Jacinto Bonales: “Les franges són riquesa en lo cultural i, per tant, són perilloses” [Jacinto Bonales]

 

 

Jacinto Bonales (Tremp, 1969), resident a Mequinensa, és doctor en història i fa dècades que es dedica a la recerca històrica i la gestió del patrimoni, sobretot en l’àmbit local i comarcal. Ha publicat diverses obres en aquesta temàtica. Escriu sobre la història mequinensana al blog “Al-Miknasiyya” i a l’entrevista ens parla de llengua (oriental?), territori, història i franges amb rigorositat, arguments i bona dosi de sentit de l’humor
_A la Franja fa temps que veus autoritzades alerten del risc de substitució lingüística degut al trencament generacional de la transmissió del català. Com trobes la salut de la llengua, avui dia, a Mequinensa i, en general, a la comarca del Baix Cinca (ús al carrer i institucions, entitats en defensa de la llengua, etcètera)?
Mequinensa ha estat, des de fa segles, un nucli obert, un poble clarament migratori, tant pel flux emigratori que ha generat, com per la potència receptora d’immigració. Gent de tota Espanya hi ha fet cap pel comerç fluvial primer, per les mines després i finalment per les hidroelèctriques. Avui dia, com a fet generalitzat en aquest món cada cop més globalitzat, l’arribada de gent continua per altres vies, i ara són de l’estranger: tant emigrants dels “països de l’est” com dels països nòrdics. L’assimilació lingüística en català d’aquesta població és, doncs, difícil, establint-se la comunicació en castellà o, qui pot, en anglès. Tant en els anteriors processos immigratoris com en els actuals ens trobem el mateix resultat: la consolidació del bilingüisme entre la població autòctona i la dificultat de donar aquest caràcter als arribats, malgrat que no en tots els casos és així. Entre “els de casa” i potser la tercera generació dels arribats, es parla català intergeneracionalment i sense problemes. En aquest cas la salut de la llengua roman bé, i ho dic amb la consciència de qui ha viscut en una societat plenament bilingüe. El català, a Mequinensa, està més difós i consolidat que en moltes ciutats catalanes, ja siguin grans -Barcelona i àrea metropolitana- com mitjanes i petites, com per exemple Figueres (Girona). El problema, però, del català a “lo poble”, es de la rèmora imposada al passat sobre el seu caire d'”inferior”. Et posaré un exemple: en el important moviment associatiu local he copsat una substitució parcial del català pel castellà (si s’ha de dir res “d’important”, per exemple) quan hi són presents membres castellanoparlants. La situació sembla, molts cops, quelcom de grotesc, ja que un grup de quinze o vint persones catalanoparlants parlen en castellà per la presència de tan sols una persona que parla castellà, i més quan aquesta persona ha viscut al poble més de trenta anys, o fins i tot ha nascut aquí. La raó adduïda normalment és el respecte. No és res més que el resultat de la “campanya” sempiterna contra l’ús social del català. Ningú se’n recorda del respecte degut de l’individu (a qui se li han donat i donen medis per adquirir la llengua) envers la seva pròpia col·lectivitat. Malgrat tot, això no sol passar en els grups d’amics on el català encara roman sà i estalvi.
Una altra qüestió és el català a nivell institucional, on oficialment no existeix. Aquí sí que trobem la imposició de la llengua castellana… A nivell comarcal no sé ben bé com està el català. La franja no és una unitat territorial, no té connexions ni gaires lligams. Fins i tot les vies de comunicació, dissenyades amb la lògica institucional centralista, dificulten la interacció. Una relació que no té més lògica llevat de la situació lingüística car, quin lligam a més de la llengua es pot establir entre els de Montanui i els de Pena-roja? Sí que puc parlar dels més propers, per exemple Fraga, on sí que es percep un doble procés amb un mateix destí: la substitució generalitzada del català pel castellà (sembla que al carrer la majoria de la població només parli el segon), i la defensa del “fragatí” com a “llengua” diferenciada, que provoca un major retraïment del seu ús cap a l’àmbit purament domèstic.