parlar de l’escola en català i de la realitat a la Franja. A més, ara “estan atacant la immersió lingüística de Catalunya. Ho van fer al País Valencià, i ara també a Balears. Ho fan a tots els territoris de parla catalana perquè el signe més identitari d’un poble i un territori és la llengua. Un símbol identitari que ens uneix a tots com a poble”. A la Franja, el català “és la llengua d’ús comú i diària”, va afegir Alves, però “això hauria de significar que es pogués aprendre la llengua a l’escola”. A Aragó això no passa ni amb el català ni amb l’aragonès. “Volen esquarterar el territori, el poble que parle català”, va tancar Manel Alves. Es preveuen més accions pel català al Matarranya.
Multan en Aragón a una diputada de Esquerra por llevar el CAT en la matrícula.
La Guardia Civil alega que la matrícula del coche no debe presentar “obstáculos que impiden o dificultan la lectura e identificación”, como pegatinas.
Gerard Gómez del Moral colgó una foto de la multa en su Twitter @GERARDGOMEZF. La Guardia Civil multó este sábado por llevar la pegatina ‘Cat’ en la matrícula del coche a la diputada de ERC en el Parlament Marta Vilalta, que viajaba junto al líder de las juventudes del partido (JERC), Gerard Gómez del Moral.
El republicano ha explicado que la multa llegó en la carretera que une las ciudades de Vielha y Lleida, en uno de los tramos que no discurre por Cataluña, sino por Aragón.
Según Gómez del Moral, la patrulla estaba estacionada a un lado de la carretera y arrancó al pasar su coche, conducido por la diputada: “Parecen que estén allí sólo para cazar a todos los catalanes” que lleven el ‘Cat’ en la matrícula.
El líder de la JERC ha explicado que se negaron a retirar la pegatina pese a la multa, por lo que fueron advertidos de que la Guardia Civil podría seguirles multando durante todo el trayecto mientras no la retiraran.
En la multa, de 200 euros, la Guardia Civil argumenta que las placas de las matrículas del coche “presentan obstáculos que impiden o dificultan la lectura e identificación”, en alusión a la pegatina ‘Cat’.
400 personas reivindican el catalán del Matarraña en una cadena humana.
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=vlgQDFQ-C6k
Unas 400 se dieron la mano sobre el puente del río Algars. S.B.G
Con un pancarta bajo el lema ‘Moltes parles una sola llengua’, alrededor de 400 personas realizaron el sábado por la tarde en Calaceite una gran cadena humana que consiguió unir Aragón y Cataluña sobre puente del río Algars, en plena N-420, con el objetivo de reivindicar la unidad de la lengua.
Dim lights Embed
Se trata de una iniciativa que estuvo organizada por la Assemblea Nacional de Catalunya y que ya se ha realizado en otros puntos de la geografía catalana como un puente sobre el río Senià entre Tarragona y Castellón. Sin embargo, en esta ocasión, el objetivo del acto era defender el catalán del Matarraña. “El Gobierno de Aragón esta anulando nuestra cultura. Estamos siendo agredidos”, explicaba Paulí Fontaba, concejal del Ayuntamiento de Calaceite por Esquerra Republicana de Catalunya.
A pesar de los símbolos y emblemas independentistas, desde la asamblea aseguraron que el acto no pretendía reivindicar la independencia, sino mostrar su disconformidad con la nueva Ley de Lenguas de Aragón y apoyar a quiénes defiende el catalán de la zona. “Es ridículo que en Calaceite digan que hablamos Lapao, mientras que unos pocos kilómetros más pero ya en Cataluña digan que es catalán. Hablamos todos la misma lengua pero con sus variantes”, comentaba Manel Alvés representante de les Terres de l’Ebre en la Asamblea Nacional de Catalunya.
Al acto asistieron miembros de la plataforma ‘Via catalana per l’independencia’, pero también vecinos de Calaceite y de otros pueblos del Matarraña, así como de las localidades catalanas de Xerta o Caseres.
Belmonte, municipio bilingüe y multicultural.
Las lecturas se realizaron en el estudio de la Casa Membrado
Con el objetivo de reivindicar la cultura, el patrimonio y las lenguas locales, Belmonte de San José ha organizado por sexta ocasión sus Jornadas de Lectura en la Casa Pío Membrado. En esta edición, las obras seleccionadas han sido ‘Lincantropía’ de Carles Terès y el ensayo sobre ‘Cuestiones bajoaragonesas’ de José Ignacio Micolau. Las lecturas se realizaron en catalán y español respectivamente, con lo que Belmonte quiere reivindicar su carácter bilingüe y multicultural.
La cita tuvo lugar el domingo y reunió a una treintena de asistentes en el hogar natal del regeneracionista belmontino Además, fueron unas 15 personas las que se animaron a leer un fragmento de las dos obras seleccionadas desde el atril del estudio.
Concretamente, ‘Licantropía’ obtuvo en 2011 el premio Guillem Nicolau del Gobierno de Aragón a la mejor obra aragonesa escrita en catalán. Para Terès, su autor, este tipo de actos, más allá de reivindicar la lengua del Mezquín, pone en valor el territorio. Al tratarse de una novela, se seleccionó una serie de capítulos. Entre ellos el primero, que narra la historia de un misionero en el siglo XVIII y las circunstancias que le suceden cuando intenta evangelizar una zona montañosa. «Puede funcionar como un capítulo independiente y tiene la particularidad de enganchar a los lectores», explicó Terès. Por ahora, ‘Licantropía’ ha agotado su primera edición y está a punto de vender la segunda tirada. Su autor explicó que ya se piensa en la tercera e incluso en su traducción al español.
Pensando en el Bajo Aragón
Por su parte, ‘Cuestiones bajoaragonesas’ fue publicado en 2009 por el Centro de Estudios Bajoaragoneses (CESBA), organismo dependiente del Instituto de Estudios Turolenses con colaboración de la Comarca del Bajo Aragón. Es un libro cuyo autor, José Ignacio Micolau, reflexiona sobre distintas aspectos relacionados con la historia y el presente de la comarca bajoaragonesa. En unos casos se trata de artículos publicados en diversos medios de comunicación y en otros de nuevas reflexiones incluidas por Micolau en su libro.
La organización es esta jornada recayó sobre la Asociación Cultural, Turística y Deportiva ‘Amigos del Mezquín’ de Belmonte de San José. Nació en 2008 para conmemorar el centenario de la publicación de la principal obra de Pío Membrado: ‘El porvenir de mi pueblo’. Desde entonces, los recorridos por el paisaje, el patrimonio y la cultura bajoaragoneses a través de la lectura han contribuido al crecimiento de esta cita cultural.
17º aniversario de la Peña Barcelonista de Cretas.
El exjugador del F.C. Barcelona Sánchez Jara junto con el nuevo presidente de la peña Sergi Manero
La Peña Barcelonista de Cretas ha celebrado su decimo séptimo aniversario.
En el transcurso del acto que se celebró el pasaddo fin de semana se presentó el nuevo presidente, cargo que ha recaído en Sergi Manero. Al acto de presentación y a la cena de hermandad que se celebró posteriormente acudieron 145 personas entre las que se encontraban el exjugador del F.C. Barcelona, Javier Sánchez Jara (militó en las categorías inferiores del club, en el Barcelona B y en el primer equipo con el debutó en la temporada 1994-1995 siendo entrenador Johan Cruyff); el delegado de las peñas de Aragón, La Rioja y Navarra, Miguel Iranzo; el alcalde de la localidad, Fernando Camps (anterior presidente de la peña) y la mayoría de los concejales de la localidad. Al finalizar la cena se hizo entrega de un regalo a cada socio (un reloj de pared) y a los niños (un reloj de muñeca). También se repartieron pins, posters, puzzles, bolígrafos y otros obsequios.
Trenta anys de la Llibreria Serret de Vall-de-Roures | Mas de Bringuè.
Octavi serret amb Rosa Regàs
La llibreria Serret de La llibreria Serret de Valderrobres, situada a l’avinguda de la Hispanitat costat de la carretera que travessa el poble, acaba de complir 30 anys de vida. Al llarg d’aquest temps, gràcies al dinamisme comercial i al indesmaiable activisme cultural del seu propietari, Octavi Serret, s’ha convertit en quelcom més que un lloc de venda de llibres i diaris. Serret Llibres és avui dia un imprescindible punt de trobada de la literatura i la cultura catalanes de la Franja aragonesa amb la Terra Alta i les Terres de l’Ebre i un nexe d’unió entre autors i lectors d’expressió castellana i catalana.
En uns moments en què el català d’Aragó és posat en dubte per les autoritats polítiques i la legislació d’aquesta regió, la llibreria Serret apareix com un important focus de difusió de la literatura en aquesta llengua i les editorials catalanes compta amb ella per a la presentació i distribució de les seves obres.
Els diferents esdeveniments literaris i culturals afavorits o ideats per Serret, dins i fora de la seva llibreria, han convocat públic, lectors i escriptors de reconegut prestigi de tot Espanya. Per la seva local, atapeït de llibres, on es poden trobar des dels best-sellers internacionals més coneguts fins a les més modestes publicacions comarcals, han passat escriptors com Rosa Regàs, que dijous passat repetia visita per presentar el seu llibre Música de Cambra, Víctor Amela, assidu col • laborador i amic de Serret, Xavier Serra, Ana M ª Matute, Lorenzo Silva, Ian Gibson, Fernando Marías, Fernando Martínez Laínez, Fernando Sánchez Dragó, Jesús Àvila Granados, Emilio Ruiz Barrachina, entre molts altres.
A la llibreria Serret no hi ha gairebé setmana sense presentació d’un llibre pel seu propi autor, complint així un dels somnis d’Octavi, gairebé des de nen. “Quan vaig obrir el meu primer quiosc-llibreria, al carrer Belchite de Valderrobres, amb 16 anys, ja somiava que algun dia els meus clients poguessin comprar els llibres signats i dedicats pel seu autor, com passa a les grans ciutats” – ens confessa Serret .
Ara, amb prop de 47 anys, Octavi Serret contempla satisfet com la seva pàgina web serretllibres.com, pionera en la difusió, distribució, i venda de llibres en línia té una llista de 7.500 clients i les seves novetats editorials, comentaris i esdeveniments culturals es difonen puntual i massivament per twiter, facebook, el seu blog, etc. Gràcies al seu esforç, les grans empreses d’edició i distribució espanyoles tenen molt en compte a aquest establiment, situat en un remot racó del Matarranya de Terol, per al llançament dels seus productes.
“Quan vaig acabar l’EGB als 14 anys, el meu pare em va preguntar què volia ser de gran i jo li vaig dir que llibreter. Però ell em va obligar a fer abans un curs d’administratiu per si m’animava a entrar al banc on ell treballava. Aquests coneixements em van servir quan vaig obrir la llibreria per escriure cartes comercials a les principals editorials demanant els seus llibres. I em van contestar totes “- recorda Serret.
Octavi va muntar el seu primer quiosc-llibreria l’any 83 en el mateix local, posant una paret pel mig, on la seva família tenia una botiga d’abonaments i insecticides.
Uns anys més tard, després de fer el servei militar, va adquirir el local actual des d’on projecta una infinitat d’activitats.
“El primer acte públic important que programem va ser el Congrés Matarranya Màgic, en 2003. Van acudir un munt d’escriptors, entre ells Sánchez Dragó, Javier Sierra, Emilio Ruiz Barrachina, Calleja, Sebastià Arbó, i tots ells van signar els seus llibres a la llibreria “- explica aquest llibreter de Vall-de.roures
Després van venir altres esdeveniments similars amb temàtica diversa, com el “Solstici d’estiu” a La Fresneda, el 2004, que va agrupar a nombrosos poetes del Matarranya i el seu entorn, o el projecte “Sobre rails”, aquest mateix any, que recollia relats de temàtica ferroviària de més de trenta autors, la majoria dels quals va venir a la presentació del llibre a Vall-de-roures.
El 2006 es van iniciar les trobades estivals de “Escriptors ebrencs” a través de la “Fira del llibre de Móra d’Ebre”. Totes aquestes jornades acabaven amb l’edició dels textos presentats i llegits, a càrrec de Serret Editors en col•laboració amb institucions de la zona. Així es van publicar obres col • lectives com “El riu que parla” (2006) al voltant del Ebre, “Galeria Ebrenca” (2008) sobre personatges de les comarques de l’Ebre; “L’arbreda ebrenca” (2009) amb l’arbre com a tema, etc.
L’any 2009 Serret va rebre el Premi Nacional de Cultura, que atorga el CONCA català, i el Premi “Franja. Llengua i territori “de les associacions de la Franja, tots dos en reconeixement a la seva tasca editorial i de difusió cultural al Matarranya.
Al juliol d’aquest mateix any Serret va editar “Els follets del Matarranya” de Javier Aguirre en traducció catalana d’Antoni Bengochea, que va ser presentat a la Casa Ametller de Barcelona juntament amb la mostra fotogràfica “Matarranya Desconegut”.
A Octavi Serret, defensor tranquil- keep calm- però ferma, de la seva llengua catalana, la consideració de Lapao com s’anomena la llei de llengües aragonesa al català de la Franja, li sembla “una mostra d’incultura i de desconsideració cap a la nostra llengua i les seves parlants “i pensa que” l’important és seguir escrivint i publicant les obres en català dels autors d’aquí “. L’Associació Cultural Matarranya, a la qual Serret pertany des dels seus inicis, porta publicats més d’un centenar de títols, i publica amb altres entitats la revista Temps de Franja. Totes aquestes publicacions es poden adquirir a la seva llibreria.
Serret voldria, al llarg d’aquest any, “portar a la major part dels escriptors que alguna vegada han passat per aquí”.
De moment, per obrir boca, ha organitzat per aquest dissabte la trobada literària “Agost negre” amb autors catalans, aragonesos i mallorquins al voltant de la novel • la negra, escrita tant en català com en castellà.
all-de-roures, situada a l’avinguda de la Hispanitat costat de la carretera que travessa el poble, acaba de complir 30 anys de vida. Al llarg d’aquest temps, gràcies al dinamisme comercial i al indesmaiable activisme cultural del seu propietari, Octavi Serret, s’ha convertit en quelcom més que un lloc de venda de llibres i diaris. Serret Llibres és avui dia un imprescindible punt de trobada de la literatura i la cultura catalanes de la Franja aragonesa amb la Terra Alta i les Terres de l’Ebre i un nexe d’unió entre autors i lectors d’expressió castellana i catalana.
En uns moments en què el català d’Aragó és posat en dubte per les autoritats polítiques i la legislació d’aquesta regió, la llibreria Serret apareix com un important focus de difusió de la literatura en aquesta llengua i les editorials catalanes compta amb ella per a la presentació i distribució de les seves obres.
Els diferents esdeveniments literaris i culturals afavorits o ideats per Serret, dins i fora de la seva llibreria, han convocat públic, lectors i escriptors de reconegut prestigi de tot Espanya. Per la seva local, atapeït de llibres, on es poden trobar des dels best-sellers internacionals més coneguts fins a les més modestes publicacions comarcals, han passat escriptors com Rosa Regàs, que dijous passat repetia visita per presentar el seu llibre Música de Cambra, Víctor Amela, assidu col • laborador i amic de Serret, Xavier Serra, Ana M ª Matute, Lorenzo Silva, Ian Gibson, Fernando Marías, Fernando Martínez Laínez, Fernando Sánchez Dragó, Jesús Àvila Granados, Emilio Ruiz Barrachina, entre molts altres.
A la llibreria Serret no hi ha gairebé setmana sense presentació d’un llibre pel seu propi autor, complint així un dels somnis d’Octavi, gairebé des de nen. “Quan vaig obrir el meu primer quiosc-llibreria, al carrer Belchite de Valderrobres, amb 16 anys, ja somiava que algun dia els meus clients poguessin comprar els llibres signats i dedicats pel seu autor, com passa a les grans ciutats” – ens confessa Serret .
Ara, amb prop de 47 anys, Octavi Serret contempla satisfet com la seva pàgina web serretllibres.com, pionera en la difusió, distribució, i venda de llibres en línia té una llista de 7.500 clients i les seves novetats editorials, comentaris i esdeveniments culturals es difonen puntual i massivament per twiter, facebook, el seu blog, etc. Gràcies al seu esforç, les grans empreses d’edició i distribució espanyoles tenen molt en compte a aquest establiment, situat en un remot racó del Matarranya de Terol, per al llançament dels seus productes.
“Quan vaig acabar l’EGB als 14 anys, el meu pare em va preguntar què volia ser de gran i jo li vaig dir que llibreter. Però ell em va obligar a fer abans un curs d’administratiu per si m’animava a entrar al banc on ell treballava. Aquests coneixements em van servir quan vaig obrir la llibreria per escriure cartes comercials a les principals editorials demanant els seus llibres. I em van contestar totes “- recorda Serret.
Octavi va muntar el seu primer quiosc-llibreria l’any 83 en el mateix local, posant una paret pel mig, on la seva família tenia una botiga d’abonaments i insecticides.
Uns anys més tard, després de fer el servei militar, va adquirir el local actual des d’on projecta una infinitat d’activitats.
“El primer acte públic important que programem va ser el Congrés Matarranya Màgic, en 2003. Van acudir un munt d’escriptors, entre ells Sánchez Dragó, Javier Sierra, Emilio Ruiz Barrachina, Calleja, Sebastià Arbó, i tots ells van signar els seus llibres a la llibreria “- explica aquest llibreter de Vall-de.roures
Després van venir altres esdeveniments similars amb temàtica diversa, com el “Solstici d’estiu” a La Fresneda, el 2004, que va agrupar a nombrosos poetes del Matarranya i el seu entorn, o el projecte “Sobre rails”, aquest mateix any, que recollia relats de temàtica ferroviària de més de trenta autors, la majoria dels quals va venir a la presentació del llibre a Vall-de-roures.
El 2006 es van iniciar les trobades estivals de “Escriptors ebrencs” a través de la “Fira del llibre de Móra d’Ebre”. Totes aquestes jornades acabaven amb l’edició dels textos presentats i llegits, a càrrec de Serret Editors en col•laboració amb institucions de la zona. Així es van publicar obres col • lectives com “El riu que parla” (2006) al voltant del Ebre, “Galeria Ebrenca” (2008) sobre personatges de les comarques de l’Ebre; “L’arbreda ebrenca” (2009) amb l’arbre com a tema, etc.
L’any 2009 Serret va rebre el Premi Nacional de Cultura, que atorga el CONCA català, i el Premi “Franja. Llengua i territori “de les associacions de la Franja, tots dos en reconeixement a la seva tasca editorial i de difusió cultural al Matarranya.
Al juliol d’aquest mateix any Serret va editar “Els follets del Matarranya” de Javier Aguirre en traducció catalana d’Antoni Bengochea, que va ser presentat a la Casa Ametller de Barcelona juntament amb la mostra fotogràfica “Matarranya Desconegut”.
A Octavi Serret, defensor tranquil- keep calm- però ferma, de la seva llengua catalana, la consideració de Lapao com s’anomena la llei de llengües aragonesa al català de la Franja, li sembla “una mostra d’incultura i de desconsideració cap a la nostra llengua i les seves parlants “i pensa que” l’important és seguir escrivint i publicant les obres en català dels autors d’aquí “. L’Associació Cultural Matarranya, a la qual Serret pertany des dels seus inicis, porta publicats més d’un centenar de títols, i publica amb altres entitats la revista Temps de Franja. Totes aquestes publicacions es poden adquirir a la seva llibreria.
Serret voldria, al llarg d’aquest any, “portar a la major part dels escriptors que alguna vegada han passat per aquí”.
De moment, per obrir boca, ha organitzat per aquest dissabte la trobada literària “Agost negre” amb autors catalans, aragonesos i mallorquins al voltant de la novel • la negra, escrita tant en català com en castellà. Octavi també li està donant voltes a la idea d’organitzar un Concurs Literari d’ambit estatal amb el 30é aniversari de la Llibreria Serret com a motiu d’aquest event.
href=”http://masdebringue.files.wordpress.com/2013/08/serret-amb-belloch-ramc3b3n-acc3adn-i-un-escriptor.jpg”>
<a
Centenari del bar “La Plaza” de la Codonyera | Lo finestró del Gràcia.
He traduït al català de la Codonyera un escrit que m’ha enviat Javier Pallarès Bonfil, on explica la història entranyable del bar “La Plaza” de la Codonyera, fundat pel seu besavi, Vicent Sanz, lo tio Jota, recordant que el bar, aquest any, ha complert els cent anys. Algunes coses de les que parla, jo les he viscudes i les recordo prou bé. Recordo les primeres gasoses de boleta de vidre que vaig prendre al bar, els primers vermuts y copes d’anís. Recordo també quan feien sessions de cine a la planta baixa, quan lo tio Elías omplia els sifons, protegit amb una careta. I ja més properament, quants dinars haurem fet al restaurant del bar de “La Plaza” la meua família per l’estiu? Quants pastissos de l’Alicia…? Que us podria dir del txirigol de la tia Rogelia! Quantes vegades ens hem xuclat els dits amb els plats del Juanjo, els caps de setmana?… M’agradaria que aquets cent anys fossin només els primers.
Les fotografies les he tretes dels llibres de Miguel Sanz i José Ramón Molins, La Codoñera en su historia.
Javier Pallarés Bonfil.
Ni uno més, ni uno menos, són los que ha complit, este 2013, lo bar “La Plaza” de la Codonyera, un bar que va empeçar anomenant-se Bar-Barberia i, posteriorment Cafè-Bar hasta desembocar en el seu nom actual quan ma mare, l’Alicia, va pendre lo relleu de son pare, lo meu aguelo Elias.
L’estableciment fundat pel meu bisaguelo Vicent Sanz ha set testigo mut dels aconteciments polítics i econòmics més importants del siglo XX i de lo que duguem del present. Des de la Gran Guiarra del 1914 a la Guiarra Mundial del 1940, passant pels propis de la vida espanyola com va ser la monarquia d’Alfonso XIII; la dictadura del General Primo de Rivera; la proclamació de la II República Espanyola, lo 1931; la Guiarra Civil, que encara que va dividir lo lloc en dos, la Barberia-Bar va seguir sent lo punt de trobada d’unos i altres; la dictadura del General Franco i la coronació del rei Juan Carlos de Borbó que va culminar en la instauració al nostre país del sistema democràtic actual. Tots los partits de l’arc parlamentari s’han citat al bar “La Plaza” per celebrar la victòria o comentar la derrota segon los anave a les urnes. Fet que posa de relleu lo que ha significat i lo que significa pels vecinos de la Codoñera lo bar “La Plaza”.
Comentat l’entorn en què se movie lo bar passo a narrar l’origen del mateix. Corrie l’any 1912 quan Vicent Sanz Gazulla se va casar en la Quitèria Paricio Celma. Un any después, al 1913, compren dos cases que limiten una amb l’altra i de les dos ne fan una. A la planta baixa instal·len la barberia i a la superior lo bar. Los dies de festa la barberia se convertie en un saló de ball pels joves, mentre que el bar passave ixe dia a ser un puesto per la gent gran del lloc.
En el transcurs del temps lo Vicent Sanz, patriarca de la saga, se jubile i se fa càrrec del bar lo seu fill Manuel que va estar duguent-lo quatre anys. Pren lo relleu al 1952 la filla de Vicent Sanz, Rogelia Sanz Paricio i el seu home Elias Bonfil Funes, és dir, els meus aguelos, ajudats per la seua filla Alicia, la meua mare, que tenie en aquells moments 12 anys. A la mort de son pare, lo 1975, ma mare, casada ja en mon pare Francisco Pallarés Pallarés, va assumir les riendes del negoci. Un negoci que s’havia vist ampliat a finals dels anys 50 per la instal·lació d’un locutori per al lloc per part de Teléfonica al pis superior, i aixina l’ús del bar va quedar reducit a la part inferior, en ma mare al frente del bar; allí se va instal·lar tamé l’Estanc que a dia de vui seguix funcionant. Lo negoci se va ampliar en la posada en marxa de la primera Casa Rural de la Codonyera. Han passat los anys i ma mare està jubilà i sic jo lo que duc l’estableciment en l’ajuda ocasional dels meus germans la Elisa i l’Alberto, així com el meu cunyat, cuiner de professió, que ha 
revolucionat la nostra cuina menuda. En este impàs s’ha mort la meua aguela, la tia Rogelia, com se la coneixie al meu lloc. La popularitat del bar La Plaça per la comarca ha fet que moltes colles d’amics, com una de la Ginebrosa, celebren cada any un dinar, com també grups d’aficionats al ciclisme que fan realidat lo ditxo aquell de “parada i fonda” per a degustar los plats que prepare ma mare, de la qual són famosos, entre los comensals, los “aus estrelats de l’Alicia” i lo pastel de la casa.
Vull comentar tamé que durant molts anys los fins de setmana i festius, lo bar se convertie en un “casino menudet” a on, pràcticament la majoria dels hòmens del lloc, s’aparellaven per a les partides de guinyot tan populars en esta part del Baix Aragó.
I res més, només donar les gràcies a tots los vecinos i als seus antepassats per haver fet possible que lo bar “La Plaza” complixque los seus primers cent anys.”
3) ‘Licantropia’: L’autèntica història de l’home llop a les nostres terres | Tertúlies a la fresca.
Carles Terès resideix entre Torredarques (Matarranya) i Alcanyís (Baix Aragó), on treballa com a dissenyador gràfic i publicista. Tot i que ell va nàixer a Barcelona, té unes arrels ben franjolenques, ja que son pare prové d’Estopanyà (Ribagorça) i sa mare de Queretes (Matarranya). Ara fa vint anys va decidir abandonar la seua Barcelona natal i instal·lar-se al Matarranya, on desenvolupa la seua activitat professional a l’estudi ‘Terès&Antolín‘. Des de 1995 forma part del col·lectiu ‘Viles i gents‘, que publica un article setmanal al diari La Comarca d’Alcanyís i al Diario de Teruel. Des de 2003 publica una columna mensual (‘L’esmolet’) a Temps de Franja, l’única revista en català que es fa a l’Aragó, de la qual també n’és dissenyador gràfic, maquetista i, des de fa un parell d’anys, hi fa funcions de direcció. També manté un interessant blog: esmolet.wordpress.com.
‘Licantropia‘ és la seua primera novel·la, tot i que abans ja havia publicat diversos contes en obres col·lectives i publicacions periòdiques. Amb el llibre ‘Licantropia‘ va guanyar el premi Guillem Nicolau 2011, atorgat pel Govern d’Aragó a la millor obra literària en català. Es dóna la circumstància que esto llibre ha estat lo rader que ha rebut el premi Guillem Nicolau, ja que l’any 2012 el Govern aragonès va decidir deixar-lo en blanc, i no l’ha convocat per a l’edició del 2013. En les estranyes circunstàncies politico-lingüístiques actuals hi ha massa possibilitats de que no es torne a convocar en una temporada llarga. Carles Terès va aconseguir rescatar els drets d’autor i publicar el llibre en una editorial comercial catalana: Edicions de 1984. Ja va per la segona edició. Carles Terès mos va il·lustrar sobre les llegendes de l’home llop al nostre context cultural, així com en totes les vicissituds passades fins a publicar el llibre dignament. Un llibre que realment s’ho mereix. Llegiu-lo i ho comprovareu.——————————————————————————————-
Carles Terès a l’inici de la seua xerrada
Lo passat dissabte 17 d’agost vam fer petar la xerrada amb Carles Terès, un dels escriptors de la Franja amb més projecció en els temps que corren. Tot i que viu al Matarranya, Carles Terès mos va explicar que coneixia la nostra part de la Franja per motius familiars: son pare era d’Estopanyà, i la Cèlia, la seua dona, té parents a Castellonroi i Altorricó; i ell va passar molts estius de joventut treballant a la fruita per la zona d’Alfarràs.
Carles Terès es va presentar a l’ermita en runes de Santa Margarita amb un exemplar de ‘L’home de França’, el llibre publicat per l’escriptor d’Alcampell Josep A. Chauvell l’any 1986, amb el que va ser guanyador de la primera edició del premi Guillem Nicolau convocat pel govern aragonès. Es dóna la circumstància que en Carles Terès és lo rader guanyador del mateix premi (i possiblement ho siga durant bastant temps, ja que té un futur incert degut a l’hostilitat dels actuals governants aragonesos vers la llengua catalana d’Aragó), per la qual cosa els que vam ser aquella nit al parc de Santa Margarita vam tindre l’honor de ser en presència dels dos autors que van inaugurar i tancar la trajectòria d’aquest prestigiós certamen literari.
Cal aclarir que portava aquell exemplar de ‘L’home de França’ per demanar-li a l’autor que li escrigués una dedicatòria. Carles Terès va explicar que té una relació molt curiosa amb lo llibre de Chauvell: es veu que un home d’Alcampell (que va resultar ser Miquel Cañades) el va regalar a son cosí de Barcelona, qui en llegir-lo el va donar a la germana de son iaio, la qual després el va passar a son pare (Ramon Terès), qui posteriorment el va donar al propi Carles, qui finalment va decidir quedar-se’l i no fer-lo córrer més. Com que cada propietari el va dedicar al posterior posseïdor, la primera pàgina de l’exemplar estava farcida de garbuixos de bolígrafs diversos, als que finalment, en acabar l’acte, Chauvell hi va afegir la seua dedicatòria (efectivament, Chauvell també era per allà). Amb tanta cal·ligrafia afegida l’exemplar ja deu de parèixer un incunable…
Una inquietant multitud aguaitava a la penombra…
La peripècia d’escriure un llibre en català (i publicar-lo!)
Per a començar la seua intervenció, en Carles Terès mos va explicar la peripècia viscuda per a escriure i publicar el seu llibre Licantropia. Es veu que, ara fa uns anys, la Diputació de Terol va considerar que si una part del seu territori era catalanoparlant això s’havia de reflectir en les activitats culturals que impulsava la pròpia Diputació. Per això van impulsar una col·lecció de llibres en català, el coordinador de la qual va ser Artur Quintana, infatigable investigador sobre el català i l’aragonès a la nostra regió, i el disseny gràfic el van encarregar a un professional solvent i contrastat del ram: el nostre ponent.
Lo llibre de Carrègalo que va desencadenar la història…
Així, quan l’Artur Quintana li va fer l’encàrrec d’una obra de narrativa, se li va acudir que podria estirar del fil d’aquella història de licantropia transformar-la en una novel·la. A més, va aprofitar per a reflexionar sobre les seues vivències d’home de ciutat que als trenta anys decideix anar-se’n a viure a un poble tan petit com Torredarques, que ronda els 70 habitants. Ell diu que ho va fer per instint. I redobla el clau dient que tot quadra, perquè la ‘licantropia’ no és altra cosa que l’emergència dels instints que tothom portem a dins, de la nostra part més animal, en contraposició a la racionalitat que procura mantenir-los ocults. És l’instint el que el va portar cap a Torredarques (bé, i la seua dona).
Total que en Carles es va posar a escriure a tot drap. Però quan ja tenia l’obra molt avançada, un dia el va trucar el coordinador de la col·lecció i li va dir ‘escolta, que els nous dirigents de la Diputació han decidit que els temps no són gaire propicis per estes coses…, així que segurament ja no publicarem més llibres en català’. Llavors, com que ja el tenia quasi acabat va decidir d’enviar-lo al premi Guillem Nicolau de la DGA, que va guanyar en la seua edició del 2011 (malgrat que aquell any s’hi van presentar altres obres d’alta qualitat que esperem que vegen la llum aviat).
El premi Guillem Nicolau implicava la publicació del llibre per part del Govern d’Aragó, però com que ja estàvem en plena crisi i als governants d’aleshores això del català no els feia gaire gràcia, en van fer una edició molt petita, d’uns 250 exemplars (dels quals un centenar ja van marxar en actes de protocol). Total que en quatre dies es va vendre tota l’edició (el van comprar tot els seus parents i amistats) i el llibre es va esgotar. Això va ser providencial perquè li va permetre negociar amb el Centro del Libro Aragonés el rescat dels drets d’autor, per a intentar publicar-lo de nou però amb una editorial comercial.
El públic il·luminat és una mica menys inquietant… (o no)
En Carles va enviar el llibre a diverses editorials i va rebre resposta positiva d’unes quantes, però finalment va ser Edicions de 1984 la que es va fer amb la història i la va editar el gener del 2013. La versió publicada per Edicions de 1984 és lleugerament diferent de l’editada pel Govern d’Aragó el 2011, ja que li van recomanar alguns canvis per a fer més fluïda la narració, que ell va trobar perfectament assumibles. En els pocs mesos que fa que el llibre és a les llibreries ha tingut molt bona acollida, ha tingut molt bones crítiques i s’està venent força bé, sobretot si es té en compte que és un llibre editat per una editorial petita i escrit per un autor de la Franja (la perifèria de la perifèria, com tothom sap). 
Ja està a punt d’esgotar-se la segona edició i és possible que en facen una tercera. Un èxit innegable. I una mostra paradigmàtica del que acostuma a passar a Aragó, on hi ha tantes coses autòctones que no es valoren i sempre acaben per ser los catalans los que les posen en valor.
La història de la licantropia
El ponent va explicar que etimològicament el terme ‘licantropia’ està compost per les paraules gregues ‘lykos’ (llop) i ‘anthropos’ (home), i bàsicament designa la facultat d’una persona de convertir-se en llop. El nom prové del rei Licaó d’Arcàdia, una zona que actualment se situaria per Grècia, i que es diu que tenia més de cinquanta fills. Intrigat per la seua enorme fecunditat, un dia Zeus va decidir anar-lo a veure disfressat de llaurador, però el rei Licaó va sospitar alguna cosa i va decidir esbrinar si es tractava d’un Déu o no. Així que va matar un dels fills, el va cuinar i el va donar a Zeus per dinar. Evidentment, Zeus se’n va adonar i com a càstig va convertir-lo a ell i a tota la família en llops rabiosos.
L’autor a mesura que parla es va transformant…
En Carles Terès va trobar una estranya coincidència entre esta llegenda mitològica i una història que es conta de Morella, una ciutat molt propera a Torredarques, per on es diu que una vegada hi va passar Sant Vicent Ferrer predicant i es va quedar a dormir a una casa molt pobra. Com que aquella gent no tenia res per a donar-li, no se’ls va acudir res més que matar un dels fills, cuinar-lo i donar-lo per sopar al Sant. Llavors, quan el Sant va obrir l’olla i ho va veure, es va exclamar i li va tornar la vida. És un dels primers miracles atribuïts a Sant Vicent Ferrer, i va passar molt a prop de la Punta de la Samarreta, el topònim que li va fer pensar en històries de licantrops per la zona dels Ports i el Matarranya.
En Carles explica que una altra faceta de la Licantropia és la clínica. Lo ponent va agafar una revista mèdica que portava i mos va llegir un fragment on es descrivia un tipus d’esquizofrènia consistent en que una persona es pensa que s’ha convertit en un animal, totalment o parcial, i mentre li dura el brot actua com a tal. També comenta que gràcies als moderns instruments de neuroimatge s’ha pogut observar quines àrees del cervell estan actives quan es pateixen estos símptomes de licantropia clínica, i s’ha vist que les àrees del cervell més activades són aquelles involucrades en la representació de la forma del cos. És a dir, les persones afectades per esto tipus d’esquizofrènia es poden veure ‘realment’ a elles mateixes amb forma de llop. El cervell mos pot enganyar amb molta facilitat.
Bruixot a cavall d’un llop.
Font: Fons Josep Maria Massip
Uns personatges molt importants al llibre són los llobaters. Eren persones que tenien la capacitat d’entendre’s amb los llops. Està documentat que fins al segle XVIII la gent els contractava per a que mantinguessin los llops allunyats dels ramats, a canvi d’una quota o iguala, com la que es pagava als dotors o manescals. Tenien una relació amb els llops molt íntima, cosa que els feia sospitosos (encara que indispensables). En Carles Terès va trobar una extensa documentació [a partir d’un article d’en Josep Maria Massip a la revista Mètode] d’un procés judicial que s’havia fet a un llobater que es deia Pere Torrent, de la zona d’Olot, a qui el 1619 el van penjar acusat de llobater i bruixot. Es veu que era un pobre home que tenia alguns llops ensinistrats, que un dia va amenaçar un sabater amb enviar-li els llops, i que va tindre la mala sort de que al cap de poc temps al sabater lo van atacar uns llops de veritat. Llavors lo sabater va denunciar-lo i la Inquisició el va torturar i condemnar per bruixot.
La licantropia: un do o una maledicció?
L’autor en plena metamorfosi licantròpica…
En Carles explica que totes les llegendes sobre l’home llop tenen un origen indoeuropeu, dels pobles que durant el Neolític es van expandir des de l’Índia fins Europa, i que per això són compartits en tants països. Tot i això, històricament la valoració social de la licantropia ha passat de ser considerada com un do a ser una maledicció. El tret fonamental de la licantropia és que en la persona afectada es desperta una força sobrehumana, ferotge, que la pot dur a fer mal als seus propis estimats, i que si no sap controlar és com una maledicció, però si la controla és com un do, com una benedicció.
cú chulainn
Entre els pobles preromans (ibers, celtes, etc.), que vivien molt integrats en la natura, era com una cosa normal. Per exemple, un dels herois celtes més importants Cú Chulainn era una persona que quan entrava en batalla es transformava en una força descomunal, era un licantrop que podia controlar-ho (i els Pogues en fan fer una famosa cançó). En canvi, posteriorment en la tradició greco-romana aquest mite ancestral deixa de ser un do del guerrer i es passa a considerar com una maledicció.
Al Satiricó, l’obra clàssica de Petroni, hi apareix la història d’un soldat que caminava de nit acompanyat d’una altra persona. En arribar a un arbre concret, el soldat s’atura, es despulla, es vesteix amb una roba que tenia amagada a dins del tronc i es transforma en llop i se’n va corrent. L’altra persona acaba de fer el camí i l’endemà li conten els grangers que un llop ha atacat la granja i que l’han pogut ferir, però quan lo van a veure el que troben és el soldat ferit. És un conte clàssic sobre la transmutació de l’home en llop, i és una història que es va repetint per tots els pobles d’Europa. En Carles remarca que des dels romans la licantropia es considera com una cosa negativa, i que el mite que coneixem avui dia s’acaba de crear durant l’Edat Mitjana, amb el cristianisme, on la licantropia ja passa a ser percebuda com una maledicció total.
Una part del públic s’anava situant allà on començava la foscor… potser a punt per a la metamorfosi…
Carles Terès, en canvi, al seu llibre hi introdueix una valoració ambivalent: mentre que alguns dels protagonistes ho viuen en negatiu, altres ho interpreten com un do positiu. I aquest és un dels motius de que el llibre resulte tan estimulant per als lectors. També perquè una de les coses que l’autor ha intentat expressar és ixa por irracional que sentim quan anem pel bosc. Per a ell, en el moment en que apareix el monstre les pel·lícules de por ja perden tota la gràcia. Ell considera que “la por real es dóna quan intueixes que hi ha alguna cosa però no saps el que és“. Per exemple, son pare li contava que, de petit, quan lo feien anar amb la somereta de la torre de defora cap a Estopanyà, quan arribava al reguer hi havia un ginebró molt gran que tenia una mica de forma humana (o així ho veia ell) i, tot i que ell sabia que era un simple arbre, sempre li feia molta por passar per allí. En Carles ha abocat inconscientment molt d’estes històries de quan son pare feia de pastoret per Finestres i Estopanyà a la seua novel·la.
Carles Terès en plena dissertació, mentre ha recuperat la forma humana
A la Península Ibèrica el lloc on hi ha més tradicions d’homes llop és a Galícia, on sovent són presentats com bruixots que tenen la facultat de convertir-se en llops per a fer mal als altres o per a aconseguir els seus objectius. Entre les llegendes gallegues, Carles en cita una que diu que per a defensar-se de l’atac d’un home llop el que s’ha de fer és aprofitar quan té la boca oberta per posar-hi la ma i estirar-li la llengua, perquè llavors es transformarà un altre cop en persona. Tot i que és una llegenda gallega, en Carles diu que s’ha trobat unes ceràmiques ibèriques pel país valencià on es veu aquesta imatge: un home que agafa per la llengua un ésser que és mig persona i mig llop. Tornem al fet que és un mite molt estès.
La licantropia a les nostres terres
Curiosament, en Carles Terès no ha trobat quasi cap llegenda de licantropia per les nostres terres (tret de la de la ‘Punta de la Samarreta’, que ens va explicar cap al final de la seua intervenció). Sí que hi ha, en canvi, moltes històries de llops. 
Per exemple, n’apareixen moltes als indispensables volums de literatura popular oral ‘Bllat Colrat’ (que aplega contes i facècies de la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca, en 3 volums) i a ‘Lo Molinar’ (que inclou en uns altres 3 volums històries de l’àrea de Mequinensa i de tot el Matarranya). I entre les nombroses històries que li explicava son pare també n’hi havia de llops.
Per exemple, en Carles en va contar una d’un parent d’Estopanyà que es va quedar adormit a la porta de la cabana, a l’era, i el va despertar el morro del llop mentre l’ensumava. Mentre el llop se’n va anar a avisar als altres llops, l’home va aprofitar per a entrar cap a la cabana i tancar la porta. Quan van tornar tota la colla de llops, en veure que no hi havia menjar, van matar el llop que els havia avisat. Carles diu que son pare ho explicava amb tant convenciment que pareixia que ho hagués viscut, però quan ell va llegir Lo Molinar va veure que ixa mateixa història l’explicava una dona de Pena-Roja de Tastavins. Segur que es contava a molts pobles. O potser que era una cosa que passava més sovent del que mos pensem.
Lo ponent escolta atentament les històries sobre llops que li conta Roberto G.
Una persona del públic, en acabar l’acte, es va adreçar al ponent per a explicar-li una història molt similar que, suposadament, va passar a prop d’Alcampell. Diu així:
“Uns pastors pujaven lo ramat des de Llitera cap a la muntanya i duien un rabadà amb un someret cabaner que portava els estris i coses de menjar, la bota de vi, etc. Los pastors van dir-li al rabadà que anés ell primer per arribar abans al corral on es quedarien aquella nit, que estava a uns quants quilòmetres i s’havia d’arreglar una mica. Lo rabadà va anar-hi i tan bon punt hi va arribar va lligar lo someret a un arbre i es va posar a netejar lo corral, que era gran i tenia unes parets molt altes. Però quan va eixir a fora, va trobar lo someret mort per una mossada de llop, i va deduir que el llop que l’havia matat devia haver anat a buscar els altres llops. Llavors al rabadà se li va acudir entrar lo someret mort cap a dins del corral, va deixar la porta del corral oberta, li va lligar una corda i es va amagar a dalt de la tàpia. Al cap d’una estona van arribar tots los llops i en veure que la carn estava a dins del corral van entrar en fila cap a dins. Lo rabadà en va contar sis, i quan lo rader ja havia entrat va estirar la corda i la porta es va tancar, i llavors va marxar corrents a avisar els pastors i a uns caçadors. Quan van tornar al corral, van pujar a la tàpia i van veure que efectivament hi havia sis llops tancats, però a un d’ells l’havien matat entre tots los altres per haver-los portat a aquella trampa.”
L’autor va llegint contalles esfereïdores…
Gràcies a les presentacions del llibre, en Carles Terès ha descobert noves històries de llops. Per exemple, un lector li ha descobert una llegenda sobre ‘Els pastors del Canigó’ que a ell personalment li agrada molt perquè hi ixen llobaters. La llegenda diu així:
“Alguns pastors del Canigó, per tal d’aprendre l’ofici de llobaters, el dia de Sant Joan a les dotze de la nit es despullaven i es tiraven nus a dins de l’aigua de l’Estany Negre, i quan eixien per l’altra riba quedaven transformats en llops. Allà hi trobaven esperant un gran grup de llops que els rebia amb molta alegria. Estos homes durant set anys eren llops com els altres, aprenien les seues costums i es guanyaven la seua confiança. Després dels set anys, el mateix dia de Sant Joan i també a les dotze de la nit, es tornaven a tirar a l’Estany Negre i, en eixir pel mateix lloc per on havien entrat set anys abans, trobaven la seua roba penjada tal com l’havien deixat, i tan bon punt com se la posaven es tornaven a convertir en pastors, com abans. Però el més bo era que tornaven a tindre els mateixos anys que tenien abans de convertir-se en llops. No havien envellit gens, era com si per ells el temps no hagués passat. A partir de llavors els llops els estimaven i els obeïen, i per això es podien dedicar a l’ofici de llobaters.”
Estranyes ombres ixen silencioses de la foscor de la nit…
Una altra llegenda que li han contat fa poc és de Mora d’Ebre, i en Carles mos en fa cinc cèntims:
“Anys enrere el cruel senyor del castell de Mora va morir i la seua ànima es va convertir en un llop terrible i enorme, conegut com el Llop de Mora. Aquell llop sembrava el terror per aquelles terres, igual que havia feit aquell home quan estava viu. I tant fort era aquell llop que diuen que era capaç de saltar d’un bot d’un costat a l’altre del riu Ebre. Fins que diuen que un frare el va fer desaparèixer… O alguna cosa així…“
Finalment el Carles Terès mos va explicar la llegenda de la ‘Punta de la Samarreta’, que va ser el detonador de la narració de Licantropia, tal com la va trobar al llibre de literatura oral coordinat per Carrégalo, i tal com la va posar després al seu llibre. Diu així:
El pic de ‘la Punta de la Samarreta’. Font: http://www.monroyo.com
“En relació amb la Samarreta contava la gent gran de casa nostra que un dia, ‘allà pels temps de Déu’, un pastoret que solia anar per les puntes de la serra de la Cogulla amb la seua rabera va desaparèixer. La notícia va causar gran alarma degut al fet que la presència de llops era molt freqüent en aquella època. De seguida, la gent dels masos més pròxims, i també molta de la vila, va organitzar una batuda per la zona. Horroritzats, van trobar algunes ovelles mortes, violentament espellissades i destrossades a bocins per les costes dels barrancs de la Mançana i dels Noguers. I les que s’havien salvat acabaren esgarriades pel bosc. Del pastoret no van poder trobar altra cosa que la seua samarreta, intacta, sense la més mínima mostra de violència i plegadeta davall d’una pedra, al cim més alt de la serra. Tothom va estar conforme que els maleïts llops en tenien la culpa, d’aquella horrible matança, de tan tremenda desgràcia. Però, de la criatura mai més no se’n va saber res.”
Vista des del cim de la Samarreta (Font: ramonmur.wordpress.com)
La deducció natural del Carles Terès va ser que el pastoret s’havia convertit en home llop. Però la seua sorpresa va ser que en comentar-ho amb altra gent (il·lustrada o presumptes savis) de la comarca, la majoria no volien admetre aquesta interpretació. Ni filòlegs, ni antropòlegs, ni sociòlegs… que han furgat en tot tipus d’arxius i tradicions de la comarca, no han caigut mai en el fet que els licantrops existien entre nosaltres.
La vida és a dins del cercle de la tertúlia, a fora només hi queda la foscor més absoluta…
Després d’això, lo ponent té la teoria que tot plegat ha estat una hàbil maniobra dels licantrops per a romandre invisibles davant la població de la zona (de Torredarques i de Mont-roig, principalment, que són els pobles on se situa la serra en qüestió). Si els licantrops locals aconsegueixen que la gent no pense en enllobats, les seues malifetes s’atribuiran per defecte als pobres llops, sempre tan temuts i odiats. Curiosament, en el moment en que algú se n’ha fixat (concretament ell), en lloc de fer-ne una investigació seriosa i rigorosa n’ha feit una novel·la. Amb la qual cosa, els licantrops tranquils i a la seua. Que no té per què ser dolent.
Temps de debat
En el temps de debat, diverses de les persones que conformen el Club de Lectura d’Alcampell, entre altres, van prendre la paraula per a plantejar-li preguntes incòmodes:
La càlida nit s’havia anat convertint en gèlida, tothom sentia l’alè dels llops al clatell…
Una persona li va preguntar per què en Llorenç, el protagonista, una vegada que se’n va a fer fotos troba un munt de sabates del peu esquerro d’homes, però també una de dona. Després d’un intercanvi de parers entre l’autor i la lectora, pareix que hi ha acord a considerar que les dones són les portadores de l’enllobament i els homes els afectats, però sempre hi ha excepcions.
El Club de Lectura dispara amb bala…
Una altra persona li demana què pinta Steve Jobs a la història, a la qual cosa l’autor va respondre que és simplement una llicència narrativa per a posar algú conegut que sabia funcionar per instint. L’autor buscava un personatge genial que fos conegut per tothom, i va pensar que Steve Jobs compliria bé aquest paper, perquè al seu parer la seua vida es correspon bastant amb la d’un personatge enllobat: era fill d’uns immigrants pakistanesos o indis, un lloc on hi ha molta tradició de licantropia, que com que eren molt joves i sense recursos el van donar en adopció… i tot i que va tindre una infància difícil, va tirar endavant i va ser un visionari, va sabre preveure les necessitats de les persones en el futur. En Carles sosté que seria verosímil que fos gràcies al seu gran potencial instintiu. I per tant licantròpic. El problema és que es va morir just quan es va publicar el llibre, i això ha pogut donar la impressió de que és una llicència narrativa massa oportunista, però en principi no ho era.
Tothom volia fer comentaris (malgrat l’aire fred que ja bufava a aquelles hores de la nit)
Una altra persona li va suggerir que vaja pensant a fer la segona part de la història, ja que ha deixat moltes portes obertes i això genera inquietud entre un sector de lectors i lectores. En Carles Terès respon que la segona part s’haurà d’esperar perquè encara no s’ha recuperat de l’esforç de fer la primera, que li va xuclar molta energia. Tot i això, i malgrat que té altres històries al cap, ell veuria la possibilitat de fer alguna Spin off, és a dir, estirar algunes històries o personatges. Per exemple, tota la vida de l’Agustí…. des que marxa del poble fins que torna… aquí hi ha una gran història. Alguns lectors li han preguntat què se’n va fer de la dona pakistanesa… I també de mossèn Magí… tot el que li va passar des que ix del Mas de la Roca fins que escriu el manuscrit donaria per a una bona història… Però de moment no ho té previst.
Les membres del Club de Lectura mai no descansen…
Una altra dona del Club de Lectura li pregunta per què la companya del Llorenç lo va triar a ell ¿perquè n’estava enamorada o perquè era portador de la licantropia? En Carles respon que, de la mateixa manera que els licantrops saben per instint a quins llocs han d’anar per a transformar-se (travessant un riu, o passant per llocs concrets…), les persones també s’ajunten per instint (en bona part). El ponent apel·la als experiments científics de neurociència que es fan per a saber per què la gent s’enamora de la seua parella, que demostren que hi tenen molt temps factors aparentment poc racionals com l’olor, per exemple…
El xoc de viure a un poble petit, aragonès i catalanoparlant
En el temps de debat, un individu li agraeix la interessant reflexió que fa al llibre sobre les interrelacions entre els autòctons del poble i els que vénen de fora, i li pregunta si això té a veure amb la seua experiència com a barceloní instal·lat a Torredarques. L’autor respon que hi ha abocat les seues experiències, però només parcialment.
Des del seu punt de vista, es podria dir que avui dia no hi ha gaires diferències entre la cultura urbana i la rural, ja que tothom té accés a gairebé les mateixes coses, a la mateixa informació i models d’estils de vida. Tanmateix, on sí que hi troba diferències és en les relacions interpersonals, que per a algú que prové d’un entorn urbà poden constituir un xoc molt fort. Bàsicament per dos motius:
Vista de Torredarques (Font: https://www.facebook.com/Festival.Torredarques)
Per un costat, al poble hi ha una solidaritat entre veïns enorme, brutal, que es dóna de manera natural. Això és una cosa que quan es va instal·lar a Torredarques el va sorprendre molt gratament i ho considera un valor fonamental per a viure en els temps que corren.
Per un altre costat, en ser una societat petita les interrelacions socials són molt rígides i estan molt predeterminades, cosa que no tothom pot suportar. Ell explica que, per exemple, a Barcelona tenia la seua colla d’amics on tots compartien més o menys certes prioritats, ideologies, aficions, etc. 
En canvi, al poble això no és possible, la colla d’amics no es tria sinó que et toca generacionalment, i això implica conviure i fer coses amb gent de tots els colors polítics i ideològics, amb personalitats molt diferents i pensaments molt dispars. Això fa que la convivència no sigue tan fàcil (com bé sabem tots los que som o vivim en llocs petits), però en Carles considera que té sort, ja que si s’aconsegueix que funcioni és molt positiva perquè tothom acaba per ser més tolerant amb els altres. És una cosa que ell diu trobar a faltar en altres àmbits, després de la seua ja llarga experiència rural.
En Carles Terès exemplifica aquest xoc amb el tema lingüístic, una qüestió que encara ara no deixa de sorprendre’l, tot i que ja la coneixia perquè els estius sempre els havia passat a Queretes. Ara fa vint anys, en Carles es va instal·lar a un poble on el 99% dels habitants són catalanoparlants, però es va trobar amb que el pregó, el bingo i tot tipus d’actes públics… es feien en castellà. Encara que tothom siga catalanoparlant, quan la gent agafa un micròfon per a dirigir-se a un auditori públic només parla en castellà (tret d’algunes excepcions aïllades).
L’autor li firma un llibre al dotor de Peralta, qui també coneixia unes quantes històries de llops.
Per a ell, com per a qualsevol observador extern, esta estranya situació va ser motiu de perplexitat i sorpresa, tot i que ell provenia d’un barri de Barcelona format principalment per població immigrant castellanòfona. En Carles relata que en el seu edifici els anomenaven ‘los maños’ perquè tant el pare com la mare venien d’Aragó, però resulta que eren els únics que parlaven català. En tot el bloc de pisos ningú més parlava català! A la gent de la Franja mos persegueix un estol de paradoxes lingüístiques sempre allà on anem. Ho portem incorporat. Sempre pareixem estar fora de lloc, assetjats per una estranya complexitat que no tothom sap digerir. Però que a escala local ell ha après a manejar com un surfista exemplar.
Àvids lectors fan fila per a comprar el llibre o fer-lo signar
Carles mos explica que va viure bona part de la seua educació primària i secundària entre el franquisme i el postfranquisme, un moment històric en què el català no existia ni a l’escola ni en molts àmbits públics. Ell va viure els moviments de reivindicació de la llengua a la Catalunya dels anys 70 i 80, i va fer el possible per aprendre a escriure en la seua llengua (pel seu compte), en un context social i històric de recuperació de l’autoestima dels parlants. Però a principis dels anys 90 se’n va anar a viure Torredarques i es va trobar amb la paradoxa de que la gent era totalment catalanoparlant, però pocs reconeixien parlar català. D’això a la Llitera també en sabem molt, ho hem viscut ací igual que allà. Li diven que parlaven xapurreau, quan, com tothom sap, xapurrear una llengua no vol dir altra cosa que parlar-la malament. Tot i que ell ja coneixia esta situació des dels estius passats a Queretes, un cop es va instal·lar allà el tema se li va presentar amb tota la seua cruesa. Després de molts anys de donar-li voltes, i sense renunciar a intentar dignificar l’ús de la llengua, la reflexió que fa és ‘que li diguen com vulguen, però que el parlen’. I ja està. Una persona que vol viure en estos pobles s’hi ha d’adaptar, ha de fer una mica de licantrop.
Joves licantrops rumiaven la millor ocasió per a mossegar…
Ja passaven de les dotze de la nit i vam donar per acabada la tertúlia, tot i que en Carles va estar una bona estona firmant llibres i atenent a moltes persones que li volien explicar històries de llops i llobaters. A la fi entre el públic hi havia més licantrops del que pareixia!
Rafael Casas en plena actuació
La nit, com és habitual durant esto estiu, va acabar amb la interpretació del cantautor local Rafael Casas, qui va tocar les cançons ‘Lo i Los‘ (una reivindicació del català nordoccidental), ‘Libertad‘ (un tema filosòfic i polític de gran actualitat), ‘Poesía‘ (una canço inèdita), i una versió d’una cançó popular catalana molt reivindicativa (la versió de The Pogues esmentada més amunt no va ser possible, però l’alternativa mos va fer prou profit). Un cop més, la música va ser el colofó d’una nit ideal (i sense tronades!).
Com cada vegada que hi ha tertúlia al parc de Sant Margarita, hem d’agrair als de cas de Polet la llum elèctrica proporcionada per a fer-la possible. Los haurem de convidar a algun sopar…
Lluvia de risas | La Fresneda.
El XX Descenso a Saco Villa de La Fresneda fue el preludio de unas fiestas que han comenzado oficialmente hoy, a las 12 del mediodía.
Tras la lectura del Pregón y el chupinazo desde el balcón del Ayuntamiento, comenzó la lluvia de risas, bailes y alegría regada por Interpeñas y la Comisión de Fiestas y amenizada por la Charanga Los Sonaos.
Desde este blog transmito los mejores deseos para tod@s l@s fresnedin@s, visitantes y en general todas las personas que nos sentimos vinculadas con nuestro pueblo y que queremos a La Fresneda.
Interpeñas acaba de terminar con su comida tradicional y ya nos vamos preparando para disfrutar de estos cuatro días de fiesta.
¡¡¡Felices Fiestas!!!
¡¡¡Viva La Fresneda!!!!
Un viaje al Matarraña más tenebroso y oscurso – Escenarios – El Periódico de Aragón.
DANIEL MONSERRAT 18/08/2013
La cárcel de Rafales es la que mejor conservada está de la comarca. Los presos eran encerrados en las celdas excavadas en el suelo. Foto: ÁNGEL DE CASTRO
La puerta de la cárcel de Rafales Foto: ÁNGEL DE CASTRO
Esta noticia pertenece a la edición en papel de El Periódico de Aragón.
Para acceder a los contenidos de la hemeroteca debe ser usuario registrado de El Periódico de Aragón y tener una suscripción.
Junto al portal de San Roque de Ráfales, en una esquina, hay una puerta que parece más de una aventura Gulliver que de acceso a cualquier estancia humana. Es gruesa, de madera de herrajes, construida en el siglo XVI y se mantiene intacta al paso del tiempo. Solo los niños más osados se atreven a cruzarla. Ni la curiosidad malsana parece atraparles. “Ahí abajo hay esqueletos”, aseguran un par de niños desde la puerta todo serios mientras se asoman por un pequeño ventanuco enrejado.
Al abrir la puerta, para lo que hay que empujarla con fuerza, el osado se encuentra con una empinada escalera de piedra al tiempo que empieza a atronar la estancia un sonido de grilletes, cadenas y gritos de un prisionero. En lo alto de la escalera otra puerta de madera da paso a un habitáculo muy pequeño de apenas tres metros cuadrados. En el suelo, una abertura comunica con un oscuro pozo: el calabozo. “¿Saben cuál fue mi delito? Alimentar a mi familia”, atronan las paredes que le dan voz a un preso retenido por hurtos varios. En ese calabozo (“donde si se entra ya no se sale”, insisten los niños), se conservan todavía varias argollas.
Calabozo en el subsuelo
En Ráfales (con acceso libre) se encuentra una de las cárceles mejor conservadas de la ruta del Matarraña, construida, como la mayoría de ellas, en el siglo XVI. A través de esa abertura en el suelo de la celda, no se sabe con exactitud si por medio de cuerdas o por una escalera de esparto que se recogía, se bajaba a los reos en un calabozo del que no llegaban a salir la mayoría de ellos. “¡No quiero ir a galeras!”, insiste el preso desde abajo hasta que deshecho el camino uno apaga la luz y el silencio invade la estancia. Salir a la calle, a pesar de que la localidad se encuentra en plenas fiestas, infunde tranquilidad. Alejarse de lo que tuvieron que vivir esos presos, alivio.
Atrapados por los tobillos
Un gran travesaño, que se conserva como si por él no hubiera pasado el tiempo, tras la puerta de la planta baja de la cárcel de Mazaleón servía para atar los tobillos de los presos. Absolutamente inmovilizados, la mayoría de ellos no podían ni acceder a una letrina que existía y se ha conservado perfectamente. La cárcel de esta localidad al norte del Matarraña es la más grande de toda la zona ya que a este calabozo de la planta baja hay que añadir el del piso superior.
Una estancia que está considerada una de las pequeñas joyas de la ruta gracias a un panel de inscripciones en el que los reos fueron relatando sus angustias, miedos y deseos, que han llegado hasta este siglo XXI. La entrada a esta cárcel, situada en la primera planta del ayuntamiento al que se accede a través de unos soportales, conserva el cerrojo original (encajado en el muro por lo que es evidente que tuvo que realizarse a la vez que se realizó la obra). A esta cárcel se puede acceder, en horario de verano, de lunes a viernes de 12.30 a 14 horas de la mano de un guía del ayuntamiento.
A no más de 30 kilómetros de allí, en la calle Mayor de La Fresneda, se conserva una de las varias cárceles que se construyeron en la localidad hace cinco siglos. Esta (a la que se accede con visitas guiadas por la tarde organizadas por la oficina de Turismo que se encuentra junto a ella) sigue el concepto de la de Ráfales, es decir, un pozo (de siete metros de profundidad y dividido en dos plantas) convertido en calabozo solo que presenta como singularidad que en la primera planta (desde donde se accedía a la celda) vivía el carcelero. De ahí, que tenga una pequeña ventana con rejas desde la que se ve la calle yu por la que entra algo de luz (aunque no mucha).
No muy lejos de allí, en la planta baja del ayuntamiento de La Fresneda, se puede acceder a otra cárcel (recientemente restaurada por lo que su estado es excepcional), aunque con una sutil diferencia con respecto a la anterior, ya que ésta se cree que era de lujo, destinada a reos de alto nivel social e incluso a miembros eclesiásticos. Ese es el motivo de que esta estancia dispusiera de letrina donde podían hacer sus necesidades los presos, un hueco por donde recibían a diario el agua y un mendrugo de pan (duro, eso sí) y, sobre todo, acceso a la luz natural. Los grafitis (muy numerosos) que se pueden encontrar en esta celda son, en su mayoría, de carácter religioso.
Estos son los tres ejemplos más destacados de esta Ruta de las cárceles del Matarraña pero, además, también se pueden encontrar celdas y calabozos en otras localidades como Fuentespalda, Torre del Compte (de la que se conservan tres habitaciones, una destinada al carcelero y dos calabozos), Monroyo, Peñarroya de Tastavins, Torre de Arcas, Calaceite, Valderrobres y Belmonte de San José.
Combatent el “lingüicidi” des de la base social, un any de lluita
El curs polític començaria allà per setembre, tal com va acabar, amb mobilitzacions a favor d’un ensenyament públic i en contra de les retallades. Amb una amenaçadora reforma de la llei orgànica d’educació impulsada pel ministre Wert (PP), amb l’única finalitat de desmantellar l’educació pública i adoctrinar els joves en l’espanyolisme més intransigent. Tot i les retallades Heraldo d’Aragó confirmava que més de 550 mil euros estaven sent destinats per la Universitat de Saragossa per assimilar la llengua aragonesa i catalana en el “Diccionari diferencial de l’Espanyol d’Aragó“.
Tal com van denunciar sectors polítics com Puyalón, aquestes subvencions no són novetat en la UZ i anteriors governs de diferent signe, avui indignats amb la via lingüística PP-PAR, no han tingut cap problema en subvencionar investigacions universitàries de molt dubtosa objectivitat, així com el nomenament de professors de la mateixa tendència.
Una tasca adoctrinadora que rebia, per altra banda, la inversió i suport d’Aragó Tv de mà de “Bien dicho“. Un dels fenòmens televisius de l’última dècada a Aragó, aconseguint records d’audiència, i deixant en evidència el tòpic de “el tema de les llengües no importa a Aragó”. La posada en escena d’una de les didàctiques més inversemblants de la història de la ciència, malgrat els intents del “Estudi de Filologia Aragonesa” per afegir serietat i veracitat. Amb l’únic objectiu de normalitzar la inexistència de l’aragonès i català, i no obstant això afermar l’ús de termes com “xapurriau”, “fragatí”, … per al català, i “parlar de Bielsa”, “dialecte de Gistaín”, o ” agüerano “per a l’aragonès.
Amb l’anunci d’eliminació de l’anterior llei de llengües de PSOE-CHA, començarien els moviments. Una “Coordinadera Aragó trilingüe” que havia quedat en “stand-by” després de l’aprovació de l’anterior llei, seria represa entre “agulles”, amb uns interessos polítics molt concrets, que acabarien portant a la desesperació i posterior baixa dels seus components no aliats amb CHA. Els mateixos aliats que feia 3 anys s’havien desentès del bon fer i tasca d’una plataforma conjunta de lluita. Puyalón anunciaria per Nadal la seva marxa i mesos més tard faria el mateix Nogará.
La reforma de la llei de llengües, se seguia coent en els departaments del “Pignatelli” al mes de març. Per a això PP-PAR havien triat com a directora de la “Ponència de Llei de Llengües” a M ª José Ferrando, diputada del PP per Osca i llicenciada en filologia. El més clar exemple de persona formada a la Universitat de Saragossa, amb certa deficiència auditiva com per no sentir el que en el seu territori es parla (declarant que el “belsetán” s’ha perdut) i emprar la seva esbiaixada formació per explicar que el català no es parla a Aragó i l’aragonès no existeix. El condicionant econòmic com a justificació per l’incompliment d’un dret humà, és de naturalesa injusta. Però utilitzar, l’ocupació de “pinganillos” (eina de supervivència de qualsevol membre del PP a Europa) i els 40 irreals milions d’euros, per desentendre del compliment dels drets lingüístics d’un país van ser la gota que súmmum el got. Tots els components d’aquesta taula de debat acabarien abandonant i demanant la dimissió de M. José (PP), qui es quedaria amb l’únic suport del PAR, i la plataforma extremista “No hablamos catalán“.
I arribaria la trista data del 26 d’abril, en què el fanatisme “lingüicida” de PP-PAR canviaria oficialment els dos noms de les llengües minoritàries d’Aragó “Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental” (LAPAO) per referir-se al català, i “Llengua Aragonesa Pròpia de les Àrees pirinenca i prepirinenca (LAPAPYP)” per cridar l’aragonès. De facto, va provocar la immediata eliminació del “Consell Superior de les Llengües d’Aragó”, democràticament elegit per l’anterior parlament de les Corts d’Aragó. Òrgan aquest “Corts”, en què el dia 9 de maig seria aprovada aquesta llei, amb una guerra de fets i xifres de dubtosa veracitat de per mig. Xifres econòmiques aquestes, que PP sí acceptaria com a vàlides en posteriors plens de les Corts (18/06/13), en pro de la defensa de les curses de braus com a “Bien de interés cultural”.
El fenomen va gaudir d’àmplia repercussió mediàtica al país, però també en el nostre voltant. Impressionats pel despropòsit cultural, però també en veure les “orelles al llop” en una amenaçador “Llei Orgànica d’Educació” del ministre Wert (PP) amb les mateixes finalitats, la qual de no frenar desencadenaria els mateixos fets ara narrats en directe a Aragó. Per una vegada vam ser centre de la solidaritat cultural internacional: mitjans digitals, premsa, TV, ràdio, revistes especialitzades,… es van fer ressò de la trista notícia, i els que seguim l’actualitat d’aquest micro món ens sentim per uns dies “melics” del món davant l’allau de consultes.
No sense esforços, el moviment associatiu i defensa de la llengua sembla aguantar. Fet aquest no molt prolífic últimament, amb part del teixit associatiu format emigrat per qüestions econòmiques. En el cas de l’aragonès, la segona edició de “Estrela a estrela” a Ràdio Topo amb més de 12 hores en aragonès, XX terme d’anyo d’as Chornadas d’as Luengas de Nogará, plataformes com “Esfendemos es luengas” amb un clar caràcter reivindicatiu i de denúncia, acords com el de “Almudevar” signat al mes de maig per totes les associacions de defensa de l’aragonès en contra de la nova Llei de llengües, o el recent document “Mapa de la enseñanaza l’aragonès” recopilat per Ligallo de Fablans són un bon reflex de la vitalitat i força de l’ensenyament per a adults. Tot i les nul · les ajudes econòmiques.
A l’Alt Aragó es comença a veure despertar una mínima consciència entre la població, probablement després de les últimes aparicions mediàtiques, o de l’esforç sobrehumà de part dels 5 professors interins amb què compta el Govern d’Aragó per a impartir classes “extraescolars” en aragonès . Particularment en el cas del CRA “Cinca Cinqueta” i el CRA “Alta Ribagorça” ens estan regalant una sèrie de vídeos, obres de teatre i activitats amb els nens que han portat a guanyar el premi de “Passeig Project Mini’13″ per “es borches de la Clica” del CRA Cinca-Cinqueta, a més d’altres accèssits a premis.
En el cas del català, es veurà de nou incomplert el propòsit de pujar un esglaó més. Per arribar a fer servir el “català”, i no el “xapurriau”, com a llengua vehicular a les classes de la franja oriental d’Aragó, on el català també és impartit com a matèria “extraescolar”.
El programa “Nieus Luzia Dueso” d’animació sociocultural del Govern aragonès, de promoció de la llengua aragonesa en els centres educatius, està gaudint d’uns bons moments de l’entrada de nous membres i un gir en els seus plantejaments. Als ja esmentats cursos a CRA “Cinca Cinqueta” o CRA “Alta Ribagorça” … se li afegiran aviat els de Echo, Ansó, Graus o L’Ainsa. L’ensenyament en les varietats locals, a través d’una grafia comuna, serà la clau per a l’inici de la conscienciació i alfabetització rural en aragonès.
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.
