Tertúlies a la fresca d’Alcampell: 3 ‘Misteris, fantasmes i malediccions’, per Jaume Garcia | Tertúlies a la fresca

3 ‘Misteris, fantasmes i malediccions’, per Jaume Garcia | Tertúlies a la fresca.

3) ‘Misteris, fantasmes i malediccions’, per Jaume Garcia

IMG_6461 (1024x768)

La nit del divendres 15 d’agost, a l’ermita en runes de Santa Margarita, una multitud arraulida tremolava mentre escoltava les tremendes històries de ‘Misteris, fantasmes i malediccions’ relatades per Jaume Garcia, un narrador extremament efectiu a l’hora de transmetre sensacions d’inquietud, perplexitat, incredulitat, angoixa i temor. Una vetllada irrepetible i intensa.

Les visibles tremolors del públic d’aquella nit podrien atribuir-se a la narració de les inquietants històries, però també hi ha una alta probabilitat que fossen producte de l’adversa climatologia que vam patir al tossal de l’ermita de Santa Margarita (o del Fossar Vell, com tothom lo coneix també). Una tercera opció podria ser que tothom tremolés per la por, però que per dissimular ho atribuïssen al fred. Mai no ho sabrem.

IMG_6506 (863x1024) (2)

Jaume Garcia, periodista i especialista en Història de l’Art, és el Director de La Litera Información, un dels recents i pujants mitjans de comunicació on-line que en els últims temps han aparegut a la comarca de la Llitera. Podeu llegir diàriament les seues estupendes cròniques i notícies fresques a la web: http://www.laliterainformacion.com/

Jaume Garcia té una llarga història com a comunicador i ha treballat durant més de 20 anys com a locutor a mitjans radiofònics de primer ordre, com Onda Cero, la cadena Ser, Antena 3 Radio, Radio Nacional de España o Ràdio L’Hospitalet, entre altres. Una de les coses en les que es va especialitzar és la realització de programes culturals i nocturns, d’aquells que comencen a les tres o les quatre de la matinada, on explicava històries de misteris, crims i assassinats, esperits i coses inexplicables, sovent truculentes. Ell en seleccionava les històries, les editava i feia de narrador, i en finalitzar rebia nombroses trucades d’oients amb un esglai a la veu, espantats, encara tremolant (més que naltres aquella nit a l’ermita).

IMG_6446 (1024x768)

La nit del 15 d’agost una nodrida multitud es va distribuir pel davant de l’ermita en runes de Santa Margarita, tot esperant escoltar les històries del nostre narrador. En Jaume Garcia va aparèixer de cop a través del portal sense porta de l’ermita, en un ambient fantasmagòric, il·luminat per un potent llum que els organitzadors de l’acte hi havien situat estratègicament. La seua camisa clara enlluernava i dibuixava un pertorbador esclat de llum en mig de la penombra del lloc. Tot va anar lligat: Va ser aparèixer ell i automàticament tothom es va posar a tremolar.

IMG_6451 (1024x768)

Després de les salutacions rituals, en Jaume Garcia va començar a desgranar les seues històries de “Misteris, fantasmes i malediccions“. L’aire havia bufat durant l’hora prèvia, però a poc a poc s’havia anat calmant. Vam pensar que encara potser tindríem un clima agradable aquella nit. Una ingenuïtat, és clar, perquè no vam comptar que mos trobàvem al Fossar Vell i que era quasi mitja nit. Les forces del més enllà no mos deixarien estar tan tranquils.

La idea original era aproximar-se a algun dels programes que en Jaume Garcia feia a la ràdio, amb la intenció de fer un debat posterior sobre les circumstàncies i característiques de la ràdio nocturna, de la feina de guionista i locutor, de les afeccions populars pels temes misteriosos i morbosos, etc.

IMG_6455 (1024x855)

Ell va començar amb el relat d’una història de viatges en el temps que ja va deixar l’auditori amb un intens sentiment d’intriga i perplexitat. Un estat anímic perfecte per al que vindria després: una bonica col·lecció d’històries plenes d’erudició, amb un ric anecdotari, documentades amb rigor històric, amb una bona dosi d’ironia i amb una rellevant presència d’elements de ciència ficció, de batalles i geopolítica, d’armes secretes i de referències cinematogràfiques (Spielberg, Scorsese, Hitchcock, etc.). Així, a continuació mos va contar una curiosa història d’exploradors àrtics i d’inventors científics relacionats amb la caiguda d’un meteorit a Sibèria, una història plena de connexions insospitades que mos va transportar a la ciutat de Nova York enmig d’una intriga sci-fi i amb un final inquietant. Una seqüència d’esdeveniments dispars que en Jaume Garcia va lligar amb mestria i va deixar a la interpretació oberta del públic. Alguns encara hi rumiem… Altres han anat a consultar la wikipèdia però continuen sense resoldre el misteri…

IMG_6469 (1024x768)

En veure’ns a tots tan paralitzats a causa del fred, en Jaume Garcia va reflexionar sobre la idea que, en aquell mateix moment, probablement a Sibèria hi devia haver algú que explicava relats a una multitud a l’aire lliure encara més congelada que naltres. Efectivament, sempre hi ha algú que ho passa pitjor. Però esta vegada el consol comparatiu no va ser suficient per a escalfar-mos. Així, el narrador va continuar amb una història d’ovnis a la Segona Guerra Mundial, plena d’intriga militar, d’armes secretes, invasions i batalles, boles de foc i avions en lluita, etc. El vent, que una mica antes pareixia que anava disminuint, va revifar fins a convertir-se en una suau ventolera sostinguda i més aviat freda. Decididament, lo tossal de l’ermita no era lo millor lloc per a passar la nit. L’aire travessava de manera suau els cossos de la gent i, a vegades, se’n portava algunes paraules del narrador. Lo moll de l’os. Calia evitar que el fred arribés al moll de l’os.

IMG_6458

Per tal de portar-mos cap a territoris més càlids, en Jaume Garcia va encetar una història egípcia. Les piràmides i l’esfinx van ser les protagonistes d’un altre misteri històric, i així mos vam veure transportats mentalment cap a l’altiplà del Gizà. El narrador va suggerir que les piràmides complien al desert la mateixa funció que el far d’Alexandria al mar: eren un punt de referència per la gent que circulava pel desert, amb les puntes metàl•liques (recobertes d’or) per a que la gent les veiés de molt lluny i pogués orientar-se. Algú del públic va comentar que la sirena del campanal d’Alcampell també fa ixa funció. Una altra persona va expressar paraules d’escepticisme, però el fort vent se les va endur cap a la foscor. Una altra persona va dir que ho miraria a Internet. Cal dir que arribats a esto punt, l’atenció del públic va ser capturada de manera irreversible per les imatges del narrador. Algunes persones van començar a suar mentre pensaven en com els egipcis arrossegaven les pedres de les piràmides a través del desert… Finalment el narrador havia aconseguit abstreure-mos de la nostra dura i freda realitat concreta i portar-mos cap a les càlides latituds de l’aventura i el misteri. Va ser llavors quan los esperits del Fossar Vell van decidir incrementar la velocitat de l’aire i, enmig de remolins que s’enduien partícules del terra, desactivar la sensació de caloreta que el narrador mos havia transmès. El vent va revifar amb força i la sensació tèrmica va caure dràsticament.

IMG_6492 (1024x768)

Ara Jaume Garcia s’enfrontava a un repte encara més gran: amb l’únic ajut de les seues paraules, havia d’aconseguir fer de les seues històries el recer on aixoplugar-mos de les inclemències del fred de la nit. I a fe-de-deu que ho va aconseguir.

IMG_6484 (1024x768)

Fins el moment, les històries que mos havia anat contant eren bàsicament misteris no resolts. Era hora de passar a les històries de fantasmes. En Jaume Garcia va preguntar si algú hi creia. Ell va dir que no, però que coneix molta gent que sí. Segons ell, els fantasmes acostumen a aparèixer als llocs on hi ha hagut morts violentes, i per això mos va contar la història d’un fantasma que s’apareixia a un lloc de Turquia (com a complement recomana veure la pel·lícula Gallipoli, protagonitzada per Mel Gibson; curiosament algú del públic li diu que aquella nit l’havien emès per la televisió, casualitat que li va servir per a fer una breu digressió dedicada a la crítica cinematogràfica, tema sobre el qual en Jaume és un reconegut mestre) (els organitzadors mentrestant es van acordar de l’estupenda i desoladora versió de la cançó que The Pogues van dedicar als australiats massacrats allà). Aleshores mos va contar una història ambientada a les Terres de l’Ebre, amb un centenar de fantasmes que s’apareixien a un matrimoni que passava per allà. I va finalitzar amb una altra història localitzada als Estats Units, una història tràgica i que posa els cabells de punta, amb fantasmes de nens que obren i tanquen portes… En aquell precís moment, una persona del públic va recordar en veu alta allò que tothom pensava i no s’atrevia a dir: que mos trobàvem al ‘fossar vell’!!! De cop, una ràfega d’aire mos va assotar amb violència, va fer un remolí a la vora del narrador i va desaparèixer en la foscor de la nit. Entre el públic es van sentir alguns crits d’esglai. Les mirades de la gent denotaven una creixent preocupació. O potser fred. (Mai no ho sabrem…).

IMG_6499 (768x1024)

En Jaume Garcia anuncia que mos aproximem al final de la sessió amb una història de malediccions. És una història llarga i molt ben construïda sobre una maledicció relacionada amb un diamant que s’encomana a un vaixell, la història del qual és una autèntica acumulació de desgràcies, morts, mutilacions i pèrdues de tot tipus al llarg d’una sèrie d’anys. És una història que porta molt ben documentada, sobre el que va ser el barco més gran del món en la seua època, a mitjans del segle XIX. Des del primer dia que van començar la seua construcció les desgràcies no van parar, i el narrador mos les explica amb una habilitat discursiva envejable. Amb esta història va desplegar tots els seus recursos narratius, es va posar el públic a la butxaca i ja no el va deixar eixir, fins el punt que podia fer el que volia amb la nostra atenció. Controlava el tempo, dosificava les anècdotes, realçava les contradiccions narratives que portaven a situacions tan tràgiques com absurdes, enllaçava amb habilitat una col•lecció d’anècdotes capaces de deixar el públic amb tanta perplexitat com inquietud alhora. Una narració amb un crescendo final que deixà tothom bocabadat, hipnotitzat, amb espasmòdics esclats de riure davant la permanent tragèdia humana. Una història exemplar, amb nombroses bifurcacions i amb oportuns mcguffins que li permetien retornar l’atenció del públic cap a la història principal.

IMG_6502 (1024x768)

Mentre parlava, el vent que bufava al tossal de Santa Margarita (o fossar vell) era ja un corrent huracanat propi de les expedicions polars. La gent arraulida, amb ulls vidriosos i tapada tant com podia, seguia asseguda concentrada en aquella estranya història com si fos l’única cosa que importés al món. En Jaume Garcia tenia les nostres voluntats a la seua butxaca mentre anava desgranant detalls increïbles d’aquella quilomètrica història. Fins que la va rematar i va donar per acabada la xerrada. Només llavors vam podre ser plenament conscients de com havien empitjorat les adversitats climatològiques que mos envoltaven.

IMG_6452 (1024x768)

Després d’una llarga tanda d’aplaudiments ben merescuts, la multitud es va llevar com impulsada per un ressort ocult i va marxar cames-ajudeu-me. Sense pèrdua de temps, iaies, xicarrons, dones ben mudades i padrins amb ganxo corrien tossal avall a empentes i rodolons, per tal de fugir d’aquell inclement vent glaciar que mos assotava. Els esperits del fossar vell es devien haver emprenyat de debò i, finalment, mos havien foragitat del tossal. Però no van podre evitar que passéssem una estupenda vetllada. De feit, el més probable és que mos van voldre oferir la seua col·laboració amb l’ambientació de l’acte. Salut germans!

IMG_6457 (1024x766)

Recolzat a la paret de l’ermita, en Jaume Garcia bufava exhaust per la tensió acumulada durant la seua intervenció pública. En aquells moments ell era l’únic que no tenia fred. I gràcies a ell vam tindre una autèntica nit de misteris, fantasmes i malediccions, que inesperadament es va convertir en una de les ‘tertúlies a la fresca’ més fresques que hem tingut mai. Esta vegada vam batre el rècord. Enhorabona als supervivents. I gràcies a Jaume Garcia per oferir-nos unes històries tan hipnòtiques com inquietants, que a més conviden a la reflexió. Un autèntic plaer tant per les emocions com per l’intel·lecte.

Com haureu endevinat, el debat posterior no es va podre celebrar. Tothom tenia massa pressa per a posar-se a cobert. També el narrador. I també naltres. Hi havia previst també un mini-concert final del cantautor local Rafael Casas, però a ell també se’l va veure va marxar a pas ràpid amb la guitarra al coll en el precís moment que el narrador posava punt final a la radera història. Un altre dia serà (millor amb el permís dels esperits del Fossar Vell).

IMG_6507 (1024x768)

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.

La Franja