Viles i Gents :: Rebordonits: de la inocència al profit :: September :: 2013.
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 14 de setembre del 2013)
La paraula “rebordonit” traspua connotacions negatives. Sona a “bord”, és a dir, a persona de filiació dubtosa, a arbre que no fa fruit o a aquell que apareix salvatge sense cultiu. Deriva de l’arcaic “bordó”, del llatí “burdone” (‘mul’, ‘bastard’), segons indica el Diccionari d’Alcover i Moll per a la corresponent forma verbal “rebordonir”, que hi apareix amb sis acepcions diferents. Paraula poc comú dins del domini lingüístic català, va sent substituïda també en la derivació adjectiva per d’altres més similars a la corresponent castellana, tot i que encara es pot sentir de tant en tant en algunes zones rurals franjolines entre la gent gran.
Un “rebordonit” pot ser ja qui no té un creiximent normal, l’arbre al qual solament li creixen bordissos, ja un degenerat, algú “decaigut de la pròpia virtut”. La primera definició subratlla uns paràmetres generals que fan de norma; la segona comporta la creença que tots naixem amb unes qualitats primigènies virtuoses que anam perdent a mesura que la vida mos canvia. Naixem bons i mos fem malbé dins de la societat, com defensava Rousseau? Perquè mirant al voltant, s’observen molts rebordonits de diverses espècies, però destaquen sobretot aquells que es dediquen al servei públic, dins de les estructures polítiques tant dictatorials com democràtiques. Lo polític rebordonit usa la posició de privilegi per utilitzar allò que és de tots en benefici propi. Fica, per exemple, la mà a la caixa dels fons que provenen dels impostos ciutadans, demana sobres de diners a particulars a canvi de favors econòmics o laborals, obté privilegis afegits al sou (que ells i la resta de partis han votat unànimement), se fica a la faltriquera o butxaca allò que havia d’anar a parar a unes beques, a un hospital, a una escola… En fi, o menja bitllets o se’ls gasta en un increïble tren de vida. Això els rebordonits democràtics, perquè els dictatorials tenen les presons i les fosses comunes plenes. Jo sovint me’ls miro i em plantejo si estes persones sense compasió van ser alguna volta xiquets ingenus i despreocupats com tots.
María Dolores Gimeno