Matarranya, terra i riu,
pobles grans i costeruts,
bancals grans, bancals menuts,
fred d’hivern, calor a l’estiu.
Esglésies, cases i masos,
ermites, castells i ponts,
carrascals, pinars i fonts,
parets de pedra i ribassos.
Quants anys fa que esteu aquí,
bona gent del Matarranya?
– Los íbers més de sis mil
i natres som d’eixa raça.
Los íbers, los rebesiaios,
los iaios grecs i romans,
i els pares que tenim natros,
mig moros i mig cristians.
La poesia de Desideri Lombarte (Pena-roja de Tastavins 1937 – Barcelona 1989) esdevé la viva veu del Matarranya. Poques vegades podem parlar d’aquesta sintonia tan especial cantor-terra com en el cas de l’estimat poeta matarranyenc, notable dinamitzador cultural, i extraordinari conreador de la llengua popular que va ser Desideri Lombarte, una de les veus més enyorades de la poètica catalana de les darreres dècades, el qual ens va deixar a una edat massa jove ara fa just dos dècades. Al mes de juliol vaig tenir l’honor de participar en la presentació de l’antologia Lletres de casa, de la qual he estat compilador, a la Casa Ametller al bell mig del Passeig de Gràcia de Barcelona, en el qual es va homenatjar la seua figura per part de l’escriptor mequinensà Hèctor B. Moret. Desideri va ser un gran recopilador, un poeta que va incorporar al seu corpus poètic vocabulari de pagès, que va treballar incansablement en la recerca toponímica del seu poble, que va tenir la capacitat de crear tot un espai mític al voltant del paisatge pena-rogí, molt especialment de les Roques del Masmut. Els seus poemaris estan plens d’imatges, metàfores, estima a la terra, olors ancestrals, vida d’antany… llengua, pagesia, terra… Noms ben significatius de poemaris com: Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort; A l’ombra de les roques del Masmut; Cartes a la molinera/ la bona vida i la mala bava; Miracles de la mare de Déu de la font; Sentències comentades/volia ser. Tots ells publicats després del seu sobtat traspàs, són tot un clàssic de la poesia conreada per terres del Matarranya, del Mesquí, regades pel Guadalop i cantades per Tomàs Bosque (La Codonyera), Àngel Villalba (Favara) o Túnez&Sessé, o amb la veu poètica del Duo Recapte. Recentment hem pogut comprovar com la il·lògica i la desídia es tornava a imposar a les Corts aragoneses, amb la negativa dels partits suposadament democràtics a aprovar l’anhelada Llei de llengües d’Aragó. No hi ha remei, diu l’amic Octavi Serret, premi nacional de cultura 2009 i màquina de dinamització literària, quan el vàrem convidar al programa radiofònic Lletres Ebrenques. Preferim quedar-nos en l’apunt d’avui amb amb els versos del gran Desideri, que estimava la llengua de la terra com ningú. Tant de bo el president Marcel·lí Iglesias s’afeccionés a la poesia del mestre pena-rogí i donés mostres de respecte cultural i d’estima pel català, una llengua que Desideri sabia molt bé on es parlava i quin nom tenia.
I quina llengua parleu,
ja ho sabeu tots o no encara?
– És millor que no ho toquem,
que d’això se’n parle massa.
Però si n’hem de parlar
que quedo una cosa clara:
que no parlem castellà.
I que no xapurregem,
que parlar, parlem ben clar,
i que mos entenen bé
catalans i valencians.
Arnes, Horta i Riba-roja,
la Pobla, Boixar i Morella
parlen com a Pena-roja,
la Vall del Tormo o Maella.
Emigdi Subirats i Sebastià – Els blocs de VilaWeb – MÉSVilaWeb.