Natxo Sorolla (Publicat al Viles i gents de La Comarca, 9/9/2022)
Alguns parlen de «guerra» entre Rússia i Ucraïna. Altres destaquen que l’entrada de tropes no és més que una «invasió» russa. I altres apunten que és una «resposta» a l’agressió d’Estats Units i l’OTAN trencant lo pacte tàcit de no ampliació a l’òrbita ex-soviètica. L’ús del llenguatge és molt transcendent. Evidentment, lo conflicte té moltes interpretacions, i també n’hi ha de materials: geoestratègia, control dels gas, nous candidats a controlar el món, i vells que mossegaran mentre perden.
Però també hi ha un conflicte lingüístic i d’identitats. Fa unes setmanes parlava aquí del conflicte lingüístic pel que Putin suposadament entre a defensar «la seua gent» a Ucraïna. Moltes d’estes coses les explicave, entre altres, l’estudiós Miquel Cabal,quan les tropes van començar a disparar. Lo vaig conèixer fa uns anys com «aquell de filologia eslava que està fent un doctorat per a entendre el context sociolingüístic dels tàtars de Crimea». En aquell moment tot me pareixie tan exòtic, particular, llunyà… Algú dirie que fee «humanitats», aquells coneixements singulars que no se sap bé per què alguns se dediquen tant a preservar. I ara ell té els coneixements bàsics per a interpretar el que pot portar a Europa a passar un hivern fresquet sense gas, o una nova crisi econòmica que pot canviar la nostra posició en la geoestratègia mundial.
I en este marc de conflicte internacional, les TV mos indiquen qui son los bons. Les llengües no són només per a comunicar-se. I en conseqüència, l’ús de la llengua s’adapte. Les llengües emmarquen identitats de tota classe. I no és casual que ara veguem molts més «Kyiv»per a parlar de la capital d’Ucraïna, en ucraïnès, i ja no els «Kiev» que habitualment usàvem, i que mos havien arribat pel rus. Perquè les grans llengües sovint han estat la via per la que mos arribe informació sobre les llengües menudes. I sobre la gent que les parle. Per això quan l’ucraïnès se fa més simpàtic per múltiples raons, abandonem la traducció russa.
En un sentit oposat, tampoc és casual que aquí a molta gent li costo acceptar que en la nostra llengua diguem «Ucraïna». Perquè argumenten que «tota la vida s’ha dit Ucrània». Però eixa és una derivació molt estranya, internacionalment. Perquè en ucraïnès és «Ukraïna», i d’eixa raïl ho deriven la resta de llengües del món. Només lo castellà fa la derivació «Ucrania». Però com sabem, les grans llengües sovint son les que s’interposen davant les menudetes com la nostra. Encara que eixa «traducció» de la nostra gran llengua sigue exòtica i particular. Per això més val que sempre tinguem un sentit crític. Més val que mos fixem en lo valor de les humanitats.
«Ucraïna, aparta, que em pansiràs!» (I)Per què «Ucraïna» si sempre s’ha dit «Ucrània»? (i II)
Comença el procés de matrícula per estudiar català a l’EOI a Alcanyís. Per a accedir als nivells superiors hauríeu de fer *prova d’accés i la inscripció acaba este diumenge a les 23:59 h.” Més informació
Torna
*La Misericòrdia al tard 2022*
i hi esteu convidats i convidades
Calaceit, *dissabte 17 de setembre* a les 18.30 h.
*Gabriel Ferrater in memoriam*
*Lectura de poemes* de Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, a càrrec del Grup de Lectura i Declam
El director general de Política Lingüística del Govern d’Aragó, José Ignacio López Susín, i el director de la càtedra Johan Ferrández d’Heredia (Govern d’Aragó – Universitat de Saragossa), José Domingo Dueñas, presenten el CatAragonario, una nova eina digital per a aprofundir en el coneixement del català d’Aragó.
L’Associació d’Amics del Mas de Llaurador va programar el diumenge 28 d’agost, la celebració de la festivitat de Sant Joan Degollat patró de la població. Els veïns de Valljunquera i de la Vall del Tormo que formen l’associació, acompanyats per altres visitants de la comarca, tenien moltes ganes de trobar-se novament després de dos anys de pandèmia en què la convocatòria festiva no va poder celebrar-se. A més, enguany, hi havia una gran novetat que tothom tenia moltes ganes de veure: la restauració de la bonica església de la població, l’únic edifici dempeus de l’antic nucli urbà ara deshabitat. La gran cúpula i cimbori del creuer consolidats, els finestrals amb alabastre, la porta original restaurada, la teulada reparada…
Siscalls en català , sisallos en castellà, de la salsola vermiculata al poble en diuen sialls. Matoll molt abundant i al mateix temps, inadvertit. No són plantes de jardí, ni reconegudes com a flors silvestres. Tampoc són plantes aromàtiques com el timó o el romer, no fan olor, ni pudor com la botxa o la xolibarda, se’n parla menys que de les argelagues o de les soses, però allà es troben per tot arreu. A peu de muntanya, per les espones, als límits dels camps erms. Es pot dir que al lloc és el matoll més abundant, fins i tot hi ha una partida que porta el nom de Siallar. Hi han estat sempre, envoltant el poble i omplint el terme, tan discrets, tan inadvertits, que no son admirats ni perseguits.
La revista comarcal Somos Litera ha publicat recentment una interessant notícia en el seu apartat ‘Historias de nuestra historia’, en un article titulat «La Fiesta del Árbol de Esplús en 1915». S’hi explica en aquell article que el gener de 1915 es va declarar per Reial Decret l’obligatorietat de celebrar la Festa de l’Arbre a tots els municipis del país. No obstant això, cal dir que en molts llocs d’Espanya i de l’estranger ja es celebrava de manera habitual des de feia dècades. Amb aquesta celebració s’intentava que tant infants com adults valoressin la natura. Normalment hi participaven escolars i famílies, amb activitats de plantació d’arbres en terrenys apropiats.
Este mes d’agost l’Associació Cultural del Matarranya va programar tres convocatòries, ara ja presencials, per donar continuïtat a les Jornades Culturals del 2022 que van tindre lloc a tres poblacions diferents de la comarca per la necessitat de divulgar la història vinculada al nostre territori. El primer acte va ser a Massalió el 21 d’agost, on es presentà d’un llibre escrit pel president d’ASCUMA, Joaquim Montclús Esteban, sobre un personatge poc conegut vinculat a esta població matarranyenca Qui va ser realment Carles Emili Montañès? L’activitat va ser presentada a les Escoles Velles per l’alcalde de la vila Rafael Martí i l’autor del llibre que parlà del personatge —Barcelona 1877-Madrid 1974— que tingué gran importància com a polític al Matarranya i com a empresari a Barcelona, entre molts altres mèrits.
Són la meua debilitat, no en va soc de la «generació Rodríguez de la Fuente». Recordo les hores hipnotitzat pel trafegar de les formigues a la boca del niu, les visites a zoològic o la dèria pels llibres que m’explicaven la vida dels nostres companys de planeta. Tanmateix, la meua malaptesa per les ciències i el meu amor per les paraules em van decantar per les assignatures de lletres —tot i que, al final, vaig acabar dedicant-me a l’ofici del llenguatge visual, però això és una altra història.
