Ramon Sistac: “Qui sóc?” | Ua1 Lleida 104.5 FM

“I llavors Déu digué a Moisès: —jo sóc el qui sóc”. Tot un autèntic embolic traduït de l’hebreu que va ser parodiat no recordo per qui amb allò de “jo sóc el qui sóc, però no hi sóc gaire”. D’altra banda, una de les nostres principals icones nacionals, el Crist en maiestas domini de Sant Climent de Taüll, en el llibre obert que sosté amb la seua mà esquerra, assevera rotundament: “ego sum lux mundi”. Hi ha, al llarg de la història, altres afirmacions no menys contundents, des del “cogito, ergo sum” de Descartes al “yo soy yo y mi circumstancia” d’Ortega y Gasset. Més críptic resulta encara el poeta valencià del segle XVI Joan Timoneda: “só qui só, que no só jo / puix d’amor mudat me só”, més o menys coetani del vers de Teresa de Ávila, “vivo sin vivir en mi”, que també déu n’hi do. Però els homenets i donetes de la nostra època encara són més opacs quan ens disparen, a boca de canó, allò tan suat de “jo sóc com sóc”, que sembla justificar qualsevol comportament extravagant, arbitrari o fins i tot asocial. Per no parlar del màxim grau de l’ambigüitat, blocant fins i tot de qualsevol possibilitat de comunicació, que es produeix quan algú truca per telèfon (o a l’intèrfon) i s’identifica amb un convençut “que no em coneixes? Sóc jo!”.

Res per a escandalitzar-se. Al capdavall, encara és més críptic i ambigu el nostre estatut d’autonomia, que diu en el seu preàmbul que “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.”. És a dir i en definitiva: que som i serem.

Ramon Sistac
Professor de Dialectologia de la Universitat de Lleida i delegat a Lleida de l’Institut d’Estudis Catalans

“I llavors Déu digué a Moisès: —jo sóc el qui sóc”. Tot un autèntic embolic traduït de l’hebreu que va ser parodiat no recordo per qui amb allò de “jo sóc el qui sóc, però no hi sóc gaire”. D’altra banda, una de les nostres principals icones nacionals, el Crist en maiestas domini de Sant Climent de Taüll, en el llibre obert que sosté amb la seua mà esquerra, assevera rotundament: “ego sum lux mundi”. Hi ha, al llarg de la història, altres afirmacions no menys contundents, des del “cogito, ergo sum” de Descartes al “yo soy yo y mi circumstancia” d’Ortega y Gasset. Més críptic resulta encara el poeta valencià del segle XVI Joan Timoneda: “só qui só, que no só jo / puix d’amor mudat me só”, més o menys coetani del vers de Teresa de Ávila, “vivo sin vivir en mi”, que també déu n’hi do. Però els homenets i donetes de la nostra època encara són més opacs quan ens disparen, a boca de canó, allò tan suat de “jo sóc com sóc”, que sembla justificar qualsevol comportament extravagant, arbitrari o fins i tot asocial. Per no parlar del màxim grau de l’ambigüitat, blocant fins i tot de qualsevol possibilitat de comunicació, que es produeix quan algú truca per telèfon (o a l’intèrfon) i s’identifica amb un convençut “que no em coneixes? Sóc jo!”.

Res per a escandalitzar-se. Al capdavall, encara és més críptic i ambigu el nostre estatut d’autonomia, que diu en el seu preàmbul que “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.”. És a dir i en definitiva: que som i serem.

Ramon Sistac
Professor de Dialectologia de la Universitat de Lleida i delegat a Lleida de l’Institut d’Estudis Catalans