Nació Digital: «A bergüeña de charrar lapapyp».
El govern de l’Aragó, disposat a donar l’estocada mortal a l’aragonès, una de les llengües en seriós perill d’extinció a Europa, amb la polèmica reforma de la llei de llengües
Pintada a favor de l’oficialitat de l’aragonès a Biescas Foto: Willtron
A la cançó ‘Un país‘, el grup aragonès Ixo Rai canta, amb l’estimable col·laboració de Labordeta, a les glòries i les misèries de l’Aragó contemporani, i així, entre ‘los coches de la Opel, ‘el golazo de Nayim’, ‘la Franja de Llevant’ i ‘aquel túnel de Canfranc’, destaca ‘a bergüeña de charrar’, el sentiment d’automenyspreu -comparable a la ‘vergonha’ occitana- dels parlants d’aragonès, que senten la vergonya de parlar una llengua que des del poder se’ls ha dit que és de pobres, de gent sense estudis, de poble i que al capdavall, no és gaire cosa més que parlar malament.
Però tot i així l’aragonès, una de les llengües en perill d’extinció d’Europa, malda per sobreviure, tant que els seus parlants ja fa temps que han perdut aquesta vergonya i que ara, en tot cas, senten la ‘bergüeña de charrar lapapyp’, aquest acrònim sinistre amb el que les Corts d’Aragó pretén amagar aquesta llengua –juntament amb la catalana-, considerada a partir d’ara Llengua Aragonesa Pròpia de les Àrees Pirinenca i Prepirinenca en la reforma de la llei de llengües que aquest dijous es vota a les Corts d’Aragó. Tant és així que pel filòleg Francho Nagore, un dels normativitzadors de la llengua aragonesa, resumeix la nova denominació com a “acientífica”, tot afegint que en realitat el que busca és “crear confusionisme” i donar la raó als “grupúsculs de l’entorn de la plataforma No Hablamos Catalán”.
Una llengua “que s’esta morint”
De la mateixa opinió és Jorge Romance, editor del diari digital en aragonès Arredol, que considera “ridícul i vergonyant” l’acrònim i apunta que no és pot parlar de “reforma de la llei, perquè el text el que fa és esborrar una llei de mínims”. Fet i fet, el text només reconeix la “voluntarietat” en l’ús d’unes llengües que no reconeix pel seu nom i que tampoc no protegeix, fet que en el cas de l’aragonès, una llengua “que s’està morint i està atomitzada” segons apunta Romance -de fet aquesta llengua compta actualment amb tres grafies diferents, de tal manera que la paraula ‘bergüeña’ també es podria escriure ‘vergüenya’- pot ser definitiu, perquè desapareix una “possibilitat de supervivència”, la d’aconseguir “una entitat oficial que propiciï els acords necessaris”. “Els aragonesoparlants han viscut fora de la llei i ara hauran de continuar així”, rebla.
Perquè més enllà del nom, el problema està en el contingut de la llei, que segons apunta Nagore “l’únic que fa és buidar-la de contingut”. De fet, a la manca de protecció del català i l’aragonès es suma la possibilitat que cada poble determini el nom i el grau de protecció de la seva ‘modalitat’, fet que fa que la llei sigui, simplement, “inviable”. De la mateixa opinió és Romance, que considera que el text “passa per alt els drets humans, la Carta Europea de les Llengües Minoritàries i les recomanacions del Consell d’Europa al govern d’Aragó”.
El cas és que aquesta llengua minoritzada no només perd el nom amb la nova llei, sinó com recorda Romance, també “tot el suport públic que s’havia aconseguit l’any 2009”. Ara bé, aquella primera llei que preveia l’ús d’aragonès i català a les escoles i els mitjans de comunicació “no ha arribat a aplicar-se”. Per la seva banda, Nagore insisteix que cal reconèixer els termes de “català i aragonès” i conclou que la voluntat última del govern aragonès és fer “una llei inoperativa i inviable” però que en tot cas, la llei “no podrà canviar els arguments científics sobre l’aragonès, que és un dialecte romànic com ho són el castellà i el català”.
Així doncs, desemparats pels seus propis governants, els parlants d’aragonès hauran de sobreviure parlant una llengua de la que ja no tenen ‘bergüeña’ i que s’anomena, això sí que ho tenen clar, aragonès, mai lapapyp.