Maniobra encadenada | El Temps.
EDITORIAL
ElTemps 1510, 21/05/2013
Un dels aspectes que més criden l’atenció en l’episodi que acaben de protagonitzar les Corts d’Aragó per convertir tant el català com l’aragonès en dos residus prescindibles és la utilització de presumptes arguments calcats dels que ha fet servir històricament l’anticatalanisme valencià.
Les intervencions parlamentàries favorables a l’eliminació del terme “llengua catalana” semblaven copiades de les que han perpetrat durant anys a les Corts Valencianes Unió Valenciana o el Partit Popular. Fins i tot coincideixen en les divises i les consignes. El “Parlem xapurreau, no català” no és més que l’adequació autòctona del “Parlem valencià, no català”. I no cal dir que els defensors de la maniobra secessionista ni parlen “xapurreau” ni parlen “valencià”.
Més aviat s’expressen habitualment en castellà. I quan ho han de fer en les llengües que tant proclamen “no catalanes”, evidencien massa la incomoditat que els suposa.Els qui aquests dies tant han frivolitzat amb la broma del lapao encara no han considerat els efectes que tot plegat tindrà en l’ensenyament voluntari del català a la Franja. Les autoritats autonòmiques hauran de definir ara què és aquesta nova llengua, quina autoritat acadèmica l’ha de regular, quins llibres de text i lectures es poden utilitzar, quins professors i amb quina titulació podran fer-ne classe…
Tot això ja s’ha patit al País Valencià. Al final els intents secessionistes d’Unió Valenciana o del PP només han quedat a mig camí. Els dirigents populars valencians s’han resignat a imposar l’oficialitat d’un nom diferenciat –“valencià”– i han renunciat a dotar-lo d’una ortografia i una gramàtica pròpies. Però pel camí tot això ha generat unes distorsions enormes. I ha dissuadit moltíssims valencians d’utilitzar el seu idioma perquè el conflicte busca precisament garantir l’hegemonia del castellà.Aquesta és la pretensió que queda clara en tots els casos.
Disgregar el català el debilita com a llengua. I l’afebleix, sobretot, en aquells territoris on no compta amb una voluntat social i política sòlida i majoritària: al País Valencià, la Franja de Ponent i, a un altre nivell, les Illes Balears. Conflictivitzar-ne l’ús retrau l’interès de molta gent que no vol patir ni estigmes ni pressions. Aquests intents, aquestes pretensions, ara s’han encadenat. La darrera victòria electoral del PP a les Balears ha donat peu a reformes legals que fan que el català recule tant a l’administració pública com a l’escola. A més, de nou a les Illes, es torna a sentir a parlar de la conveniència de referir-se al “mallorquí”, el “menorquí”, l’“eivissenc” i el “formenterenc”. A l’Aragó, el lapao hi suma una nova agressió.