Viles i Gents :: Sant Jordi, lo nostre patró? :: May :: 2013.
(Publicat al Diario de Teruel, el 27 d’abril del 2014)
La figura de Sant Jordi resulta tan difusa com important. Dades incertes l’identifiquen amb un soldat romà que vivia a la Capadòcia turca i que va patir martiri a Palestina a principis del segle IV. A falta de documents, llegendes. A l’Alta Edat Mijtana queda vinculat al mite pagà del dragó, al qual acaba guanyant. La vila de Montblanc l’ubica davant les seues muralles, defensor d’una princesa. Segons la tradició va aparèixer-se a Pere I a la batalla d’Alcoraz ajudant-li a reconquistar Osca; posteriors reis aragonesos van fomentar lo seu patrocini creant confraries cavalleresques. Però el sant és molt internacional, protector dels creuats i un dels principals de la religió ortodoxa, dóna el nom a la república de Geòrgia i la seua creu a la bandera d’Anglaterra, i és patró oficial d’uns quants estats.
L’any 1984 lo 23 d’abril, dia de la seua festivitat, va convertir-se en la festa de la jove autonomia aragonesa, reimplantant disposicions reials medievals. Ben armat, bandera en mà i a cavall, va ser el patró de l’estament nobiliari aragonès. Mentrestant, sense l’empara legal, lo poble sempre s’havia encomanat a Sant Anton Abad, patró dels animals tan necessaris per a la supervivència en una societat agrícola prèvia a la mecanització, i encara ara a la majoria de les nostres viles se celebra la seua festa amb benediccions i fogueres lo 17 de giner. Pareix lògica aquella elecció oficial, moderna i urbana, entre un valent cavaller i un ermità pedestre que tenia un gorrinet.
Les lleis creen les tradicions. Ho diu lo calendari i, si fa bo, la gent ix d’excursió a celebrar San Jorge, San Chorche o Sant Jordi, encara que l’article 3 de l’Estatut reformat de 2007 parla del “día de Aragón” sense cap referència religiosa. Al final de la primera part de Don Quijote, lo protagonista decidís anar a Saragossa a las “famosas justas” que cavallers del regne d’Aragó celebraven pel sant, però no ho farà per desmarcar-se del Quixot d’Avellaneda, publicat el 1614, que va voler apoderar-se de la seua història. Què queda de la cavalleria i del sant apòcrif?
María Dolores Gimeno