Origen: Cels Gomis i Mestre | Lo Finestró

celgomis.jpg.pagespeed.ce.zJpK5t0_DT 

Enguany anem de commemoracions. N’hi ha tantes que no podem donar-ne l’abast, però d’algunes que ens toquen molt de prop —els 750 anys del naixement d’en RamonMuntaner, i els deu sense en Jesús Moncada i en Josep Galan— ja ho hem fet, o ho farem abans d’acabar l’any. I hi ha també el centenari de la mort d’en Cels Gomis, que ens toca igualment de tan a prop. Ja n’han parlat a la Revista de Andorra, i en parlaran a Turolenses, i no podem deixar de parlar-ne al Diario de Teruel. Cels Gomis i Mestre nasqué a Reus el 1845 i morí a Barcelona el 1915. Era enginyer de camins i participà en la construcció de gran part dels primers ferrocarrils. Adscrit ja de molt jove al comunisme llibertari fou un gran propagador d’aquest ideari, com a publicista i autor de llibres de divulgació de ciències i humanitats, convençut com estava que només a través del coneixement, i d’una educació sense traves, l’home esdevindria lliure. Molt actiu també en el camp bibliotecari, fou nomenat secretari de la Biblioteca Arús de Barcelona, especialitzada en publicacions socialistes de tota mena, càrrec que exercí fins al darrer alè. Tenia gran interès per gairebé tots els camps del saber, i molt especialment pels estudis de folclore i geogràfics, i aprofità la seua professió, que el duia per quasi tota la geografia espanyola, per arreplegar abundosos materials d’aqueixos temes. Fou un dels primers a l’Aragó en recollir materials folclórics de les nostres tres llengües, aragonès, castellà i català, amb criteris científics, i anomenant català el nostre català de l’Aragó, sense tabús ni prejudicis. Bastants dels seus textos de folclore català aragonès es troben als reculls Les cançons de la nostra gent (1993) d’en Josep Galan, Lo Molinar (1995-96) i Bllat colrat! (1997), un recull, aquest darrer, que s’obre amb les paraules: A la memòria de Cels Gomis, que ens precedí. Dels seus articles de geografia terolenca se n’ha reeditat enguany la descripció de l’Avenc de San Pedro d’Oliete, i esperem que també ho siga aviat, almenys, el de Regallo amunt.

 Artur Quintana