Sobre les pintures de la Sala Capitular de Sixena | Lo finestró del Gràcia.

 

Sala Capitular

Sala Capitular després de l’incendi (foto de Gudiol)

Josep Gudiol i Ricart (Vic, 1904-Barcelona, 1985) historiador de l’art i arquitecte va fotografiar les pintures de la Sala Capitular de Sixena el març de 1936. Pocs mesos després, la setmana de 8 d’agost, el monestir va ser incendiat i saquejat per milicians anarquistes. Josep Gudiol el va visitar poc temps després y aquesta es la descripció del propi Gudiol: “El monestir era un munt de runes cremades. Les portes del pati, obertes de bat a bat, descobrien la magnífica portalada romànica amb els arcs ennegrits i les portes destrossades; el cor de l’església i els altars, cremats o estellats. En el creuer apareixien escampats per terra els cossos momificats de Sança d’Aragó i la seva filla Dolça, fundadores del monestir; al seu voltant hi havia els cossos dels cavallers de Muret. De miracle, el foc havia respectat les caixes de fusta policromada que havien contingut els cossos d’algunes abadesses nobles del s. XV. Vaig travessar corrent les ruïnes del vell claustre per fer cap a la famosa Sala Capitular del s. XII: no vaig poder contenir les llàgrimes davant les cendres d’un dels més bells monuments del món. El bellíssim enteixinat àrab que cobria la sala era una capa de cendres entre la runa del sostre caigut. Els arcs de policromia brillant eren una ruïna grisa i negra que destacava sobre el cel. El foc havia transformat les meravelloses composicions que pocs mesos abans semblaven acabades de pintar en unes figures monocromes gairebé invisibles. La majoria havien desaparegut en caure l’arrebossat de la paret i la pedra quedà nua i ennegrida. Després de la impressió rebuda en veure Santa Maria del Mar incendiada, aquesta ruïna de Sixena fou la impressió mes forta que vaig tenir en aquests tres anys de tragèdia.”

        “Vaig parlar amb el comitè de Vilanova de Sixena, el qual ens lliurà unes pintures gòtiques recollides del monestir. Ens assegurà que els autors de l’incendi era gent desconeguda. Em digueren que estaven disposats a ajudar-me a salvar les pintures de la sala capitular. Els vaig prometre que tornaria aviat per evitar que el poc que quedava es perdés definitivament”

        D’ençà de setembre del 1936, i atesa la dificultat de no trobar cap tècnic oficial de l’Ajuntament o Diputació de Barcelona per arrencar les pintures que restaven —molt malmeses—, el més aviat possible, el mateix Josep Gudiol, ajudat per Robert i Llopart i la pròpia gent de la vila, se n’ocupà de la delicada obra, perduda malauradament tota la policromia dels frescos.