(Temps de Franja núm.91, columna «L’Esmolet», desembre de 2009)
La polèmica encetada per Ignasi Guardans, responsable de política cinematogràfica del Govern espanyol, ha arribat també als periòdics aragonesos, sempre atents a allò que ve de les Catalunyes o els catalans. La frase de la polèmica és que a Espanya, “Hay gente que prefiere ver cine en iraní o en rumano antes que en catalán”. Això és una cosa sabuda, i tot i així encara hi ha qui s’escandalitza i diu, per exemple, que si es fes bon cinema en català, la gent de la resta de l’Estat aniria a veure’l. No s’ho creuen ni ells. Els “progressistes” també hi diuen la seua, com J.M. Herráiz, que l’altre dia escrivia a La Comarca d’Alcanyís “si a los catalanes no les gusta ver el cine en catalán, bendito sea Dios. A las lenguas hay que dejarlas libres…”. Potser a les persones també, per poder triar en quin idioma volen veure les pel·lícules, especialment si és el propi –i oficial– del territori. És depriment aquesta profundíssima incomprensió. Descoratjadora. Però la cosa no és nova. Llegeixo al magnífic llibre d’Ignacio Micolau “Cuestiones Bajoaragonesas”, dins el capítol dedicat a Santiago Vidiella, “… pensemos que los comienzos de siglo fueron una época, entre muchas, de fuerte anticatalanismo en Aragón.” De principis de quin segle? El XX o el XXI? En el cas –impossible– que algú llegís aquest article d’aquí a 100 anys, possiblement torni a preguntar-se “a principis de quin segle? El XXI o el XXII?”