A la Raquel, Fernando i Miguel Ángel, pares transmissors en terra forastera
Diuen que, a la Creació, Nostre Sinyor va estar repartint les llengües a la Terra i quan va arribar a Maella se li havien acabat, i per això als maellans los va dir: “Parlau com vullgau”. Repetida de iaios a néts de generació en generació des de qui sap quan, hai tingut la sort de sentir contar esta història a ca meua. Està repleguè a l’edició d’Artur Quintana, Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa (1995, vol. 1, p. 201), a on, entre 1988-1991, van ser entrevistats diversos veïns de la vila: Pablo Arbona, Gloria Albesa, Pilar Blay, Mercedes Dolz Latorre, Simeona Lacueva, Victoria Villalba i Gloria Viver. A les terres de frontera lingüística, a on destaca la variant dialectal, esta és una explicació freqüent.
Los maellans sempre mos ham sentit orgullosos de la nostra parla. Lo costum i l’orgull fan que encara ara, en un món globalitzat a on les llengües poderoses dominen l’economia, la cultura i les comunicacions, lo maellà pervisque en les nostres relacions socials, amostrat oralment pels pares als fills, i des de fa uns anys –de forma mínima— a l’escola. No obstant, s’observa un descens preocupant en la transmissió familiar, fruit de diferents factors.
Perilla, per altra part, l’estructura interna de la llengua. La mecanització agrícola o domèstica, les fortes influències lingüístiques a través de la tele o la població de fora i l’escassa presència en àmbits públics i oficials estan acabant lentament en lo seu ric cabal de paraules pròpies d’una societat rural en contacte seguit en la naturalesa i plena d’ocupacions quotidianes artesanals. Són estes, com és lògic, les que primer ham perdut: los instruments que no s’utilitzen però també noms de plantes, d’animals, d’accidents geogràfics i inclús, desapareguts los instructius mondongos, de l’anatomia. Molts no saben què és un còdul ni la glera però sí un guijarro, ni la melsa, la fel, lo tosset, les galtes, los crumells o el torterol. Per suposat, abans i ara les paraules cultes les ham amprat d’un altre sistema lingüístic, des dels noms sagrats –Dios i la Virgen però resistissen Santa Barbera o Sant Cristòfol— als topònims estrangers –Marruecos o Nueva York!—, los noms abstractes i la nova tecnologia.
I així a cada rosquè anam perdent un llançol. Últimament, són les paraules de més ús: encomençam dient buenos días; alquilam cases, a on n’hi ha inquilinos –no cap llogater—; obrim i tancam grifos; utilitzam cuchillos; los xiquets van a escuela i han passat del groc a l’amarillo; fa anys que mos vam quedar sense giner, juny, juliol –i molt més sense maig, novembre i desembre—, i al pas que anem, ni febrer, març o agost tindrem. Mis pares encara va minjar formatge, van vere granotes a les basses i van viure a cases que tenien passadissos (i coladilles); jo solament hai conegut queso, ranes i pasillos. Com que ja només naixen gemelos, un “bessó” és un nom de carrer, mentres lo “cosí segó” mos recorda l’antiu numeral. A diferència del castellà –que mos esforçam en parla’l lo millor que podem—, no tenim present una norma de correcció, de manera que l’anècdota inicial continua sent certa en un altre sentit: parlam com volem.
María Dolores Gimeno Puyol (publicat al programa de Festes de Maella, 2016)