DOS TESTIMONIATGES BASTANT CLARIFICADORS
Joaquim Torrent
Pel que fa a la Franja intuïm que molts dels vots obtinguts per les formacions més reaccionàries i contràries a la llengua provenen dels sectors que conformen allò que s’anomena el franquisme sociològic, integrat per la gent més conservadora i reaccionària, lligada al caciquisme i, en el seu moment, al vell règim. Evidentement, també hi hem d’afegir aquella bona gent que es deixa intoxicar pels tòpics i la demagògia, i que en el súmmum de l ‘alienació voten contra el seu propi patrimoni cultural; però el pinyol d’aquest fruit enverinat el constitueix aquest franquisme sociològic.
I no són meres especulacions, hem pogut trobar dos textos paradigmàtics que, si més no, ho confirmen.
El primer text el constitueixen unes declaracions recollides per J. L. Espluga en el seu llibre “Franja, frontera i Llengua”, corresponents a un veí de Saidí –adult i de gènere masculí-. Diu: “Gent que ha naixcut a Saidí que parla castellà n’hi ha, i n’hi ha perquè… no sé com dir-ho, això va molt lligat a la ideologia de la família. La gent que xarre en castellà, pràcticament al poble, pràcticament són gent que ha viscut sempre a l’amparo del vell règim. Entenen lo català però és una forma de mantindre els seus principis.” Més clar l’aigua…
El segon text correspon a l’antropòleg americà R. A. Barret, autor del llibre “Benabarre, la modernización de un pueblo español”, on afirma que (a Benavarri) “los notables hablaban castellano (…). Incluso aquellas familias burguesas que residían permanentemente en Benabarre hablaban castellano. El resto de los habitantes hablaban “ribagorzano” (…). Casi todos los benabarrenses podían también expresarse en castellano, y ésta era la lengua que empleaban en su trato con los “señoritos” y con los forasteros.” Igualment molt clar. Caldria, si de cas, remarcar que la qualificació de “burguesas” per a certes famílies potser no seria massa escaient, més aviat es tractaria de grans propietaris lligats al món agrari, els uns enriquits més o menys recentment i els altres, els notables, amb un enriquiment -en tots dos casos sempre relatiu- que ja vindria de lluny. Curiosament aquests “notables” es correspondrien amb aquells “hidalgos” ribagorçans esmentats per Corominas i que havien fet del castellà un signe de distinció i la seua llengua d’expressió. De tota manera resulta evident que, com el cas de Saidí, entenen i entenien el català, ja que el contacte diari amb la llengua de la majoria de la població ho feia, ni que fos per impregnació, inevitable…