Sigil·lós, el catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Saragossa Julián Casanova va aparèixer d’entre les ombres, i de seguida un fidel seguidor seu de la ràdio li va assaltar per saludar-li i manifestar-li una admiració que de ben segur, aquella nit va anar in crescendo.
Diversos més el van seguir, i li explicaven que eren de Xile i que venien de pobles propers on estaven passant les vacances, i no havien dubtat a apropar-se a
Queretes per poder encaixar-li la mà, després de diversos llibres llegits.
Quinze minuts després de les deu, gairebé cent cinquanta persones omplien per complet l’aforament que oferia el teatre a l’aire lliure de l’Estació. Uns en les graderies, i els més previsors en les taules disposades a primera fila. I en aquell moment, Julián Casanova va agafar el micròfon i va començar a explicar història.
Durant una hora, que va passar més ràpid de l’habitual, Casanova no només va parlar de la república, de la guerra i de la postguerra. També va fer riure als assistents amb comentaris subtils i llançats amb aquella picardia que només els anys aguditzen.
I després de la demostració de poder intel·lectual d’aquest catedràtic rutilant i no mediàtic per voluntat pròpia i per culpa de Inda i de Marhuenda, va arribar el torn de les preguntes, dels comentaris i de la tertúlia. Que per a això havien anat.
Més de deu intervencions van allargar la vetllada fins passada la mitjanit, quan Casanova va armar el bolígraf i va dedicar desenes de llibres seus. Perquè tots es marxessin contents al són cubà que va fer recordar als presents que allò només havia estat una nit d’estiu. La primera “Nit a la fresca”. I el millor de tot és que encara en queden tres.