Viles i Gents :: Escena humana :: January :: 2010

Viles i Gents

6 January, 2010

Escena humana

M. Momblant Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el 2 de gener del 2010)

La commedia dell’arte, la forma teatral popular per excel·lència a les primeries de la Itàlia renaixentista i que ràpidament s’escampà per tota Europa, es caracteritzava entre d’altres pautes per estar formada per un seguit de personatges emblemàtics amb entitat definitòria. Darrera de les seves màscares de cuir, aquests personatges eren de dimensió plana, per tant, arquetips dels comportaments humans; n’hi havia per a tots —l’espectre era al complert—: la golafreria, la concupiscència, la gelosia, la pusil·lanimitat, la desconfiança, l’ambició…
A l’escena es trobaven en joc les grans trifurques bufes de la natura humana: fer creure, aconseguir d’enganyar, aprofitar-se de tot! Els desitjos eren urgents, els personatges estaven en un constant i angoixant estat de supervivència. El tema bàsic, l’argument dels canovacci, era posar un parany, sense que importés quina havia de ser la raó: be fos aconseguir a la noia, els diners, el menjar, el poder o dominar el rovell del malentès… I amb molta rapidesa, els personatges, portats per la seva neciesa, es trobaven enxampats dins les pròpies intrigues.
La comèdia d’embolics i tripijocs era un territori molt cruel…
Estem parlant del remot segle XV…?
Durant més de dos segles aquests arguments es solidificaren i aquells personatges que s’heretaven de pares a fills consolidava la casta dels comediants composta per generacions d’Arlequinos, de Pantalones i de Capitanos prefigurant respectivament la trapelleria, la usura i el poder militar que sostenien així les seves màscares, rere les quals els actors envellien, sí, sense immutar però, els seus trets emblemàtics.
I no és fins el segle XVII que a aquests personatges se’ls hi aniran caient les màscares i esdevindran en mans de dramaturgs moderns, grans personatges, representatius d’individus, enriquits per una nova dimensió més universal. Així ha anat a l’escena.
Però a l’abast de La Comèdia Humana del nostre dia a dia, al creixent segle XXI, sembla que no ha anat pel mateix camí i en el decurs dels esdeveniments que més ens preocupen a la nostra escena pública, la de l’àgora, aquells desgavells d’antany hi segueixen ben enquistats. Així que per aquesta nova dècada que encetem, desitjaríem que els arquetips iniciïn el procés de fondre’s per emprendre la nova dimensió, més humana, més universal.
Feliç entrada d’any.

Marta Momblant

Viles i Gents :: Escena humana :: January :: 2010.