Viles i Gents :: Barrica :: September :: 2012.
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 8 de setembre del 2012)
Una gran característica de la idiosincràsia de molts espanyols, per damunt de l’entusiasme per les curses de braus, el cante jondo o la Roja, és l’afany d’anar contra el propi patrimoni format per les llengües minoritzades –aragonés, basc, català, …. Això va d’actituds capcioses, cíniques, o malèvoles, a afirmacions dites amb absoluta “bona fe” -aqueixes són les pitjors. Vegem algunes mostres d’aquest Cabinet des Horreurs: dels primers s’emporta la palma la normativització patoisante oficial aplicada al gallego-portuguès de Galícia, i segueix l’Avantprojecte de Llei de Llengües del Govern d’Aragó, o les recents accions dels Governs Balear i Valencià contra el català dels seus conciutadans, passant per la inactivitat legislativa de tots els governs d’Aragó per a impedir la patuesització de l’aragonès. Totes aquestes actituds són capcioses i un excel•lent model de cinisme, però això sí, sempre mantenen les formes i no cauen mai en els insults que podeu llegir cada dia a la xarxa. Exemple més sinistres és el d’un catedràtic universitari que titlla de mancats de qualsevol solvència els que declarem que l’aragonès és una llengua; tètric el cas d’aquells oficials de la marina que per matar el tedi al vaixell feien parlar els mariners gallecs en gallec, cosa que els provocava suprema hilaritat. Dels exemples de “bona fe, que són legió, el més conegut és el del president Adolfo Suárez que declarava que això del català sí, però que calia ser seriosos i no pretendre que en català es pogués fer física quàntica. També a alguns estrangers se’ls ha encomanat aquest afany destructivo-intolerant, i així tenim les recents declaracions del director d’Air Berlin contra el català o les medievals d’un pelegrí francès a Sant Jaume segons el qual els bascs no parlaven, sinó que lladraven. Hom podria creure que totes aquestes accions anaven només contra les llengües minoritzades, però he observat que també van contra el castellà d’Aragó. A Ólvega, a Castella prop d’Aragó, en una fleca una senyora va demanar “Una barrica”, al moment un senyor que hi era va saltar: “Barrita! Estamos en Castilla!!”. Aquella senyora sempre més dirà: “Barrita, la Pilarita, …”, no fos cas que … .
Artur Quintana