beCEroLes V (2012).

“El català de la Codonyera” no es presenta a la Codonyera « Lo finestró del Gràcia.

“El català de la Codonyera” no es presenta a la Codonyera

Vos pareixeran ben buides:
tacetes, olles i ampolles.
Les guardo a la Codonyera
d’antigües paraules, plenes.

Si l’Artur un dia pense
que lo que dic no és possible,
que vingue a casa a buscar-les,
se les buidaré al seu llibre.

Gara d’Edizions; la Institución Fernando el Católico i Prensas de la Universidad de Zaragoza es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre El català de la Codonyera. (Terol-Aragó) d’Artur Quintana i Font, editat per aquestes editorials.

La presentació serà a cura de D. Carlos Forcadell, director de la Institución Fernando el Católico; D. Pedro Rújula, director de Prensas de la Universidad de Zaragoza; D. Chusé Aragüés, editor de Gara d’Edizions; de D. Javier Giralt, cap del Departamento de Lingüística General e Hispánica de la Universidad de Zaragoza i de l’autor del llibre, D. Artur Quintana i Font.

Després de la presentació es llegiran alguns etnotextos de la Codonyera.

En una situació normal l’acte s’hauria presentat a la Codonyera, però no, es presentarà a Saragossa. Els que haurien de sentir vergonya davant d’aquest fet, potser es sentiran cofois. Jo paso d’allò de la vergonya aliena, tot i que ho sento moltíssim per l’Artur.

L’acte tindrà lloc el dimecres, 13 de febrer, a les19.30 hores, a l’Aula de la Institución Fernando el Católico, entrada pel carrer 5 de Marzo, 8.

Aquells que vulgueu anar des d’Alcanyís amb transport col·lectiu especial, cantacteu amb José Ignacio Micolau, tèl. 687804744. Anireu i tornareu el mateix dia per 20 euros.

Invitació

Un jabalí ataca a un joven provocándole heridas profundas.

Los ladrones que robaron en Valdealgorfa asaltan una casa y el hotel de Calaceite.

Cinco pueblos turolenses, entre los más bonitos de España.

Vista de Valderrobres

Zaragoza.- Cinco de los catorce pueblos más bonitos de España son de la provincia de Teruel. Son Valderrobres, Rubielos de Mora, Albarracín, Calaceite y Puertomingalvo. Pueblos que reúnen características comunes en cuanto a belleza y conservación de su patrimonio.

Forman parte de la Red de los pueblos más bonitos de España, una asociación creada en 2011 con el objetivo de preservar, fomentar y difundir el patrimonio cultural, natural y rural agrupando bajo una misma marca de calidad pueblos con una población menor a 15.000 habitantes.

Así, describen Valderrobres como “un espectacular pueblo con encanto de la comarca del Matarraña, donde casi todos sus pueblos entrañan un encanto espectacular. Se podría decir, sin duda, que Valderrobres es el máximo exponente”. Respecto a Rubielos de Mora, afirman que cuenta con un casco histórico muy bien conservado y llegó a contar con una muralla de siete portales para acceder al pueblo de los que tan solo quedan dos. En cuanto a Albarracín, a 1.182 metros de altitud, está declarado conjunto histórico-artístico desde 1961, “este pueblo entra, sin lugar a dudas, con letras de oro en nuestro catálogo y es un pueblo que no te puedes perder”.

De Calaceite resaltan su declaración como conjunto histórico-artístico en 1973 y que desde su plaza mayor, con su ayuntamiento del año 1609, se van tejiendo los recorridos por donde se visita el pueblo, a través de sus preciosas calles.

Finalmente, de Puertomingalvo, la Red destaca que es un sitio pintoresco, donde el castillo juega un importante papel. El pueblo tiene estrechas calles repletas de edificios de aquitectura popular, donde su máximo exponente es su ayuntamiento del siglo XIV.

La Asociación Los Pueblos más bonitos de España presentará en la Feria Internacional de Turismo, FITUR, en Madrid, el próximo 30 de enero a las 18.30 horas en el stand de la Comunidad Valenciana, la red de pueblos. Esta presentación se hará conjuntamente con Peñíscola, como primer pueblo en formar parte de la red.

Asistirán el presidente de la asociación, Óscar Soria; el director general, Francisco Mestre; el alcalde de Peñíscola, Andrés Martínez; el presidente de la asociación de Los Pueblos más bonitos de Italia, Fiorello Primi; y la directora general de la asociación de Los Pueblos más bonitos de la Wallonia de Bélgica, Emilie Goffin.

El presidente del Consejo Rector del Instituto de Estudios Altoaragoneses ANTONIO COSCULLUELA BERGUA y en su nombre el director del mismo FERNANDO ALVIRA BANZO se complacen en invitarle a la conferencia RAMÓN J. SENDER Y FRANCISCO CARRASQUER: EL REENCUENTRO LITERARIO DE DOS LIBERTARIOS DEL CINCA que, con motivo del aniversario del nacimiento de Ramón J. Sender, impartirá el investigador y escritor Javier Barreiro Bordonaba

6 de febrero • 19:30 horas. Salón de Actos del IEA • Parque, 10. Huesca, 2013

Gara d’Edizions; la Institución Fernando el Católico i Prensas de la Universidad de Zaragoza es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre “El català de la Codonyera. (Terol-Aragó)” d’Artur Quintana i Font, editat per aquestes editorials.

La presentació serà a cura de D. Carlos Forcadell, director de la Institución Fernando el Católico; D. Pedro Rújula, director de Prensas de la Universidad de Zaragoza; D. Chusé Aragüés, editor de Gara d’Edizions; de D. Javier Giralt, cap del Departamento de Lingüística General e Hispánica
de la Universidad de Zaragoza i de l’autor del llibre, D. Artur Quintana i Font. Després de la presentació es llegiran alguns etnotextos de la Codonyera.

L’acte tindrà lloc el dimecres, 13 de febrer, a les 19.30 hores, a l’Aula de la Institución Fernando el Católico, entrada pel carrer 5 de Marzo, 8.

Jornades Culturals del Matarranya a Sabadell

Òmnium Cultural de Sabadell organitza, conjuntament amb l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i amb la col·laboració del CNL de Sabadell, la CAL i la Plataforma per la Llengua-Vallès Occidental, unes Jornades del Matarranya a Sabadell, del 15 al 22 de febrer de 2013. El dia 15 a les 19 h s’obriran al públic dues exposicions, amb les corresponents presentacions; després, el president d’ASCUMA, Josep Maria Baró, i Josep Miquel Gràcia presentaran l’Associació, i es clourà la jornada amb l’actuació del Duo Recapte. El dia 22. dos autors del Matarranya, Joaquim Monclús i Carles Terès presentaran els seus llibres, El Matarranya. Crònica de viatge i Licantropia. Amb l’actuació del quartet vocal Som Amorós es clouran els actes. Totes les activitats es faran al Casal Pere Quart (Rambla, 69 de Sabadell).

Veieu el programa complet aquí

Article d’en Jordi Nopca a l’Ara « L’esmolet.

Edicions de 1984 publica Licantropia, la primera novel·la de Carles Terès. El personatge principal, el Llorenç, comença a indagar en les  arrels familiars i acaba trobant-se cara a cara amb un passat caní.
BARCELONA.
Licantropia comença ambl’arribada d’un mossèn a la fictícia Pobla de Llobosa una nit d’hivern de l’any 1759. Tres llops morts, penjats d’unes estaques, li donen la benvinguda, gronxats pel cerç glaçat. Els animals mostren les dents “en una darrera ganyota amenaçadora”. Carles Terès en té prouambunparàgraf per transmetre l’aridesa territorial i humana que impregnarà tot el seu primer llibre, que, dos anys després de guanyar el premi Guillem Nicolau –convocat pel departament de Cultura del govern d’Aragó–, ha estat publicat per Edicions de 1984. El mossèn del primer i més extens capítol de la novel·la és allotjat al mas dels Torrent. La seva intenció és aconseguir que la família de llobaters s’apropi al catolicisme. Les descobertes que anirà fent, tocades per una atmosfera pròxima a la narrativa gòtica més eficaç –i alhora exigent–, estan portades amb una destresa poc habitual en un autor que acaba de debutar amb 50 anys fets. “La novel·la va ser un encàrrec d’Artur Quintana per a la col·lecció El Trinquet de la Diputació Provincial de Terol –explica l’autor–. Quan em va dir que no la podria publicar perquè no hi havia diners vaig continuar escrivint, em vaig presentar al Guillem Nicolau i el vaig guanyar. L’edició que va sortir era molt petita, amb prou feines va arribar a lesbiblioteques i a algunes llibreries”. Conscient que el recorregutdela novel·la seriamolt petit si no lamovia més, Terès va presentar el manuscrit, “acabatperòno del tot completat”, adiverses editorials. Josep Cots, d’Edicions de 1984, va quedar-ne fascinat: “El llibre s’acosta al gènere fantàsticperò no hi acaba de pertànyer. Manté l’ambivalència del llop, que, d’una banda, és un animal ferotge, i, de l’altra, representa la llibertat”.
Una llegenda atractiva
Després d’ubicar el lector a la Franjade mitjans del segle XVIII, Terès se l’emporta fins al present. En un principi l’ambientació ja no és tan estranya com en les pàgines protagonitzades pel mossèn curiós. El personatge en què es fixa l’autor a partir de llavors es diu Llorenç, es dedica a la fotografia i després de créixer a Barcelona s’ha instal·lat al petit poble de l’Alt Matarranya on van passar els fets misteriosos del primer capítol acompanyat de la seva parella, la Laura. “Vaigcomençar a interessar-me per la licantropia quan vaig llegir la llegenda del pastoret”,recorda Terès. La història  explica com unpastor d’ovelles des
apareix amb el seu ramat. La gent dels masos més pròxims organitza una batuda i troba els animals, “espellissats i destrossats a bocins”. Del pastoret només en recuperen la samarreta, plegada amb cura sota unapedra, al cimmésaltdela serra. Lallegenda relaciona le smorts amb el possible atac d’un llop. A Licantropia, Terès especula sobre la possibilitat d’una nissaga maleïdad’homes llop que seria documentada pel mossèn del capítol inicial i que arribaria fins als nostres dies. “El tema de la novel·la és la inadaptació d’un personatge feliç en un entorn idíl·lic que no ho és tant com sembla –aventura l’escriptor–. En aquest sentit emrecorda la pel·lícula Blue velvet, que arrenca amb aquelles imatges d’un jardí a ple dia. A sota del cel clar i les flors s’hi amaga una altra realitat”. Terès ha seguit una trajectòria similar a la del protagonista del llibre: igualqu eel Llorenç, tot i els orígens familiarsde la Franja, es va criar a Barcelona. L’any 1993 va tornar-hi i, des de llavors, es dedica al disseny gràfic a cavall de Torredarques (elMatarranya) i Alcanyís (el Baix Aragó). El coneixement expert i viscut del territori li permet fer créixer una novel·la amb una gradació dels registres dialectals de la Franja de gran interès. La por, la violència i la sexualitat són tres dels esquers que Terès administra a Licantropia. La riquesa i ductilitat de la seva llengua acaben fent del llibre una experiènciamolt recomanable.
JORDI NOPCA
Publicat pel diari ARA dilluns dia 28 de gener

Ha mort Francisco Beltrán Odri, primer alcalde democràtic de Fraga. | Mas de Bringuè.

Ortells recupera el senyal de les cadenes autonòmiques d’Aragó i Catalunya | Comarques Nord.

Les cases d’Ortells també han recuperat, este cap de setmana, la recepció del senyal de les cadenes autonòmiques de Catalunya i Aragó. La localitat no podia rebre estes emissions des de fa més de dos anys i mig.

El regidor delegat d’Ortells i de tecnologies de la informació i comunicació, Ernest Blanch, afirma que “esta és una bona notícia per a Ortells, ja que a poc a poc es va recuperant la normalitat en l’espai radioelèctric de les distintes localitats”.

Cal assenyalar que en l’últim any, la localitat també ha millorat la seua cobertura telefònica o que ha aconseguit que arribe el senyal de Guifi.net, per a poder accedir a Internet. Estes millores reduïxen la bretxa digital d’esta zona d’interior.

La grapa aragonesa – Levante-EMV.

La grapa aragonesa

Hay una pista forestal que une Fredes, en la Tinença de Benifassà, con Beseit, en el Matarranya.

Por Emili Piera

Más que un río, es un barranco con un espejuelo de agua al final de profundas gargantas, como ocurre con el Cérvol o el Tastavins, las lluvias y fuentes de la zona no dan para más. Cañones que recorrieron los mismos cazadores de ciervos que pintaron sus sortilegios en Ares y la Valltorta: los primeros agricultores.

Descorchamos el 2013 en una habitación de hotel en Pena-roja de Tastavins, donde la tierra del Matarranya, de rocas sedimentarias y luminosos olivos, se vuelve menos agrícola y más roja y silvana. El culo del mundo, dirán algunos. Pues no. Hay poca gente, pero aquí estaba y está uno de los centros neurálgicos del viejo reino de Aragón, no en vano hay una peña cercana bautizada como Pico de los Tres Reinos. Y ese centro es el santuario de la Mare de Déu de la Font, gótico auspiciado por Pere IV, decoración mudéjar en los artesonados, paso obligado de peregrinos jacobitas.

Cuando abrimos la ventana al día, todo era azul y verde, lavado por la lluvia. Antes de las primeras luces, balaban las ovejas. La vez que Aragón estuvo más cerca de conseguir una salida al mar fue al otorgar su fuero a los pobladores del Matarranya, su comarca más oriental tomando como referencia Vinaròs, el Mediterráneo. Claro, que estaban Chiva y Cheste, también de población aragonesa, pero de fuero valenciano: a estos sólo la Huerta los separaba del mar.

Cuando llegamos a Herbers, las calles estaban vacías y el mesón cerrado: no es que algo más de setenta vecinos puedan hacer mucho ruido, pero es seguro que anoche lo intentaron. Casas con arco de medio punto y sillares de gran tamaño: cuando no quede ni el recuerdo de los cementos blancos de Calatrava, estos palacetes agrarios, casonas y ayuntamientos de labor berroqueña, seguirán en pie. Es un consuelo, cada cual lo entienda como le dé la gana.

Subimos hasta la iglesia y el palacio del Baró d’Herbers, que va recuperando una escuela taller. El conjunto tiene muros defensivos y almenas de cuando ya no había enemigos, y en la fachada se abre una bella ventana gótica. El tiempo y la hiedra han reconstruido el dintel hundido de la puerta de un prado. Seguimos disfrutando de la belleza de este casco urbano en calidad de madrugadores (muy relativos) del año nuevo. Un retablo cerámico de 1991 recuerda la participación de los vecinos («dels herbers jussans») en la rogativa que cada siete años lleva a los de Vallibona a treinta quilómetros de su pueblo. Precisamente, al santuario de la Mare de Déu de la Font, pero esa es otra historia.

La grapa aragonesa, que parecía sencilla, es doble o quizás triple, o, más probablemente, infinita. Me detengo ante un cercado de ovejas ordenadas como párvulos en misa de doce. Callan porque quizás saben que me encanta su paletilla. En el parque eólico del puerto de Torre Miró, con Morella a la vista, hay un molino con una aspa rota que parece un águila desalada.

Fallece Francisco Beltrán, histórico líder socialista – Aragón – El Periódico de Aragón.

A. IBÁÑEZ 27/01/2013

El histórico dirigente socialista altoaragonés, diputado autonómico y exalcalde de Fraga, Francisco Beltrán, falleció ayer al mediodía a consecuencia de las complicaciones surgidas tras una delicada intervención quirúrgica. A pesar de su avanzada edad y su frágil estado de salud, la noticia de su muerte causó una gran consternación tanto en su localidad como entre muchos militantes socialistas y miembros de otros partidos, para quienes su figura fue siempre un ejemplo a seguir por sus virtudes éticas, su estricto sentido de la justicia social, su coherencia ideológica y su absoluto rechazo a hacer de la política un medio de vida.

Beltrán, de 84 años, fue además cofundador en el Alto Aragón del PSA, partido al que accedió desde sus principios socialistas de inspiración cristiana. Tras la escisión de la formación, Beltrán pasó a formar parte del PSOE, donde siempre ocupó puestos de relevancia en la ejecutiva provincial. Fue alcalde de Fraga con abrumadoras mayorías (fue uno de los primeros ediles más votados de España) desde 1979 hasta 1992, año en el que dimitió tras un episodio de tintes xenófobos que sacudió a la localidad y que no pudo soportar. Por aquel entonces ya se mostraba muy distante de la primera línea de la política y disconforme con el cariz que estaba tomando la dirección del PSOE.

Esa preocupación la tuvo hasta el final de sus días. Aunque apartado completamente desde ese año de la actividad pública, era asiduo a las reuniones de la agrupación socialista de Fraga donde siempre exponía sus ideas y sus puntos de vista, algunas veces críticos. También daba su opinión en los medios de comunicación y seguía con preocupación la crisis de los partidos, censurando y rechazando aquellas formas de actuar que supusieran un alejamiento de los principios que inspiran al socialismo. Durante las dos primeras legislaturas fue además diputado por el PSOE en las Cortes de Aragón.

Como primer alcalde de la democracia, su gestión fue determinante para la modernización de Fraga, y junto a su equipo de concejales, asentó las bases de los servicios sociales, dotó de infraestructuras y equipamientos culturales a la localidad y la situó como una de las ciudades más punteras y dinámicas de Aragón.

Durante su gestión se construyó el embalse de aprovisionamiento de agua, la construcción del polígono industrial fondo de Litera, la pasarela peatonal en el Casco Histórico, los muros de defensa del Cinca, el IES Bajo Cinca, la adquisición de la policlínica de Fraga, la recuperación del palacio Montcada, la zona deportiva y las pistas de atletismo de la Estacada o las piscinas municipales y el campo de fútbol del mismo nombre, entre otros.

Además, y tal como recuerdan los socialistas de Fraga en un comunicado, bajo su mandato se institucionalizó el 23 de abril como el día de la Faldeta, se remodeló la plaza de España y se construyó la plaza de Aragón. Defensor de las relaciones entre Aragón y Cataluña, Beltrán propició acuerdos en materia de sanidad y de educación, principalmente con la implantación del catalán en los centros educativos de Fraga y la comarca.

Tal como explicó ayer Miguel Luis Lapeña, secretario general del PSOE de Fraga, “desde su formación cristiana fue un político con principios sociales y humanos, referente en el socialismo de Fraga y de la provincia, que luchó desde muy joven y desde la clandestinidad, contra el régimen de la dictadura”

(a “Homo Fabra”, 13-01-2013)

Artur Quintana o l’amor pels extrems de la llengua

Joan-Carles Martí i Casanova. Elx.

/ 21.01.2013

Vaig conèixer el Dr. Artur Quintana a  Elx a mitjan anys 1990. El professor tenia prop de seixanta anys i em va sorprendre la seua activitat incansable i el seu coneixement pregon d’aquestes comarques de l’Extrem Sud del País Valencià. Venia de la mà d’una joveníssima filòloga monoverina, Ester Limorti, la qual fa ara de professora de català a la vila del Pinós, a les envistes de la serralada del Carxe.  Els anys 1994 i 1995, recorrien tots dos els llogarets i els masos veïns. Els hi esperava el millor de la tradició oral valenciana d’aquella comarca murciana. Van arribar a temps de recollir-ho i d’inventariar-ho. Gairebé vint anys després la tasca hauria estat més feixuga i difícil perquè el despoblament de la zona ha estat important.

Artur Quintana a la cara nord de la vall on es troba la Pobla de Benifassà, al País Valencià, no gaire lluny de la Codonyera d’Aragó

La ciutat d’Elx és a 46 km. de la vila fronterera valenciana del Pinós, que fa de centre comercial, educatiu en secundària i de serveis d’aquests catalanoparlants, que habiten a l’altra banda de la ratlla murciana.  Els habitants de les Valls del Vinalopó –hi incloc la subcomarca murciana del Carxe perquè n’és una continuació natural– van emigrar molt a les ciutats sabateres d’Elda i Elx, capital del Baix Vinalopó,  a la segona meitat del segle XX. Hi havia, fins i tot, autobusos que feien la línia cap a la ciutat de les palmeres.

Hem dinat molts gaspatxos de pastor, gatxamigues i arrossos amb conill i caragols als llogarets del Raspai o a la Canyada del Trigo. Hem pujat més d’una vegada, amb els fills petits, els 1.371 metres de la muntanya que li dóna nom, des de la qual hi ha una vista llunyana de la mar. Hem parlat amb les seues gents i hem entrat a la Torre del Rico, datada al segle XVI. Hem fet de guia per a valencians, catalans i mallorquins de passatge per aquestes terres.

Així, no  és d’estranyar que al recull de cançons carxeres recollides per Quintana/Limorti  hi haja, entre altre cançons compartides, l’havanera elxana per antonomàsia: “Venim de la mar/ no portemdinés/ anem a cal mestre/ i no ha-hi res què fer. Mo n’anem a casa/ en un mal humor/ de vore que vénen/ de vore que vénen/ es festes d’agost”.  Comprendreu que fos un dels primers a comprar l’edició original, feta per l’Institut Juan Gil Albert, de la Diputació d’Alacant, l’any 1998. He tingut el goig de llegir-lo i rellegir-lo sovint.

D’aleshores ençà, he tingut el plaer de trobar-me amb el Dr. Quintana unes quantes vegades en saraus relacionats amb la llengua catalana. A Elx (1998) i a Guardamar (2009), amb motiu de les Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, en les quals vaig col·laborar.  L’any 2000 a l’IEC, a Barcelona, on vaig ser invitat a parlar des de la taula presidencial en unes jornades filològiques. La darrera vegada, a Guardamar, vam seure plegats a dinar a la mateixa taula, amb les nostres mullers;  i us he de dir que la seua dona alemanya parlava un català tan polit com la meua del Camp d’Elx.  Recorde, però, amb una vivor especial, la visita que vaig fer, com a president de la Federació d’Organitzacions de Llengua Catalana, la FOLC,  a Calaceit, Queretes i rodalies, l’any 2006, dintre d’una revolada per la Franja de Ponent. Vaig poder comprovar, in situ, el seu compromís intens i el seu activisme a les terres aragoneses de llengua catalana.

A més a més, Artur Quintana no tan sols és un gran especialista en català, occità i alemany. Fou professor a la Universitat de Heidelberg fins a la seua jubilació i és membre de l’Institut d’Estudis Catalans, del Consello de l’Aragonés i membre  d’Honor de l’Academia  del Aragonés. Arribada la jubilació va decidir compartir el seu temps entre les seues cases a la Codonyera, a Speyer/Espira (Alemanya) i  la seua Barcelona natal. La nostra amistat epistolar ha quedat refermada per la correspondència pública i privada que hem mantingut al voltant de la llista electrònica de lingüistes Migjorn al llarg dels anys.

De la seua tesi doctoral sobre El català de la Codonyera, publicà un llibre amb el qual guanyà el Premi Nicolau d’Olwer l’any 1973. Els dos llibres sobre El Carxe i la Codonyera  es feien molt difícils de trobar, enfora de les biblioteques universitàries, motiu pel qual han estat revisats, ampliats i reeditats en els darrers mesos de 2012. Preneu-ne nota:

Quintana, Artur (2012), El Català de la Codonyera (Terol, Aragó) Gara Edizions, Institución Fernando el Católico, Prensas Universitarias, Zaragoza, 270 pàg., Zaragoza

Limorti, Ester/ Quintana, Artur (2012), El Carxe, Recull de literatura popular valenciana de Múrcia ,Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, 318 pàg., Biblioteca Filològica, LXXI, Barcelona.

Artur Quintana a la Torre del Rico

A tall de cloenda, us he de dir que la lectura d’aquests dos llibres són una delícia per a qualsevol que s’estime la llengua catalana. Per a mi, hereu i usuari de la parla catalana més fronterera i més meridional, em sobten les concomitàncies entre la Codonyera i Elx. En diré tan sols un grapat, de les més cridaneres, però la llista es faria inacabable: alforrar, aigua d’alvessà< de vessant,  brulla,  cantereller,  cell, covatxa,  escur, gentola, granullada, lleme,  llimó, núgol, panís, pàssia, panical, pataca, petit, professó, pudentina, reglotar,  siti, somera, tamborinada, tardet, teronja, tresplantar o xafarder. Els extrems del català sempre es toquen i conec llistats inacabables semblants que ens agermanen amb l’Empordà o el Rosselló, amb les Balears o Tortosa; fins i tot, amb l’Alguer, cosa que acostuma a  estranyar uns altres valencians. El repoblament medieval de l’Extrem Sud   –amb catalans de totes les terres catalanes–  i el seu arcaisme ens parla de barreges diverses.  En un País Valencià com cal, el barceloní Dr. Artur Quintana, seria membre d’honor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Això i moltes altres coses són les que trobem a faltar en una llengua que es vol forta i comuna.