Skip to content

Origen: Temps, pedres, perdurar (Viles i gents) | Xarxes socials i llengües

Publicat a Viles i gents, La Comarca, 2/9/2016.

La setmana passada Itàlia sacsave en un terratrèmol que ha deixat quasi 300 morts. Les fotos fan feredat: cases assolades, runa i més runa. Posant una mica més d’atenció a les fotos destaque que a tots los pobles se manté en peu lo campanar entre la runa. Campanars que tripliquen l’altura, suportant la 6a magnitud de Richter, entre cases de l’època postindustrial que no són més que runa. Això té molt a veure en la concepció del “temps”, tant de qui va fer el campanar com dels de la nostra era.

Perdurar. Eixa paraula em ve va quedar marcada en una entrevista que li feen a l’eixecador de pedres Iñaki Perurena quan li preguntaven sobre la seua condició de bascoparlant a Navarra. Més enllà de les coincidències en la nostra llengua i el nostre territori,  contextualitzave la llengua i el poble així: “si miras un poquito ahí, he puesto una iniciales donde pone irauten, que quiere decir perdurando”. La concepció del perdurar és la que distingeix la pedra del campanar del nostre estimat tubot.

Són milers d’imatges les que al llarg de l’any evoquen al perdurar. Les riuades del Pirineu solen deixar imatges desoladores de cases i carrers que el riu s’ha emportat, al costat de ponts romànics que perduren. Los focs forestals a California van devastar barris sencers construïts en fusta, mentre que al mig hi quedave una sola casa intacta. Era la catalan house d’un que havie volgut fer-se el teulat de teula, en estil mediterrani, i l’havie fet perdurar.

En temps regnave una concepció circular del temps, per la dependència en los cicles de la naturalesa. Se llaurave, se sembrave, se segave, i es tornave a llaurar… Los fills reproduïen los oficis dels seus pares, les seues tradicions, vivien a les seues cases. Fins que morien. Prenie lo relleu la següent generació. I torna a escomençar. Esta dinàmica és propícia per a pensar en perdurar. La modernització i la industrialització van obrir les possibilitats de la humanitat fins límits insospitats, i vam canviar a una concepció lineal del temps: : lo progrés. Aixina, van tindre èxit los principals ismes de la nostra història que prometien un paradís de progrés: lo comunisme, lo nazisme… Fins la nostra era postmoderna, que el temps se mos ha fet líquid, i inclús ham vist los límits del progrés.

Este cap de setmana rememoràvem en Desideri Lombarte la Festa dels Calatravos. Jugant entre les dos concepcions del temps, fa dir al Visitador: “Yo no quiero brindar por cosas viejas, por cosas del pasado, yo quisiera brindar por por cosas nuevas, por vuestro porvenir, por todo vuestro pueblo, por verlo resurgir desde las viejas piedras hacia los nuevos tiempos”. La lliçó és que si algun dia noteu que lo de’n terra se mou molt, busqueu lo campanar que tingueu més prop. No se sap si Déu estarà per escoltar lo vostre retorn sobtat a la Fe. Però la forma en què els seus constructors pensaven “lo temps” tos pot donar més garanties de sobreviure. O almenys, una garantia més bona que la de l’Ikea.

Historias fantásticas, pero con escepticismo

Origen: LA VELLETA VERDA. Mediterrani: Matarraña mágico

Las columnas libertarias salidas de Barcelona no fueron las que quemaron el monasterio oscense, pese a lo que se ha manifestado hasta ahora

Origen: Sijena, 1936: la Causa General | Cataluña | EL PAÍS

Noticias del Bajo Aragón – un diario independiente

Origen: Peñarroya. Primer NPK ecológico del mundo y más de 300 empleos

Origen: De les catifes d’Aiguaiva a la Codonyera | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel, columna “Lo Cresol”

El diumenge passat vaig visitar Aiguaiva, era la Festa del Misteri de San Agustí, la més gran de la vila del Bergantes. A trencar d’alba surten els aiguaivans als carrers del poble per marcar els espais i després, manipulant amb mota cura les serradures de colors i la fina escaiola, resseguir dissenys i plantilles. Els resultats són unes vistoses i artístiques catifes –més d’un km– sobre el paviment, que, vorejades de sanefes, s’estenen entre l’al·legoria, el simbolisme i les figures realistes. Tot un plaer per la vista, Un treball de tantes hores abans de la festa i la seua plasmació el mateix dia 28 d’agost és el fruit de l’entusiasme, la col·laboració i coordinació de tot un poble, de xics, de joves i de grans, de tots. Cal recordar que Aiguaiva sencera, amb la seua plataforma “Lo Bergantes no es toca” s’oposa a la construcció de la presa sobre el Bergantes. Un poble unit i il·lusionat, un alcalde jove i progressista i uns activistes culturals i del medi ambient, són l’explicació d’allò que ara és Aiguaiva.

Camí de tornada i albirant, des de la Torre, el meu poble, la Codonyera, em va passar un flash per la ment sobre la minsa o quasi nul·la col·laboració entre els joves i persones grans de la Codonyera en els assumptes col·lectius, sobre la desculturització progressiva de les festes i la setmana cultural, sobre la manca de disponibilitat envers els problemes comuns. Tot un reguitzell d’actituds poc positives. En arribar al poble un tuf de purins o dels propis porcs de les granges que estan tocant la vila, no ajudava pas a passar uns dies d’estiueig i menys encara a comprar-se casa a la Codonyera. I per arrodonir el desfici, al campanar sonaven les dues de la tarda. Dues vulgars campanades que res tenien a veure amb les de la Valera, fosa l’any 2014 per a fer l’actual. La Valera, de 163 anys, tenia una esquerda que s’hagués pogut soldar mantenint el seu magnífic so original o almenys deixar-la com a obra històrica i artística. De res van servir els consells. I per a més inri se’m va acudir pensar que algunes famílies de la Codonyera estarien dinant en aquells moments, menjant-se, tal vegada, ensiams, patates o tomàquets, regats amb les pestilents aigües fecals o residuals de la bassa del Cànem. On són els responsables sanitaris i del medi ambient? Per a què serveixen les lleis? Tant de bo estigués errat en tot el que he dit del meu poble…

A més de la tristor, allò que queda -si és que queda- de la Valera

 

Origen: La planta de purines de Peñarroya generará 300 empleos a largo plazo

Origen: Instalarán más trampas en Calaceite tras hallar huevos de mosquito tigre

Origen: Lledó inaugura su bar en el arranque de las fiestas mayores

CULTURA

EFE / MARCOS DÍAZ
28/08/2016

Trece expertos se han dado cita este fin de semana en Zaragoza para poner en común sus avances en el estudio de la cultura de los íberos, un pueblo que legó mucho más que los restos arqueológicos y del que su lengua sigue siendo una incógnita sin resolver a pesar de los avances de los últimos años.

Precisamente, este ha sido uno de los ejes de las II Jornadas sobre la Lengua y Cultura Ibérica, que concluyen hoy en la capital aragonesa y en las que también se ha puesto la mirada en las costumbres y mitos de este pueblo peninsular.

Carmen Maymó, quien lleva años estudiando la protohistoria del mundo íbero, ha destacado a Efe que la lengua íbera comparte muchos rasgos con la vasca y “creemos que lo que hoy se llama lengua euskera era lo que se hablaba en todo el territorio íbero”.

Para justificarlo, ha aludido a la toponimia de “muchas provincias” y a la existencia de restos vascoíberos “en toda Europa”, una tesis que, ha incidido, es apoyada por lingüistas de otros países como Alemania, Francia o el Reino Unido.

Una postura muy cercana es la del estudioso de la lengua ibérica Luis Silgo, doctor en Geografía e Historia, con seis libros sobre la cultura íbera y con más de medio centenar de publicaciones en distintas revistas especializadas.

Para Silgo, se trata de un idioma -“la esfinge íbera”, como lo llamó el catedrático de latín de la Universidad de Salamanca Antonio Tovar- que “ha permanecido totalmente impermeable a cualquier intento de intelección”.

No obstante, en los últimos 20 años “una labor constante, fatigosa y tenaz de investigación ha conseguido descifrar algo de lo que los íberos escribían”, como el “sistema verbal” y otros “elementos significativos, como los numerales”.

“Sorprendentemente”, ha dicho a Efe, estos últimos “coinciden exactamente” del 2 al 8 “en su forma” con “los numerales del euskera”, un idioma con el que hay “sorprendentes afinidades” que, ha aseverado, “no pueden ser debidas al azar”, como formas verbales complejas, y “la mera casualidad está totalmente excluida”.

Sin embargo, ha matizado que “no significa que el íbero y el euskera sean “la misma lengua”, aunque ha incidido en la “gran afinidad” entre ellas, siendo el euskera “una herramienta valiosísima” para lograr “un mayor avance” en las investigaciones de la lengua ibérica.

Las investigaciones actuales han permitido inteligir algunas pocas frases y el actual conocimiento ha podido determinar la clase de documentos de los que se trata, como listas de impuestos, cartas personales o un contrato.

Un avance “inconcebible hace 25 años” pero todavía no se está en disposición ” de traducir de corrido la lengua ibérica”, algo que “probablemente” no se logre “en muchos años”, ha reconocido este experto.

El investigador data el comienzo de la escritura de este pueblo peninsular hacia el siglo V antes de Cristo y “deja radicalmente de escribirse en el mandato del emperador Augusto, hacia el siglo I antes de Cristo.

Esto no significa “que las lenguas desaparecieran instantáneamente”, ha advertido Silgo, como es el caso del euskera, el cual “ha resistido los intentos de asimilación”.

Silgo acaba de escribir un léxico ibérico en el que reúne exhaustivamente todas las palabras ibéricas conocidas hasta 2014, con una discusión detallada y una minuciosa biografía de cada una, una obra de referencia a la que se puede acceder por internet.

En las jornadas se ha tratado también el legado cultural íbero, desde la toponimia a las muchas formas populares de vida que se han perpetuado, como el instrumental agrícola, que ha sobrevivido hasta la mecanización.

Durante las jornada se ha visitado la localidad de Motara de Jalón cuyo nombre puede derivar de su muitologia, cuyos personajes habitaban “grandes montañas” y “movían grandes piedras”, ha señalado Carmen Maymó.

Se han localizado huevos de este ejemplar, que puede transmitir el virus zika, en Calaceite.

Origen: Hallan mosquito tigre por vez primera en un pueblo de Teruel | Noticias de Teruel provincia en Heraldo.es

Origen: Asamblea Círculo | Assemblea Cercle

ORDRE DEL DIA

1. Lectura i aprovació, si escau, de l’acta anterior (nº 52).

2. Campanya #ActivaTuCírculo.
https://podemos.info/activa-tu-circulo

3. Privatitzacions a la Comarca del Baix Cinca i a l’Ajuntament de Fraga.

4. Instàncies, mocions i consultes a presentar al M.I. Ajuntament de Fraga i a la Comarca del Baix Cinca.

5. Comissions de Treball.

6. Precs i preguntes.

Origen: Lo Molinar, vint anys | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 5 d’agost del 2016)

Enguany fa vint anys de la publicació del Molinar, el projecte de recollida de literatura tradicional del Matarranya en català que iniciàrem el 1988. De la informació seleccionada en vam publicar tres volums: narrativa i teatre, cançoner i gèneres menors. Una de les majors sorpreses de la recerca, en el meu cas, va ser la recuperació de la cançó que narra els atacs carlistes a la població de Gandesa ocorreguda el 1874. L’informador que mos va cantar la composició, una tarde d’estiu del 1980, va ser Julio Sancho Dilla, nascut a la Vall del Tormo el 1902, casat amb Loreto Gómez Timoneda, també present durant la gravació perquè l’entrevista va ser a casa seua. Lo tio Julio, amb quasi vuitanta anys encara conservava una sorprenent memòria i un bon domini narratiu. Va anar molt poc a escola perquè als onze anys va morir el seu pare i ja va haver de posar-se a treballar com a llaurador, l’ofici de la seua vida. Mos va explicar en l’entrevista que li vam fer que segurament havia aprés la cançó de sa mare que va morir als 101 anys. La composició és una barreja de jota i cant carlista. Comença per una de les músiques més populars de la comarca de la que se n’han fet moltes versions. Allà ne pugen quatre/ los quatre del gorro roig/ los quatre contrabandistes/ és la ronda de Mont-roig. Lo tio Julio, iaio d’un company amb qui feem la recopilació, com que va observar el nostre interès per les seues contalles mos va agrair el gest i mos va cantar també unes quantes jotes en català. Van ser, en el meu cas, les primeres que vaig escoltar interpretades en la nostra llengua. Quinze anys després, en acabar el treball del Molinar, ja en teníem una bona representació de lletres i músiques de jotes. Després del pas del temps la major part dels informants del recull ja han mort, degut a l’edat avançada dels mateixos. Lo Molinar significa inici de la recuperació de la memòria col·lectiva del Matarranya.

Carles Sancho Meix

Origen: Modélica restauración de la iglesia gótica de Torre del Compte

Origen: Reunión en Calaceite para tomar medidas ante la aparición de huevos de mosquito tigre

Origen: Alcañiz, expectante por la llegada de la Vuelta Ciclista el lunes

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja