Viles i Gents :: Verdi :: March :: 2013

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de març del 2013)

Enguany és l’aniversari del naixement de Beppe Verdi (també de Wagner): 200 anys.
Un filòsof pro-germànic (i un xic estalinista) conegut meu, sempre reia quan hom parlava de Verdi: per a ell (un bon aficionat a la música) Wagner era revolució, innovació, poesia, profunditat, espectacle total. Verdi era llisament la xaranga. Era com comparar la filosofia i la disciplina germànica amb la superficialitat i la frivolitat dels mediterranis; El rigor sociopolític alemany enfront del caos italià (i, de passada, espanyol). Evidentment aquest sabut era poc aficionat a l’art, i, clar, com tothom sap, els italians, tenen poc que dir en això de l’art.
És fàcil despreciar a Verdi perquè tenia com norma complaure al públic, al…”vulgo”, com deia en Lope. Era una vergonya per als romàntics, que inventaren allò del “Geni Creador”, un ésser superior i carismàtic que havia de guiar els gustos grollers del públic analfabet. Wagner era un geni, Verdi un “entretenidor” d’ignorants. Perquè poc mèrit tenen moltes de les seves composicions artesanals (els “anys de gal•leres deia ell) I poc mèrit té Rigoletto: “la Dona é mobile”i quatre refilets més (com la melodia de la Juanita Banana), o Il Trovatore, teatralment infumable i musicalment sorollós, o La Traviata, melodrama patètic i actualment inversemblant, o l’Aida, principalment una marxa triomfal trompetera amb desfilada de figurants i elefants de Botswana per a representar a les places de bous.
En realitat Verdi es veu com un populista, un demagog musical, que va acumular una gran fortuna i va dedicar els darrers anys de la seva vida a fer obres de beneficència, per a ser acomiadat com un heroi nacional. Mentrestant, després de l’impressionant Don Carlo, passava el temps composant ja per a n’ell mateix als setanta i pico d’anys una tragèdia tan perfecta, moderna i commovedora com Otello, o una brillant màquina teatral que obre les portes del teatre musical del segle XX: Falstaff (acabada als vuitanta anys), només per a que Schiller, Shakespeare i els musicòlegs li acabessin també donant la raó.
Enveja, pura enveja (es compren, perquè no tothom té la sort de compartir intimitat amb una muller extraordinària, la seva guia i ajuda: Peppina Strepponi).
Llarga vida a Verdi.

Antoni Bengochea