MANIFEST DEL PSOE MATARRANYA PEL DIÀLEG I LA DEMOCRACIA A CATALUNYA Y ESPANYA MANIFIESTO DEL PSOE MATARRAÑA POR EL DIÁLOGO Y LA DEMOCRACIA EN CATALUÑA Y ESPAÑA Els pobles del Matarranya, per la seva situació de confluència, porten més de 800 anys compartint cultura, tradicions, llengua i relacions socials i comercials amb els nostres germans catalans i valencians. Històricament, sempre hem format part dels mateixos estats, ja sigue a la Corona d’Aragó o al Regne d’Espanya, i sempre amb una relació de respecte cap a les nostres pròpies singularitats administratives territorials. Amb les comarques veïnes de la Terra Alta, el Baix Ebre i Montsià de Catalunya i la Comarca Els Ports de València, a més a més de compartir molts trets culturals, relacions socials, econòmiques i institucionals, s’han dut a terme projectes comuns com la Taula del Sénia, la Reserva Nacional de Caça o l’Associació Tres Territoris, on confluïxen necessitats i inquietuds comunes per damunt de la pertinença a un o altre territori; creant així puestos comuns i punts de trobada on dialogar, acordar, fomentar i incentivar projectes compartits que són importants per a les nostres societats. Ens hem comunicat i entès amb la mateixa llengua i hem arribat a llançar projectes compartits com a ciutadans d’un mateix territori. Com a representants del PSOE a la Comarca del Matarranya (Aragó) volem mostrar la nostra preocupació per la situació i esdeveniments recents que s’estan produint a Catalunya i a tot l’estat espanyol. Condemnem rotundament l’ús de qualsevol tipus de violència. No és la solució. Condemnem l’escalada d’insults i improperis que els representants i líders de partits i institucions s’estan dirigint uns als altres. No ajuden gens a mantenir la convivència entre les nostres societats i estan convertint un conflicte que hauria de ser estrictament polític en social. Catalunya i els catalans són imprescindibles per a Espanya, Aragó i per al Matarranya i també al revés. Ací no sobre ningú. Tots som necessaris per seguir endavant i per això, és fonamental promoure un debat profund que permeti reconèixer la realitat plurinacional espanyola. Demanem encaridament diàleg polític, perquè tant el Govern d’Espanya com el de la Generalitat de Catalunya detinguin l’escalada de confrontació actual i es sentin en una taula de diàleg no excloent. I sobretot, demanem capacitat política per negociar des de les institucions per evitar que un problema que hauria de ser polític es transformi en fractura social.
La Franja
Actualitat sobre la Franja de Ponent(Publicat al Diario de Teruel el 23 de setembre del 2017)
L’escola de Sorita del Maestrat acabava el curs passat amb una festa de tancament. Situada a la comarca dels Ports, limítrof amb Aiguaviva, la Ginebrosa, Torredarques i Las Parras de Castellote, la població ha patit un progressiu descens demogràfic dels 1200 habitants a principis de segle als poc més de cent actuals. Una exposició de fotografies del centre des de la seua fundació als anys 40 oferia una crònica gràfica d’esta història trista i coneguda. Això a la Comunitat Valenciana veïna, que obre el nou curs a la comarca en qüestió amb 462 xiquets i xiquetes, la majoria concentrats als nuclis de Morella i Vilafranca, segons informa comarquesnord.cat. Una mica més al nord, al Matarranya, l’Escola Sagalets, que reunís set aules de sis pobles —Mont-roig de Tastavins, La Freixneda, Queretes, Massalió, Valjunquera i la Vall del Tormo—, comença amb 50 alumnes, una xifra similar al curs anterior, i les mateixes vuit professores, que continuaran fent projectes de centre ja iniciats. Enguany a Aragó 31 escoles rurals se mantindran obertes amb sis alumnes o inclús menys: un compromís del govern autonòmic amb l’àmbit rural i una mesura contra la despoblació, va afirmar lo president Lambán a la inauguració oficial del curs escolar a Osca lo dia 7 de setembre. És la retòrica d’una vella batalla, compartida per les autoritats locals i els habitants dels pobles, que xifren en l’escola l’esperança de futur, lluitant contra l’evidència del present, pa per avui i qui sap demà. Són d’agrair tots los esforços, alguns titànics, però potser caldria invertir l’ordre dels factors i preguntar-se si no s’ha d’impulsar primer l’economia del territori, assentant-hi mà d’obra diversificada, per damunt de les contingències i les inèrcies, perquè així, al mateix temps, s’hauran i es podran oferir serveis de tot tipus (infraestructures dignes, atenció mèdica, oci i cultura …, a part d’escoles), que són los factors que fan lo món habitable i més estable i possible la seua població. Tenen los nostres polítics la fórmula correcta, la intel·ligència i les ganes per impulsar este gran repte?
María Dolores Gimeno
Origen: Escoles rurals o l’equilibri inestable | Viles i Gents
//Marina d’Algars
Primera setmana de setembre. L’onze és història: les Torres de New York, la diada, el cop d’Estat a Xile… Quan arriba el temps de tornar a l’escola, faig el meu petit homenatge a Víctor Jara: les seues cançons, el compromís, les tortures i la mort. La vida quotidiana, la vida vida és molt diferent: la família, la feina, l’atur, la salut i la malaltia… Una altra volta em toca marxar cap a l’hospital. Una amiga ingressa per pneumotòrax. La primera pregunta: Fumadora? Sí. Hummm! I diuen els metges que no poden assegurar els motius: Genètics? Ambientals? Tabac? Però cal operar. Qui hem passat dies i nits de vigília al costat d’un familiar o amic sabem que es donen situacions increïbles per diferents motius. Hi ha petites situacions que podríem evitar perquè depenen exclusivament del nostre sentit cívic, sensibilitat i responsabilitat (o la falta de responsabilitat). Algunes persones entren i surten a l’hospital com si anessin a passejar al parc o a caminar en grup; xerren contínuament com si fossin al mercat, algunes vénen de visita i s’apeguen al costat del malalt i recorden totes les malalties que han patit ells i tots els del poble, vius o morts. Les persones que comparteixen habitació no tenen ganes ni d’escoltar històries ni de parlar ni de somriure les gràcies que solten sense substància els visitants per omplir l’espai i el temps. Continuar llegint… Hospital » Temps de Franja
No vull passar per ser un presumptuós, però em sembla que els qui m’heu llegit ja em coneixeu i sabeu com respiro. I, tanmateix, vull deixar constància de la meua adhesió al Procés per la Independència de Catalunya i al Referèndum de l’1 d’octubre que hi ha convocat.
Quan em decideixo a escriure aquest article falten 15 dies per a l’1-O. El que passarà és d’una importància cabdal per a Catalunya, és clar, i per a Espanya, no cal dir, i també ho serà per a la Franja. Això ja ho he escrit més d’un camí, però hi torno. Abans de continuar, deixeu-me recordar les coses esdevingudes els últims dies. Quan acabo l’article, ja som a 26 de setembre, dos dies després de l’acte de Saragossa on càrrecs electes de partits convocats per Podemos es van quedar assetjats en el local per centenars de persones, sense poder-ne eixir en no tenir la protecció de la policia perquè no se’n disposava a Saragossa; tota la tropa, diuen «ells mateixos», és a Catalunya a tancar webs, buscar paperetes i urnes i a fer estada en vaixells al ports de Barcelona i Tarragona… Fantàstic! Continuar llegint… Ho havia de dir » Temps de Franja
Origen: Tot un error, que immens error! | Viles i Gents
(Publicat al Diario de Teruel el 30 de setembre del 2017)
Demà serà u d’octubre, dia del referèndum a Catalunya. A mesura que han anat passant els dies s’ha fet més palesa la mancança de sentit comú per entendre el problema de Catalunya amb Espanya. Ni el PP, ni el PSOE, ni C’s han entès ni entenen el que passa a Catalunya; més i tot, ni ho volen entendre. Tot sembla increïble per molt real que sigui. Obriran el col·legis electorals? N’obriran molts o n’obriran pocs? Votarà la gent? La jutgessa del TSJC, desautoritzant la Fiscalia, ha ordenat al mossos i als altres cossos policials, entre altres coses, impedir l’obertura dels col·legis electorals i requisar els materials per portar a terme la votació, però, “sense afectar la normal convivència ciutadana” Una gran massa de ciutadans volen votar. Qualsevol especulació sobre el que pot passar demà, només és això, una especulació. Passi el que passi, els dies 2, 3, 4 i següents, sorgirà la pregunta: i ara què? Ara tot, poden contestar un munió de catalans. En política està gairebé tot inventat. Algú em pot indicar l’existència d’algun instrument més eficaç que el referèndum per resoldre el greu problema en qüestió? Qui digui que no és pot aplicar perquè no ho permet la Constitució m’està sumant un altre problema al que ja existeix. La política hauria de ser sempre l’art de l’impossible. Però ara som on som: milers i milers d’agents de la guàrdia civil i de la policia nacional són a Catalunya provinents de tota Espanya, acomiadats als llocs d’origen amb crits d’“a por ellos”; el govern d’Espanya insistint que s’ha de complir la Constitució i les lleis, “somos prisioneros de la leyes”, diuen; una gran majoria de catalans manifesten que a Catalunya hi ha repressió, que no es respecta la llibertat d’expressió i es conculquen drets civils fonamentals; i al voltant d’un 70 per cent de catalans volen exercir el dret a decidir per sortir o quedar-se a Espanya. Tan de bo la justícia en aquest cas fossi bòrnia i no cega. El procés català ja s’ha estès per tot el món. I tot per un error, que immens error! Potser el recent gran error històric d’Espanya. Si algun dia, tard o d’hora, s’hi acceptés el fet que el ritme de desconnexió sentimental de Catalunya amb relació a Espanya va creixent inexorablement, tot seria més fàcil. Sóc molt pessimista envers que això pugui succeir.
José Miguel Gràcia
El escritor literano Mario Sasot Escuer (Zaidín/Saidí, 1951) ha resultado ganador del premio literario en catalán convocado por el Gobierno de Aragón, que lleva el nombre del humanista y traductor maellano del siglo XIV Guillem Nicolau.
El jurado compuesto por el director general de Política Lingüística, José Ignacio López Susín, las profesoras Rosa Arqué Villar y María Josep Nogués Furió y el bibliotecario José Ignacio Micolau Adell, decidió por unanimidad otorgar el galardón a la obra titulada ‘Espills Trencats’, que, abierta la plica, resultó ser original de Mario Sasot Escuer. El jurado ha otorgado el reconocimiento por sus altos valores literarios.
Se trata de un relato en el que juega un papel decisivo la memoria y la red de relaciones familiares y de vecindad tanto en el entorno rural como en el urbano (con especial presencia de las ciudades de Zaragoza y Barcelona) en la fructífera época de la Transición, con un lenguaje que recoge la riqueza y las peculiaridades del catalán de Aragón que se habla en nuestras comarcas orientales. El premio está dotado con 3.000 euros y la publicación de la obra.
El Gobierno de Aragón ha apuntado en una nota de prensa que “cumple así su compromiso de dotar económicamente este galardón, después de que el anterior Gobierno PP-PAR lo fusionara con el Arnal Cavero y les retirara la dotación, lo que ocasionó que quedara desierto en todas sus convocatorias”.
Catedrático de Lengua y literatura castellana
El ganador de esta edición, Mario Sasot Escuer, es licenciado en Filología románica y Ciencias de la Información, y ha ejercido como catedrático de Lengua y literatura castellana en el IES Andalán de Zaragoza. Colabora habitualmente en la prensa diaria y ha dirigido durante más de once años la revista ‘Temps de Franja’.
Coordinó desde 2000 a 2011 el Projecte d’Animació Cultural a les Escoles de la Franja ‘Jesús Moncada’, y tiene publicados los siguientes libros:
1. ‘Així s’escriu a la Franja’, antología y guía didáctica de autores aragoneses en catalán.
2. ‘Joglars de Frontera’, una antología y reseña biográfica de los cantautores del Aragón orienta, que mereció el premio Guillem Nicolau en 1995.
3. ‘Aproximació Descriptiva a la Llengua de Saidí’, junto con Héctor Moret.
4. ‘Cobles d’anar i tornar. Dotze anys del Concurs de Cobles Aragonesese’ en Llengua catalana de l’Ajuntament de Saragossa.
5. Guía de lectura de ‘El cafè de la grannota’, de Jesús Moncada.
6. Guía turística de Fraga y Bajo Cinca.
Origen: La Casa Catalana, ausente por falta de proveedor | Noticias de Fiestas del Pilar en Heraldo.es
Hasta este a última hora de la tarde, y con la ayuda del resto de casas regionales, Oriol intentó sin éxito encontrar otra empresa que le permitiera abrir la jaima. “Es una pena, pero no ha sido posible», lamentó. Su ausencia, publicada este domingo ‘El Periódico de Aragón’, será además especialmente visible en la capital aragonesa ante la situación que vive el país por el desafío soberanista catalán.
En este sentido, Oriol dejó claro que «no ha tenido nada que ver», y reiteró su pesar por faltar a su habitual cita con las fiestas del Pilar. Así lo atestiguó el presidente de la Federación de Casas Regionales, José María Arilla: “Le avisaron con poco tiempo, y aunque hemos estado buscando todos, no hemos podido encontrar un sustituto”, reflejó.
Origen: Refugiats | Viles i Gents
(Publicada a La Comarca, 8 de setembre del 2017)
Una reacció, no sé si natural però si molt freqüent, a les xarxes socials en front dels atacs jihadistes ha estat la de clamar pel tancament de fronteres als refugiats que venen de països desmanegats per guerres civils i per l’expansió de l’Estat Islàmic, Al Qaeda i similars. Però els radicals que escridassen contra els exiliats per la guerra obliden, o tan se’ls en fot, que també els espanyols vam fugir d’una guerra que havie dividit el país i vam haver de passar la frontera per a demanar auxili a França. Mig milió de persones van travessar els Pirineus l’any 1939 fugint de la despietada repressió dels victoriosos exèrcits franquistes. Van anar a parar als famosos -i terrorífics- camps de concentració improvisats pel govern francès. Vam demanar ajuda i ens la van donar. Poca, tard i a contracor, però la vam rebre. Bo serie recordar-ho ara quan són altres els que piquen a les portes de casa nostra.
Argumenten els xenòfobs que entre els que arriben n’hi ha fanàtics i terroristes. Pot ser. Però també entre els cents de milers d’espanyols exiliats a França i altres països n’hi havie de violents i gent de gallet fàcil. L’any 1951 una banda d’exsoldats espanyols -algun d’ells baixaragonés- va intentar atracar un banc a Lyon a punta de pistola amb el balanç de dos morts i nou ferits. Per aquells pistolers s’havia de tancar la frontera a mig milió d’hòmens, dones i xiquets que fugien de la mort i la presó i que no havien fet ni farien mal a ningú? No dic que no calgue vigilar al delinqüent, dic que la immensa majoria de gent de bé que malviu als camps de refugiats de Grècia i Pròxim Orient no ha de pagar les culpes d’una insignificant minoria d’indesitjables infiltrats -per altra banda, minories de malfactors n’hi ha entre els baixaragonesos, els espanyols, els xinesos…-. Es miro com es miro no és just, ni ara ni al 1939.
Lluís Rajadell
Origen: Lo gran dia | Viles i Gents
(Publicada a La Comarca, 15 de setembre del 2017)
I el gran dia va arribar. Jo comptava sis anys però la resta de combregants en tenie vuit de fets. I em veig caminant de casa a la iglésia, vestit de mariner a la usança de l’època i encapçalant la il·lusionada comitiva familiar. Ere una jornada d’alegria i felicitat, i allí, amb la casa de Déu atapeïda de gent expectant i amb el cerimonial propi de tan gran celebració, vam prendre la Primera Comunió. A l’única foto de grup dels xiquets i xiquetes protagonistes de la festa que tinc i que es va fer a l’eixida de missa es note molt la diferència d’edat. Se’m veu menut i molt formal (les circumstàncies ho requerien), i amb una expressió entre tímida i innocent. Però pel que fa a la roba no desentono gens.
Lo banquet de celebració el vam fer al menjador de casa Sastron, i per a l’ocasió em van preparar una gratíssima sorpresa. Va ser a l’hora del vi ranci i de les pastes quan van sintonitzar la ràdio d’Alcanyís per a escoltar la cançó “Mi primera comunión” d’Antonio Molina dedicada especialment. Quan es va sentir la dedicatòria i el meu nom els grans es van emocionar molt. I a mi em va quedar un record molt dolç d’aquell moment. Un record que m’ha acompanyat tota la vida.
Però en acabar de dinar els menuts no tartíem i mos van enviar a jugar al carrer mentre els adults continuaven la festa entaulats. I estant a la plaça de Baix van arribar alguns mossos amb la intenció d’encendre uns coets borratxos. A la canalleta mos dominave la curiositat. Per tal causa, sense calcular el risc, vam optar per presenciar el divertit espectacle dels perillosos explosius corrent entre les cames d’aquells imprudents. Amb tan mala fortuna que en l’anar i vindre dels maleïts petards, un d’ells em va sorprendre per la reraguarda i es va apalancar justament al sofrage de la meua cama dreta. I bufant com un condemnat em va fer una dolorosa cremada que em va dixar fora de joc dos o tres setmanes. Aquella feta va representar el contrapunt trist d’un dia que havie de ser feliç, i que, a pesar de tot, vist en la distància, realment ho va ser.
J. Antonio Carrégalo