Origen: Fronteres literàries | L’ esmolet

Fronteres literàries

A voltes tinc la sort d’encadenar uns quants llibres apassionants. Sol ser normal que quan acabo de llegir-ne un que m’ha entusiasmat, el següent té molts números per no arribar-li a l’alçada. Per això, quan s’esdevé una excepció, em plau compartir-ho.

Vaig començar per una recomanació personal d’en Miquel Adam, d’Edicions de 1984: Rebrot, de Jean Giono (1895-1970). Aquesta breu novel·la em va atrapar des de la primera pàgina. No per què hi hagués un enjòlit a resoldre, sinó perquè em va ficar de ple en un paisatge, en la vida pura i essencial (elemental, si voleu) de les persones que l’habiten. No vaig poder evitar piular “Només amb les primeres planes ja se m’ha endut cap a Aubignane i els boscos provençals Si el llegiu entendreu què vull dir.

A continuació, a mode de “dutxa escocesa”, vaig endinsar-me en El diablo en cada esquina, segona novel·la del cambrilenc Jordi Ledesma. Artefacte molt eficaç que t’impedeix desenganxar-te de la trama fins arribar al final. Vaig piular de nou “En tancar el llibre m’he palpat el cos per si m’havia tocat alguna bala perduda”.

Aquesta trilogia la vaig tancar amb assaig —un gènere que, banal com sóc, no acostumo a freqüentar—: La pell de la frontera, de Francesc Serés. En tenia referències molt bones, entre altres, de Temps de Franja. Em va colpir molt, em va capturar. Retrata la realitat (les realitats) de la immigració a les terres del Baix Cinca i Segrià. També pel que fa a la vessant pedagògica, des de l’experiència de l’autor a una aula d’acollida a Olot. L’entorn social i familiar d’en Serés és subjacent per tot el llibre, però en alguns dels capítols emergeix com a protagonista. Tot plegat des del punt de vista personal i intransferible d’en Serés, que en cap moment pretén fer altra cosa que explicar el que veu, el que escolta, les reflexions que això li produeix. És una obra precisa, una mirada “notarial” que transmet el sentiment de l’autor sense explicitar-lo. Cal llegir-lo per copsar no només la societat d’aquelles terres, sinó la condició humana en general. Poca broma.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 128, gener 2016