Els lladres guanyen les bruixes-Opinió-El Periódico.
Llegeixo en aquest diari que una modesta patrulla de quatre homes circula per Albelda, poble de la Llitera, per evitar que hi hagi robatoris. La notícia m’ha fet recordar que jo vaig aturar-me una estona a Albelda quan, ara deu fer uns 25 anys, caminava per aquella comarca aragonesa. Aleshores no em van parlar de lladres nocturns, sinó de bruixes. Bruixes de no feia gaires anys. Un dels homes que vaig trobar fent tertúlia a l’ombra d’un arbre em va dir que podia contar-me’n molts casos.
-Hi havia una casa que semblava maleïda, perquè cada any per Nadal, al punt de la mitjanit, se’ls moria la millor de les mules. Cada any. Un Nadal van posar un mosso a vigilar. Quan van tocar les dotze, un gat negre es va posar sobre una mula. El mosso se li va tirar al damunt i el va baldar a bastonades. I miri, l’endemà l’àvia no s’alçava del llit, i el mosso li va preguntar què li passava. Tenia un braç trencat. Sí, l’àvia era una bruixa que s’encarnava en un gat.
-Però no es pensi que només parlem de coses antigues -em va dir un dels homes-. Fa uns 40 anys hi havia un noi que feia el servei militar i s’estava a casa d’una dona. Ella no volia que el noi marxés quan va acabar el servei. Es veu que li havia agafat sentiment.
«Agafar sentiment», quina frase més bonica.
-Però el noi va marxar, i va agafar una set que no se li acabava mai. Tip de patir, un dia va anar a casa de la dona i en una cambra fosca va veure-hi el cor d’un animal amb tot d’agulles clavades. Va agafar la dona i li va jurar que si no s’acabava tot allò la mataria, perquè ell ja no podia més. Ella es va espantar, va deixar de clavar les agulles i al noi li va passar la set.
Jo devia fer una cara d’estranyesa, perquè l’home va ser contundent: «Aquell noi era cosí del meu cunyat, miri què li dic!».
Ara recordo aquells camps de l’Albelda i penso que les bruixes es deuen haver convertit en lladres. És un ofici que dóna més.