J.H.P.
Barcelona | 16·10·23 | 17:01 | Actualitzat a les 18:27
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentSource: Parles ‘xapurriau’, escrius enrevessat, calla
- He escrit més amunt que tot plegat són mostres d’una obsessió, però de vegades penso que això que tenen és odi; odi cap a una llengua que no parlen
Poden semblar casualitats o anècdotes, però no ho són. D’una banda, l’actual ocupant de la Generalitat Valenciana, aquest Carlos Mazón que espanta mosques amb la mà i que no deixa anar ni un sol mot en la llengua del país (mai, ni tan sols quan es vesteix de capità lingüístic i predica i sacseja i ataca a tort i a dret en nom d’un valencià que ni coneix ni respecta ni estima), que es veu que vol grapejar l’ortografia perquè ell sí que hi entén i resulta que no ens n’havíem adonat però tenim una llengua massa complicada i aquest és el problema; d’una altra banda, Joan Josep Omella, l’inefable arquebisbe de Barcelona dient que ell parla malament català perquè és de la Franja. Literalment això. Quan vaig llegir la notícia vaig córrer a cercar el tall de veu i sí, exactament i esgarrifosament sí: “Parlo malament el català perquè sóc de la Franja.”
(Allò de la mosca: el vídeo es va fer viral l’any passat, quan Mazón presidia la Diputació d’Alacant i presentava alguna cosa en una conferència de premsa i un borinot el va trobar interessant i el rondava amb insistència i ell va passar l’estona provant de foragitar-lo, abstret de tot i de tothom i esquivant el contacte amb l’insecte emprenyador. Com diuen al sud, a ningú que li passe, cert, però és que la reacció de nyicris espantadís de Mazón és d’una comicitat difícil d’oblidar. I això ha succeït ara: dir –escriure– Mazón i evocar la mosca és tot u. La mosca i, sobretot, el ball estrafolari de l’interfecte. Tanco parèntesi i retorno al tema, però cerqueu el vídeo, si no l’heu vist, i de segur que m’entendreu.)
D’una banda, per tant, Mazón entestat a potinejar la normativa, traient de sota l’estora estrafolàries associacions que repeteixin la seva consigna: el valencià és massa enrevessat, té una normativa complicada i això fa que generi refús (aquest salt mortal em té fascinada: o sigui, que no és que se’n negui l’ús ni que quedi colgat sota una allau de mitjans en castellà ni que no sigui requisit a la feina ni etcètera, és culpa seva, d’ella, de la llengua, és que genera refús!); d’una altra banda l’arquebisbe afirmant que les variants del català són parlar-lo “malament”, reduint la llengua a coseta estimada però en l’estricta intimitat, a coseta que es parla de manera casolana, artesanal, malament, xapurriau. Bàrbar, berber, bable, patois, xapurriau. Quants termes per a un mateix concepte, el del balbuceig que ni llengua no és. La barreja graciosa, silvestre, de llengües que no arriba a categoria de res i a la qual s’atorga un terme pejoratiu, aviam si així es converteix en la caricatura que es pretén.
Dic que pot semblar anecdòtic però que no ho és gens: és simptomàtic. Dues mostres recentíssimes d’una veritable obsessió: la negació de l’existència en plenitud de la llengua catalana. Que no poden negar-ne ara l’existència (quina frustració, eh, després de tant de temps, segles?), però que en pretenen el menysteniment, l’arraconament, la reducció. És, exactament, allò que ja denunciava en Joan Fuster al discurs famós de Castelló de la Plana, l’any 1982: “El valencià (el català que parlem al País Valencià) és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric” (“I no –continuava–, ací hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua, per la supervivència de la llengua, pels drets de la llengua.”) I no, podríem afegir-hi ara, les qüestions acadèmiques, científiques, no són sotmeses al dictat polític encara que el dictat polític ho pretengui. Són coses, ves, que ja hem après. Per això, també, és tan gros que un president de la Generalitat plantegi insistentment que vol canviar “els criteris lingüístics” a conveniència i interès, que digui que hi ha gent “que se sent al marge de la normativa” i que, per tant (un altre salt mortal, aquest “per tant”)… cal modificar la normativa. No és banal, això. És greu. És una operació política de magnitud.
La qüestió sempre és la mateixa: conflictivitzar la llengua, convertir-la en un problema, rebaixar-la, reduir-la, eliminar-la.
He escrit més amunt que tot plegat són mostres d’una obsessió, però de vegades penso que això que tenen és odi; odi cap a una llengua que no parlen. He escrit també que en pretenen l’arraconament i la reducció: tornen a les velles fórmules, sí, però en aquest temps han passat coses (ciència, literatura, institució, etcètera) que els compliquen d’allò més la pretensió. Fins i tot gosaria aventurar que pot ser que hagin fet tard.
El transvasament d’empreses catalanes a l’Aragó s’atura per primera vegada des de l’1-O – Regió7
oct. 17Source: El transvasament d’empreses catalanes a l’Aragó s’atura per primera vegada des de l’1-O – Regió7
El primer semestre hi van arribar 21 companyies des de Catalunya davant les 25 que van agafar el sentit oposat
El transvasament d’empreses catalanes que recalen a l’Aragó ha tocat fons, almenys de moment. Més de 650 companyies han agafat aquest camí en els últims vuit anys, el triple de les que ho van fer en sentit invers. La fuga va ser especialment intensa arran de l’1 d’octubre del 2017. La tendència, no obstant, s’ha neutralitzat aparentment, segons les estadístiques més recents. El saldo de companyies que es mouen d’un territori a l’altre en els dos sentits surt fins i tot a favor de la regió mediterrània en el primer semestre del 2023. Tot i que aquesta propensió sigui molt tímida és una cosa inèdita des de l’inici del procés.
En concret, en els sis primers mesos de l’any van ser 21 les societats mercantils catalanes que van traslladar la seu social a la comunitat aragonesa, però n’hi va haver 25 més que van agafar el rumb contrari. D’aquesta manera, el balanç dona un guany de quatre negocis a favor de Catalunya. Les dades estan recollides a l’‘Estudi sobre canvis de domicili’ dels dos primers trimestres, publicat recentment per la consultora Informa D&B, filial de Cesce.
Al marge de l’anàlisi freda dels números, també es detecta que algunes de les companyies catalanes que van decidir moure’s al territori aragonès en el moment més convuls del procés independentista, per la situació d’incertesa política i inseguretat jurídica que es va generar, han tornat a situar el domicili als seus llocs d’origen durant els últims mesos. Un dels casos més significatius és el de Destilerías MG, que ha tornat a terres barcelonines, d’on va fugir el 2018 arran del procés. La seu social dels fabricants de licors es va establir fa cinc anys en un local situat al carrer de Joaquín Costa de Saragossa en plenes turbulències i ara ha tornat a Vilanova i la Geltrú, on va néixer el 1835.
En els últims vuit anys i mig, un total de 657 companyies catalanes s’han mudat a l’Aragó, més de la meitat d’aquestes (336) en només dos exercicis, 2017 i 2018, el període més conflictiu de la crisi política oberta per la tensió independentista. El camí contrari l’han emprès una mica més de 200 societats en aquest període.
L’onada d’empreses catalanes que mouen la seu social a la terra de Goya i Buñuel ja va donar símptomes d’haver-se desinflat l’any passat. El 2022 van ser 45 empreses les que ho van fer, tan sols nou més que les 36 que ho van fer en sentit oposat. En els anys anteriors aquest saldo en favor de la part aragonesa era molt més voluminós. El 2021, per exemple, van ser 59 les empreses que van venir de la regió mediterrània i 38 les que se’n van anar cap allà.
Les raons de la deslocalització de firmes catalanes a l’Aragó –sobretot, a Saragossa i Osca– dels últims anys no obeeix només a raons derivades de l’1-O. El principal factor que empeny aquests trasllats són les traves burocràtiques més grans que els empresaris diuen trobar a la veïna autonomia davant les facilitats administratives que asseguren trobar en les autoritats aragoneses. Així ho conclou un estudi encarregat per les principals institucions de Lleida, realitzat per la universitat d’aquesta província i la Pompeu Fabra (UPF). La disponibilitat de sòl.
Aragó bloqueja la seva particular fuga de negocis
Una altra de les conclusions de les últimes dades sobre canvis de seus empresarials és que Aragó frena la fuga de negocis que va patir l’any passat, quan va ser la segona comunitat més penalitzada per aquests moviments després de Catalunya, amb un saldo negatiu de 67 companyies (se’n van anar 213 i n’hi van arribar 146). En el primer semestre del 2023, el balanç és també deficitari però tímidament, amb una pèrdua de set firmes (se’n van anar 79 i en van venir 72).
Madrid és, des de fa anys, la principal destinació de les empreses que han decidit emportar-se la seu d’Aragó, atretes principalment per la més baixa càrrega fiscal de la qual fa bandera la regió central. Aquesta tendència, no obstant, s’ha invertit en el primer semestre de l’any, ja que hi va haver dues empreses més que van venir de la capital del regne que les que se’n van anar a aquesta destinació (30 davant 28).
En qualsevol cas, els experts consultats per aquest diari resten valor dels canvis de seus socials per les limitades implicacions que tenen a efectes econòmics, tret que aquests trasllats també afectin centres productius o domicilis fiscals.
L’empremta de l’adeu de Stellantis España
Aragó ha perdut 4.045 milions d’euros en termes comptables en el primer semestre de l’any com a conseqüència dels trasllats de seus socials d’empreses a altres comunitats. La pràctica totalitat d’aquesta xifra correspon al canvi d’una sola companyia, Stellantis España (abans Opel España), la facturació de la qual se situa en 3.900 milions, segons dades d’Informa D&B. A principis d’any, el domicili de la societat propietària de la fàbrica de cotxes de Figueruelas es va mudar a Vigo com a resultat del procés d’integració de tres de les grans filials espanyoles del gegant automobilístic sorgit fa dos anys de la fusió FCA (Fiat-Chrysler) i PSA (Peugeot-Citroën).
La mudança de Stellantis està carregada de simbolisme, però a efectes pràctics té escassos perjudicis econòmics per a la comunitat. El trasllat no té implicacions fiscals, financeres o duaneres addicionals.
Altres empreses rellevants pel seu volum de facturació que han tret la seu d’Aragó entre gener i juny són Destilerías MG (44,9 milions), que se n’ha anat a Barcelona, i Comercial Losan (45,4 milions), que s’ha establert a Madrid.
Omella diu a Rac1 que, tot i que el català és la seva llengua materna, no el parla bé perquè és de la Franja (?). El parla perfectament. Diu que parla 'xapurriau'. Dir-ne 'Xapurriau' és una manera conscient o inconscient de menystenir/estigmatizar una llengua i de mostrar autoodi
— Òscar Andreu (@OscarAndreu) October 17, 2023
Source: Premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
El 24 d’abril del 2018, mitjançant el Decret 70, el Govern d’Aragó modificava el Decret 22/2013, de 19 de febrer, pel qual es regulaven els premis de creació literària Guillem Nicolau i Arnal Cavero. L’esmentat Decret està en vigor en el moment present. Ara bé, algú pensa que l’actual Govern del PP-VOX complirà el Decret i convocarà ambdós premis? Ja som massa grans per a tanta ingenuïtat. Les lleis i els decrets –inclosa la mateixa Constitució– hi són per a ser complerts, això sí, quan interessa, si no, me’ls passo pel “forro” dels pantalons; ni tan sols cal derogar-los. En qualsevol cas, que es tranquil·litzi el personal perquè ja arribarà el temps de nous lapaos i lapapyps. La realitat superarà la imaginació pel “bé de la llibertat, de la cultura i la unitat de Espanya”. Català igual a imperialisme i perversió des de Catalunya. Aragonès igual a trencament de la llengua comuna. Premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero, un malbaratament. I així tot justificat. Si a València comencen per no reconèixer l’Acadèmia Valenciana de la Llengua com a única autoritat de la llengua, si a les Balears no cal saber absolutament res de català per treballar a la sanitat pública, que no faran amb l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua! Ja vindran després les bestieses quan proposin la denominació de la llengua catalana a l’Aragó. Qui vulgui ser benèvol farà responsable la seua ignorància. Qui vulgui ser realista parlarà de catalanofòbia. Ben cert és que el votants del PP i Vox i alguns d’altres partits estaran molt d’acord amb totes les actuacions en contra de la llengua catalana. Sempre ha estat així. Què bé si desaparegués o no hagués existit la llengua catalana! Pensen. Tants i tants cops ens queixem d’allò que fan els polítics des del Govern i mai no ho fem de tots els seus votants. En democràcia qui mana és el que més vots té, agradi o no agradi; per tant, si volem que manin els defensors de les llengües pròpies, llavors, una majoria d’aragonesos hauran de votar-los. I com es fa això? Ai si ho sabés! En tot cas s’ha de continuar amb la lluita per la defensa de la cultura i les llengües pròpies, com sempre.
José Miguel Gràcia