Moviment Franjolí per la Llengua: Catalans inconscients o aragonesos de llengua catalana?.
Catalans inconscients o aragonesos de llengua catalana?
La mare de tots els debats. Saber què són i com es senten els habitants de la Franja és una de les qüestions que més han obssessionat a diferents autors a banda i banda del riu cinca. El fet que dintre d’un estat espanyol, que es vol a si mateix uniforme, no coincideixi sempre la frontera autonòmica amb l’adscipció lingüística i cultural de cada ens autonòmic és un dels més grans maldecaps que les elits espanyoles han patit i pateixen, i no deixa de ser una de les grans contradiccions internes d’un estat que no es reconeix com a plurinacional.
A aquesta pregunta, tan complicada, de si a la Franja coincideixen identitat territorial amb identitat lingüística respon amb una extrema senzillesa el cantautor Anton Abad (veure vídeo), que diu “Jo sic d’esta terra i per tant em sento d’ací, però la meva llengua és la catalana i no diré que parle altra cosa”. O sigui que, segons esta visió, estaríem davant de l’estereotip d’un “aragonès de llengua catalana”, on una conscienciació lingüística plenament en català no predetermina una identitat catalana.
Arribats a aquest punt la pregunta és obligada; llengua és igual a nació? i la resposta, ho reconeixem, supera les nostres possibilitats per més que hem de reconèixer l’extraordinària complexitat del cas franjolí, un territori fronterer de fa segles, amb uns referents culturals oposats als límits administratius que l’haurien d’identificar. Pensem, per exemple, en el cas que, com escrivia Josep Espluga al text que citarem avall, quan Espanya, pels volts del segle XIX, es vol configurar en províncies, una gran part dels pobles aragonesos fronterers a Catalunya (en sa majoria catalanòfons però no tots) expressen el seu desig que la veïna Lleida sigui cap de província i adscriure’s amb ella, sense que el fet històric de pertànyer l’antic regne d’Aragó fos en detriment d’aquella realitat social i econòmica, expressada llavors en un anhel que mai no es realitzà.
Una altra pregunta que queda enlaire és fins a quin punt la deficient conscienciació lingüística dels habitants de la Franja (nom i unitat de la llengua catalana, per exemple) fa que no arreli una identitat nacional catalana?
A tot això, cal afegir-hi la gairebé nul·la vertebració d’aquest territori allargassat que anomenem “Franja”, sense cap cohesió interna dins seu, fet que ajudaria a fer pinya en la consciència lingüística franjolina i, ja per últim, si el fet de la negació continuada del fet cultural franjolí a dins l’Aragó pot derivar en un rebrot de la societat civil en favor de la llengua catalana, amb la seva conseqüència quant a la identitat.
Aquest conflicte irresolt entre llengua i identitat és posat a sobre de la taula per part d’en josep Espluga (2008), una lectura que recomanem molt i molt per entendre un xic més aquest cas tan particular i que enllacem aquí sencera, com a font de debat i reflexió:
“Una Franja, dues fronteres i diverses identitats socials amagades”
