A Joan Sales li concedeixen una excedència i torna de les terres aragoneses cap a Barcelona. Passa per Fraga i Lleida, d’on és fill Màrius Torres, i li explica les seves impressions de la ciutat i de la catalanitat de les comarques de la Franja de Ponent. Les descripcions panoràmiques de Sales ajuden el poeta confinat al sanatori de Puigdolena a fer-se una idea de l’estat d’un país devastat per la guerra.

«Tornant d’Aragó amb el cor que em dringava com un cascavell a causa de l’excedència que m’acabaven de concedir, vaig travessar altra vegada aquelles terres tan estimades, les teves, on també jo tinc records; de bona gana m’hauria deturat unes hores a Fraga, a Lleida, a Cervera o a Tàrrega. Només hi vaig passar de llarg; a Lleida, pel carrer de l’Acadèmia, el de Catalunya, la Banqueta, el pont, els Camps Elisis i aquell cementiri cantat pel benemèrit Morera i Galícia, per cert amb un final d’una desesperança que sorprèn en ell:

Si et deleix l’infinit, aquí hi és tot.

D’ençà del temps que jo hi vivia, fa uns deu anys, Lleida ha crescut i ha millorat; ara a la Banqueta hi ha brolladors, parterres, arbres i moltes coses que en el meu temps no existien. També m’hi ha cridat l’atenció la catalanització total dels rètols i cartells, anuncis, plaques i tota mena de públiques inscripcions o mostres de comerç; cosa que encara no s’ha aconseguit a la capital del Principat. El Segre i la Seu vella són, però, els mateixos de sempre, i Lleida, totalment catalanitzada, més ‘cap i casal de Catalunya per terra ferma’ que mai.

Fraga m’havia semblat, hores abans, una Lleida en miniatura. Venint del desert dels Monegres ja s’anuncia de lluny amb l’olor espessa dels seus figuerals inacabables; el terme fragatí sorgeix de sobte com un oasi. Les ribes del Cinca, ombrejades pels xops, són plenes d’ocells que no paren de xerrotejar. Les cigonyes van i vénen del campanar al riu, on troben pesca abundosa. Arribant-hi des dels Monegres i procedent de la ‘columna Durruti’, també jo hauria exclamat amb tota l’ànima: ¡o terra beneïda, poblada de lleialtat! ¿Per què el govern de Catalunya, en deu mesos que ja fa que els nostres ocupen aquell territori, no ha fet res per legalitzar-ne l’annexió? Els veïns de Fraga, Tamarit, Mequinensa i Vall-de-roures són tan catalans com els d’Olot o els de Figueres.»

[Podeu llegir la carta sencera ací.]

75

Barcelona, dimecres 2 de juny de 1937

Estimat Màrius:

Per l’Esperança he sabut que aquestes darreres setmanes havies fet llit amb febre alta i he atribuït a això que no hagi rebut encara la carta teva que he esperat mentre era al front d’Aragó. En vaig arribar ahir al matí. Ara estic «expulsat» de la tristament famosa «columna Durruti» i a disposició del general en cap de l’Exèrcit de Catalunya (o de l’Est); confio que ben aviat podré servir en una unitat regular com vinc demanant des de començos de la guerra ¡ja fa més de deu mesos! Tot arriba en aquest món, si bé de vegades de la manera més inesperada; ja t’ho explicaré de viva veu quan pujarem amb la Nuri al sanatori. Mentrestant hauré tingut excel·lents ocasions de fer exercicis d’humilitat i de paciència, que sempre ens convenen. Tornant d’Aragó amb el cor que em dringava com un cascavell a causa de l’excedència que m’acabaven de concedir, vaig travessar altra vegada aquelles terres tan estimades, les teves, on també jo tinc records; de bona gana m’hauria deturat unes hores a Fraga, a Lleida, a Cervera o a Tàrrega. Només hi vaig passar de llarg; a Lleida, pel carrer de l’Acadèmia, el de Catalunya, la Banqueta, el pont, els Camps Elisis i aquell cementiri cantat pel benemèrit Morera i Galícia, per cert amb un final d’una desesperança que sorprèn en ell:

Si et deleix l’infinit, aquí hi és tot.

D’ençà del temps que jo hi vivia, fa uns deu anys, Lleida ha crescut i ha millorat; ara a la Banqueta hi ha brolladors, parterres, arbres i moltes coses que en el meu temps no existien. També m’hi ha cridat l’atenció la catalanització total dels rètols i cartells, anuncis, plaques i tota mena de públiques inscripcions o mostres de comerç; cosa que encara no s’ha aconseguit a la capital del Principat. El Segre i la Seu vella són, però, els mateixos de sempre, i Lleida, totalment catalanitzada, més «cap i casal de Catalunya per terra ferma» que mai.

Fraga m’havia semblat, hores abans, una Lleida en miniatura. Venint del desert dels Monegres ja s’anuncia de lluny amb l’olor espessa dels seus figuerals inacabables; el terme fragatí sorgeix de sobte com un oasi. Les ribes del Cinca, ombrejades pels xops, són plenes d’ocells que no paren de xerrotejar. Les cigonyes van i vénen del campanar al riu, on troben pesca abundosa. Arribant-hi des dels Monegres i procedent de la «columna Durruti», també jo hauria exclamat amb tota l’ànima: ¡o terra beneïda, poblada de lleialtat! ¿Per què el govern de Catalunya, en deu mesos que ja fa que els nostres ocupen aquell territori, no ha fet res per legalitzar-ne l’annexió? Els veïns de Fraga, Tamarit, Mequinensa i Vall-de-roures són tan catalans com els d’Olot o els de Figueres.

I vet aquí que torno a ser a Barcelona al cap de quinze dies d’haver-ne sortit. ¡Que canviada m’ha semblat! La revolució va madurant per la mateixa força de les coses, sense que cap geni polític hi influeixi ni poc ni gaire. L’aniversari de la guerra, que s’escaurà el 19 del mes vinent, ho trobarà tot de tota una altra manera; les hordes canibalesques que es van fer mestresses de la ciutat i del país i que en poc més de trenta dies van cometre una quantitat incalculable d’incendis, robatoris, assassinats i saqueigs, ara estan bandejades de la cosa pública. Tant de bo els nacionalistes i els socialistes, les dues grans forces de la nova Catalunya, s’associessin per alliberar-nos de les últimes restes que encara queden de l’anarquisme analfabètic i vesànic; són els dos únics partits combatius i disciplinats amb què comptem ara per encarar-nos a circumstàncies tan extraordinàries. La guerra es lliura en darrer terme entre renaixença i antirenaixença; i ara la renaixença catalana només pot confiar en els dos grans cor­rents d’idees del nostre segle, el nacionalisme i el socialisme. Potser s’acosten dies de benedicció per al nostre país desventurat; fa esgarrifar de pensar com un dirigent polític, si el tinguéssim, podria aprofitar el cataclisme per engrandir la nostra terra; enmig d’un huracà un navegant audaç pot fer avançar més que mai la seva nau. Prat de la Riba s’hagué d’acontentar amb un ventet somort que a penes inflava les veles ¿de què no seria capaç amb la ventada d’ara? Però els nostres actuals dirigents són d’una mediocritat que estaborneix. Sabent-me a Barcelona ens vingué a veure en Joaquim Xirau, que hi està ficat; ens explicà que corrien rumors que les potències estrangeres, veient que la «guerra d’Espanya» s’eternitzava i els fronts s’estabilitzaven, parlaven d’obligar-nos a pactar un armistici indefinit conservant cada bàndol el territori que actualment ocupa: Espanya continuaria existint en teoria però en la pràctica hi hauria dues Espanyes, la de llevant i la de ponent. Vaig exclamar que això seria una solució mag­nífica, en primer lloc per posar fi al carnatge repel·lent que és la guerra i en segon lloc perquè a l’Espanya de llevant podríem aspirar a una mena d’hegemonia com sigui que la gent de llengua catalana hi som majoritaris o almenys una bona meitat; podríem convenir —vaig afegir engrescant-me com si ja em trobés a la conferència de plenipotenciaris— una barata de territoris amb el general Franco: li donaríem Madrid amb la «bossa» que forma a l’Espanya central a canvi de Mallorca i Eivissa i del que ens falta d’Aragó amb Navarra; així els respectius territoris tindrien una forma més coherent i, mentre ells estarien contentíssims amb l’ocupació de Madrid, nosaltres, amb la de Mallorca, a més d’alliberar un país de llengua catalana de la dominació castellano-feixista, eliminaríem el perill de bombardeigs aeris i navals sobre Barcelona, i amb la de Navarra i del que ens manca d’Aragó establiríem per fi contacte amb els bascos.

Seria en una paraula, anava dient, la resurrecció de les dues Corones, la catalana-aragonesa i la basco-navarresa, ara fraternalment unides enfront d’un enemic comú.

A mesura que jo m’anava engrescant en Xirau s’alterava; per fi no pogué més i esclatà. ¡De poc que no s’esquinça les vestidures! La partició d’Espanya, em digué fora de si, seria una monstruositat; cometríem una covardia sense nom si acceptéssim «aquesta solució infame que ens volen imposar les potències estrangeres». Abans que consentir el trosseig d’Espanya, conclogué heroicament, ens hem de batre com lleons als fronts de guerra «fins a la dar­rera gota de la nostra sang». Li vaig fer remarcar, amb tota la delicadesa possible, que de nosaltres dos era jo qui, sense ser «un lleó», es batia al front o almenys, des dels començos de la guerra, intentava fer-ho, mentre ell no es movia de la reraguarda; em replicà, desconcertat, que degut a un accident d’automòbil, que sofrí l’estiu passat, anava ranco i que era per això «i únicament per això» que no se n’havia vingut als fronts amb la jovenalla. Vaig fer veure que m’ho creia i donant per bona l’excusa vaig girar full.

Com a principals novetats, sembla que el nou govern de Catalunya, un cop esbandida la FAI, es proposa de res­tablir l’ordre a les empreses que aquesta havia «col·lectivitzat». Es procura que se’n tornin a fer càrrec els mateixos empresaris; el mal és que molts d’ells qui sap on paren, després de tants mesos de desori en què els anava la pell, i als qui queden no els acaba de fer peça tornar-se’n a encarregar després de la gestió anarquista. Ha ­estat, segons diuen, un desastre que supera tot el que ja ens imaginàvem; se n’havien apoderat creient que els «amos» tenien amagada una moma inexhaurible i es van trobar amb la sorpresa que ben aviat ja no sabien amb què pagar la nòmina del personal: ¡els diners dels comptes corrents s’havien volatilitzat i l’empresa, dirigida pel comitè anarquista, era incapaç de guanyar-ne! Un anunci aparegut en els diaris resumia pintorescament la situació; deia exactament: «Empresa col·lectivitzada cerca soci capitalista».

Resulta que de moltes d’elles se n’havien constituït dirigents, no pas els tècnics ni tan sols els obrers qualificats, sinó els sense ofici, els manobres, forasters en majoria. ¿Podia haver-hi ja res de més manicomial que una revolució de manobres sud-espanyols? «Los más miserables e imbéciles de la nación» els anomenava no pas menys que un home tan d’esquerra com Castelar en un d’aquells discursassos que tanta forrolla feien a la seva època. Els obrers qualificats, tots ells catalans i enemics de la FAI, es veu que haurien volgut en general que els patrons continuessin en el seu lloc, si ja no com a tals almenys com a directors o tècnics; però els de la FAI els caçaven. ¿No és doncs indecent tirar-los ara en cara, com fan alguns, que s’amaguessin o emigressin? ¿Podem exigir d’un burgès que sigui al mateix temps un heroi i un màrtir? Ja fa prou duent el pòndol del negoci, que és el seu ofici; és així que serveix la societat quan el deixen tranquil. A mans dels «comitès» de la FAI la producció industrial catalana ­s’havia estimbat vertiginosament; tota la revolució que saben fer és matar la gallina dels ous d’or. Molts d’ells havien vingut fugint d’una terra sense patrons ni empreses, on es morien de gana per manca de jornals a guanyar, i un cop aquí exigien l’extermini dels patrons i no haurien parat fins a la destrucció de les empreses. Prop de deu mesos haurà durat la revolució failangista a càrrec de «los más miserables e imbéciles de la nación»; si n’arriba a durar deu més, haurien fet de Catalunya un país nord-africà com el seu ¿potser era això el que es proposaven?

Vindré a Puig d’Olena no sé si diumenge vinent o l’altre.