Viles i Gents :: Dalí segueix portant més cua :: September :: 2013

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de setembre del 2013)

S’han superat totes les expectatives; s’han batut tots els rècords. És ell, el millor, el “geni” (INVENTOR o CREADOR de coses admirables). El cas és que ell es considerava “genial” per les seves idees, pels aspectes conceptuals, no per la realització formal de les seves obres, que titllava de limitada en comparació amb els grans mestres. Però el públic no pensa el mateix, sobre tot l’internauta, que el classifica sempre com un dels cinc o deu millors pintors de l’històrica (o el millor), i el valora molt per davant d’artistes més ben considerats per la crítica especialitzada (i per Dalí mateix) com Giotto, Rafael, Tizià, Vermeer, Rubens, Rembrandt, El Greco, Goya o Picasso. Això li semblaria a n’ell (que no va conèixer internet) molt, molt surrealista. Només una comparació amb Goya ens donarà una mostra d’allò que podem considerar genial. Goya va destacar en tots els estils i manifestacions artístiques de la seva època: barroc, neoclassicisme, academicisme, rococó i romanticisme, a més de ser el millor retratista, pintor d’història i gravador. També creà l’expressionisme. Dalí va practicar només dos estils: el surrealisme, al que va arribar l’últim, després de imitar (o copiar) a tots els mestres anteriors (i gràcies a Miró, que va ser el seu San Joan Baptista a París) i l’academicisme. També va practicar un decadentíssim pompierisme (pintura pomposa), disfressat de pintura d’història (per suposat franquista).
L’art de Dalí és intel•lectual, complicat, retortigat, i en general poc expressiu (considerava que l’art no havia d’expressar sentiments). Va fer passar per seves obres que no ho eren, fins hi tot va signar teles en blanc que pintors “negres” realitzaven. L’obra més apreciada pel públic de la mostra de Madrid és una del seu període de formació (21 anys): Figura a la finestra. I les més innovadores (del “geni creador”) o no agraden o el públic no les compra i passa de llarg, com la pel.lícula Un chien andalou, que li va donar gran fama, o una mena de dibuixot amb la silueta d’un Sagrat Cor que diu que escup al retrat de sa mare. I només hem parlat de l’artista, no de la persona.

Antoni Bengochea