El saguaro és un cactus altíssim del desert de Sonora (Arizona). Combat l’enorme calentor atès que disposa de moltes arrels, gran part de les quals s’estenen horitzontalment per tal de xuclar l’aigua de la rosada. També disposa d’una arrel principal, de més gruix, que s’endinsa terra endins tot cercant aigua.
Als antípodes del saguaro, hi ha l’andròsace. Viu prop de les glaceres, per davall dels 0 graus, a mercè d’intenses ventades. El seu hàbitat és en roques pelades, les quals queden cobertes per capes de flors. Aprofita les poques setmanes de bonança estiuenca, un cop el gel s’ha desfet, perquè l’arrel central s’interni fins a dos metres de profunditat per captar l’aigua no congelada.
En els tròpics, hi ha dues plantes més que destaquen per la seva bravura, el tec i el mangle negra. El primer és un arbre d’arrels ben clavades al sòl humit de la selva, que actuen de contrafort. Les dures arrels del tec s’escampen a una distància considerable, fet que li permet nodrir-se de la descomposició de natura morta. El mangle negra, que creix a les desembocadures fluvials, ha de resistir el contacte amb l’aigua salada. És un arbust d’arrels grandioses que emergeixen a la superfície per poder respirar i falcar el tronc en el fang.
El desplegament i l’ancoratge de les arrels és l’estratègia essencial perquè aquestes plantes puguin suportar condicions climàtiques extremes i sobreviure. En el cas del saguaro, els fruits que produeix són comestibles i, a voltes, es fan servir per elaborar xarops. I del tec, arran de l’alçada tan alta del tronc i de la qualitat de la fusta, s’utilitza en la fabricació de mobles.
«Ben plantat», «de bona soca», «ben cepat»… són expressions nostrades lligades a la natura que confirmen la importància de l’arrelament a la mare terra.
En rigor, l’escriptora Mercè Ibarz, filla de Saidí (Baix Cinca), en la primera part de Vine com estàs, el seu darrer llibre, s’aferra a les arrels per descriure «la vida dels qui m’han donat la vida». Ho fa a partir de les notícies i records dels anys de la guerra al seu poble natal, «que m’han anat explicant a casa (…) em sento dipositària d’una memòria». Per Ibarz, un temps convuls en un llogarret dels afores de Saidí té prou suc i bruc per ser relatat, «no es parla de res més que no passi al mas i a la rodalia immediata».
La segona part de Vine com estàs és una carta arran de la mort d’un amic de l’ànima. La va redactar assaonant el terreny: «Va ser així com, empesa per la música Veloso, que em va ajudar molt, vaig anar escrivint». El plaer de narrar neutralitza el dolor, «m’ho he passat molt bé construint aquesta novel·la».
Segons la saidinenca, amb el clima i el paisatge t’hi retrobes però la novel·la s’acaba adreçant «a la vida i com entomem la continuació». Les arrels, el passat, les pèrdues, el demà… es barregen. La Franja de Ponent deixa de ser un racó de món quan els escriptors autòctons (és aplicable a qualsevol altra àmbit creatiu), hi troben motius per festejar-la i fer-la estimar per mitjà de la literatura. Aleshores els veïns, que sempre han viscut convençuts que un racó de món no pot ser altra cosa que un racó de món, un cop refets del sobresalt, la comencen a acceptar tal com és. Amorosir radicalment els catalanoparlants envers les pròpies coses és el que persegueixen les Jornades per la dignificació lingüística de Fraga, convocades enguany pel 8, 9 i 10 de març, amb la participació de Mari Zapater, Màrius Serra, Ferran Suay, entre d’altres.
Un càstig diví impedeix que la bella dorment del bosc, reclosa en el jaç d’una cova, pugui escapar del son etern. L’irresistible bellesa de la valquíria castigada esdevé una provocació per un príncep nòrdic que la localitza. El bes que li fa és tan dolç que ni la ira dels déus evita que la noia obri ulls. Besos. Sobretot, besos.
Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Elogi de la transgressió