Ja tenim Llei de Llengües
El Periódico de Aragón em va demanar ahir a corre-cuita un article en català sobre la Llei de Llengües que s’estava votant a les Cors d’Aragó. Així ho vaig fer i a última hora de la tarda el vaig enviar. Segurament haurà estat el primer o un dels primers articles escrits en català i publicats en un diari de tirada important a la capital d’Aragó, des de fa molt de temps. Tenint en compte aquesta circumstància, està escrit volgudament en un to, si més no, contemporitzador. Tant de bo que la Llei de Llengues comencés a fer-se visible.
Quan he vist aquest matí el diari, me n’adono que ha estat reduït l’article a menys de la meitat per motius que desconec. Això és el que hi ha, resta la curiositat d’haver-hi estat el primer article—part d’un article— escrit en català i publicat a El Periódico de Aragón
“Ja tenim Llei de Llengües
José Miguel Gràcia*
Ahir, les Corts d’Aragó van aprovar la tan esperada, tan demandada i tan necessària Llei de Llengües. En primer lloc hi ha que agrair a tots el que han treballat per a què el projecte hagi pogut veure la llum: partits polítics (no tots, el lector m’entén), institucions i persones que han lluitat força, i què tan poc reconeguda ha estat la seua tasca en aquest Aragó que no acaba d’adonar-se de la seua riquesa cultural i lingüística.
No són tot flors i violes a la Llei, ni molt menys: a un gran col·lectiu, en el qual m’hi trobo, ens hagués agradat que l’aragonès i el català es declaressin cooficials i no només llengües pròpies i històriques. Bé que ho hem reclamat des de sempre! Tot i què, si la Constitució estableix la cooficialitat de totes les llengües espanyoles a més del castellà i la Llei de Llengües diu que són llengües pròpies…, clara és la conclusió, oi?
Repassant els diferents articles, ens agrada l’obligació que s’imposa al Govern i a les diferents institucions públiques —tal vegada no podria ser d’altra manera— de garantir els drets dels parlants i el dret a l’ensenyament en tots els nivells, d’evitar la discriminació per parlar una llengua diferent del castellà, de conservar el patrimoni lingüístic aragonès, etc., etc.
M’agradaria que quedés prou clar que la Llei no obliga a ningú, ni en les zones amb llengües pròpies diferents del castellà ni fora d’elles, a utilitzar o a rebre ensenyament de i en català o aragonès. Això ho dic per a què callin per sempre les veus dels crispadors, dels enganyadors i politicastres de les llengües, Partit Popular i Partit Aragonès, quan diuen “nos quieren imponer el catalán”, y a més ho diuen en zones de parla castellana. Emperò el que jo penso, i molta més gent, és que la no obligació d’aprendre a escola la llengua pròpia, com una altra assignatura, no és un fet positiu, ans al contrari, és molt negatiu en tant que es pot privar d’un dret a l’infant que tindrà repercussions en el futur, al menys en la seua carrera professional.
Penso que la repetició constant de la Llei mitjançant la frase “llengües i modalitats lingüístiques d’Aragó”, no és gens aclaridora, hagués estat molt més adient dir “llengües pròpies i les seues modalitats”. En quan a la denominació de la zona on es parla el català, tenint una paraula prou clara per anomenar-la com és la Franja, s’utilitza la indefinició de “zona oriental d’Aragó”. No ho entenc. No es parla català en la totalitat del llevant d’Aragó.
Amb referència, tant al Consell General de les Llengües, com a l’Acadèmia del Català i la del Aragonès, que la Llei preveu, voldria dir que l’elecció dels seus membres serà essencial. Mal anirem si l’elecció es polititza. Malgrat que la Llei parla de que els seus membres hauran de ser “filòlegs, juristes, sociòlegs, personalitats de les lletres, de l’ensenyament, de la recerca lingüística o dels àmbits social o cultural de la Comunitat aragonesa”, el que no diu és que haurien de saber català i/o aragonès. Vull creure que tots tres terços gaudiran de forts coneixements d’una d’elles o d’ambdues. Algú gosa pensar que els membres de la Real Academia Española no sabessin castellà?
Tant de bo que els ciutadans de les zones amb llengua pròpia es puguin dirigir a les diferents administracions en la seua pròpia llengua, una altra cosa és el procediment que s’estableix. Hi ha temps per a les simplificacions mitjançant els reglaments.
Reconeixen que el termini d’aplicació de la Llei era de quatre anys en el projecte original i que ara la Llei el redueix a tres, no us hi sembla massa llarg encara?
Bona cosa és l’obligació dels mitjans de comunicació públics d’utilitzar l’aragonès i el català en determinats espais i horaris segons ordena la Llei. També molt adient la referència que es fa a la recomanació de fer-ho en els privats.
I per acabar amb una humorada de la Llei: què voleu que us digui? Frega el ridícul la possibilitat que la Llei dóna als Ajuntaments per proposar al Consell General de Llengües la denominació de la varietat lingüística del Municipi. Una rialla a temps no va gens malament.
Ja tenim Llei de Llengües, amb els seus aspectes positius i les seues mancances, la qual ara, tant el Govern com les institucions públiques haurien d’esforçar-se en desenvolupar i aplicar amb tot l’interès, fermesa i habilitat possibles, i sense esperar a esgotar el termini legal per a la seua íntegra aplicació.
*Escriptor”