Origen: Creixement infinit | L’ esmolet

Creixement infinit

D’adolescent, quan em va tocar estudiar Malthus, vaig descobrir que al món hi havia massa persones. Descobriment terrible. Sobrava jo? Sobraven els pares? Els xiquets de Biafra? El company de classe malalt de càncer? A la Terra no hi havia recursos per a mantenir-nos a tots. Boscos arrasats, oceans sobreexplotats i empastifats, fonts d’energia que s’exhaurien…

Amb la maduració (la meua), el problema va deixar de preocupar-me. No perquè en trobés la solució; senzillament vaig deixar-me endur per la vida, bressolat per la capacitat humana d’anat optimitzant els recursos per a no col·lapsar el planeta.

A voltes, però, el neguit adolescent m’assalta de nou. L’estiu passat, amb l’onada de calor, imaginava milions d’aires condicionats expulsant bafarades ardents a l’atmosfera, pantans escolant-se pels desguassos de les dutxes, espècies extingint-se sense remei, selves destruïdes per a cultivar-hi aliments… Entretant guerres, atemptats i desastres maten la gent a milions. Unes catàstrofes humanitàries que no som capaços d’estroncar, malgrat el progrés material, social i (en teoria) intel·lectual. I no em puc estar de pensar “malgrat totes aquestes morts, les guerres mundials, les epidèmies, continuem essent tants que aviat el món no ens podrà sostenir”.

Però el mantra que ens repeteixen com a solució és creixement, creixement, creixement… Hem de tenir més fills que ens paguin la pensió, l’economia ha de seguir creixent per mantenir la nostra forma de vida. Créixer sense parar fins que no quedi una gota de res, fins que no capiguem dins el vestit (elàstic però limitat) que és el planeta que ens sustenta.

Miro el dia rúfol i la neu que ja s’ha fos. Comprovo si els radiadors funcionen bé —pareix que l’hivern es manifesta per fi— i em penedeixo d’haver reparat un mòbil que comença a estar obsolet en comptes de comprar-me’n un de nou. Les contradiccions continuen. La vida també.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 26, març 2016