Presentació del llibre Objetos con historia, de Paquita Vilella

Esteban Sarasa i Paquita Vilella

Després de la publicació del seu volum Cocina con historia,  Paquita Vilella (Mequinensa, 1950) ha continuat en la tasca de recuperació de la memòria col·lectiva a través dels objectes, espais i relacions socials del passat més recent amb el llibre “Objetos con historia. La vida cotidiana en la antigua villa de Mequinenza”, que es va presentar el divendres 21 de juny a la llibreria “Portadores de sueños” de Saragossa.

Com moltes altres troballes creatives de la humanitat, el llibre va sorgir d’una carència, d’un acte traumàtic.

“Quan la gent va haver de marxar del poble vell per la construcció del pantà al poble nou, no va tindre temps ni espai per a recollir moltes coses de la casa vella. I allí van quedar colgades també l’estructura tradicional de les cases, els treballs que allí es feien, els estris que s’empraven… i vaig sentir la necessitat de recuperar tot això en un llibre” – explica l’autora.

El llibre, farcit de fotografies provinents, no sol de Mequinensa sinó d’altres indrets d’Aragó i resta d’España, fa un recorregut exhaustiu per les diferents estàncies de la casa rural tradicional: l’entrada amb el canterell amb els cantes i els sillons, prodigi de disseny i d’aïllament tèrmic; l’algorí, la quadra, la bodega amb el trull, o el forn de llenya i l’empastissador…; la primera planta, amb la cuina, el foc en terra,  la llar de foc ,  les alcoves; i les angorfes, amb els seus apartats per fer i posar a assecar lo mandongo, una altra per a estendre el gra, i una altra a cel oberts per a assecar les figues o els orellons de préssec.

També dedica un apartat a les feines domèstics que en eixos temps abarcaven, la fabricació del pa, del vi, de l’oli, del sabó per a rentar la roba, la matança del tossino i el mandongo; la cunya, el cosir la roba…

Un altre aspecte és el munt d’objectes que omplien cadascuna d’aquestes estàncies i feines: fruiters, tovallons, capoladores, premses de vi, cadires del foc, los cofins per a filtrar l’oli o el vi, etc.

Paquita Vilella també aborda altres aspectes de la vida d’abans com les vestimentes dels nens, dels iaios, de bodes, d’enterraments, etc, i abunden les dites i sentències populars. Aquestes peces del text, igual que la denominació dels objectes, estris i figures, estan transcrites en bilingüe, castellà i català, on predominen les variants locals mequinenssanes.

Los textos en general, com és habitual en tots els treballs antropològics i etnogràfics d’aquesta catedràtica d’Història i Geografia, i com diu el seu mentor i presentador de l’acte, el professor universitari Esteban Sarasa, “es caracteritzen per la seua minuciositat i rigor” i van acompanyats d’una seriosa contextualització històrica i etimològica, en el cas de les paraules.

Paquita comentà que en el llibre es recullen  “unes formes de vida i unes estructures familiars que no havien canviat quasi be res en cinc segles i que en canvi han desaparegut pràcticament en els últims cinquanta anys. Per això m’ha paregut important  consignar-les i retre-les homenatge en aquest volum”.

   FOTOS: Màrio SASOT

Recordo la primera vegada que algú em va preguntar per una cosa anomenada ‘xarxes socials’. No em veig capaç d’esbrinar-ne la data, o sigui que ho deixarem en què fa uns quants anys (en tecnologia, “uns quants anys”, per pocs que siguin, solen ser una eternitat). Vaig dubtar sobre el significat real del concepte. En aquella època el mitjà que coneixia per compartir continguts a Internet eren els blogs. També hi havia els xats, que veia com un recurs dels adolescents per a comunicar-se sense gastar en trucades telefòniques. Facebook i Twitter començaven a sonar com una manera nova de crear una comunitat amb què intercanviar opinions, imatges, notícies, etc., però eren encara noms nebulosos que no s’havien concretat clarament en el meu imaginari.

Un dia em vaig haver d’apuntar a Facebook per organitzar l’homenatge a un antic professor. De seguida vaig trobar-hi persones de les quals feia dècades que no en sabia res. Quina cosa més extraordinària! De Twitter em va costar més d’entendre’n la funció. Tot i la definició de “microblogging” (missatges molt curts per compartir pensaments, sensacions, opinions…) no m’imaginava a mi mateix piulant que estava preparant una truita.

Després van anar apareixent més opcions, algunes per a cobrir «necessitats» noves o connectar col·lectius d’interessos, i d’altres amb la intenció de suplantar les ja existents. Amb la generalització dels telèfons intel·ligents, tot va agafar un altre sentit. Les comparticions podien ser instantànies, ja no calia ser a casa o a la feina, assegut davant d’un ordinador. Avui dia, poques persones del meu entorn són fora d’aquestes xarxes, ni tan sols la gent d’edat. La bona notícia és que això ens ha connectat d’una manera que abans no podíem imaginar. La mala és que hem perdut el control del nostre temps. Amb els mòbils sempre a mà, és fàcil interrompre el que estem fent per a apaivagar el neguit de consultar si hi ha alguna novetat. Hi fem una ullada ràpida només per si de cas. Una frase, una imatge, un titular, un comentari. I un altre i un altre i un altre i un altre… Si res ens crida l’atenció, aturem el polze i ens ho mirem —però no hi perdem gaire estona perquè ens està esperant un tirallonga infinita de missatges. Per acabar-ho d’adobar, és fàcil que se’ns estimuli la necessitat de compartir alguna cosa, com si el món estigués desitjós de rebre la nostra aportació. I ens esmercem a escriure una frase, penjar una foto, enllaçar una notícia o afegir un comentari que ningú no llegirà o veurà molt de passada. Recol·lectarem alguns ‘likes’ que, com un núvol de sucre, se’ns desfaran a la boca. Al final ens quedarà aquell regust que sembla dolç però que en realitat amargueja. I ens adonarem que ens hi hem enganxat molts minuts, massa, sense treure’n res més que la sensació d’haver deixat de fer coses més substancioses, com per exemple descansar.

Vet aquí el significat real de la paraula xarxes: no ens han connectat, ens han atrapat.

(Alcanyís, març-abril de 2018). Publicat a El Salto Aragón n.14, juny de 2018