//Esteve Betrià
De tant en tant m’assalta un dubte: m’estic tornant paranoic o ja sóc un paranoic de manual? És a dir, d’acord amb el diccionari general, m’interrogo sobre si pateixo “una psicosi caracteritzada per l’aparició d’idees delirants i obsessives, generalment de grandesa, de persecució, d’anormalitat somàtica, etc., articulades lògicament”? Per sort, tot sembla indicar que, de patir-la, es tractaria d’una paranoia de tipus lingüístic, o sociolingüístic, o –si es vol– lingüisticonacional; ben bé no sabria definir-ho amb prou exactitud. En tot cas es tractaria d’una de les paranoies més suportables (i recordem ara que la paranoia és la més sana de les bogeries). Una paranoia –una sana bogeria– que se’m manifesta quan tot deambulant per la capital de Catalunya em trobo, per posar alguns casos, amb l’anunci de la inauguració d’un nou hotel al Paseo de Gracia, llig al casell d’una parada d’autobús un anunci sobre una botiga de roba interior femenina ubicada a la Rambla de Cataluña, veig en els laterals d’una furgoneta que una botiga de queviures està domiciliada al carrer Buenavista o que una residència per a la gent gran acaba d’obrir portes al carrer Consejo de Ciento o al carrer Cerdeña o Rosellón (no vull entrar en qüestions purament ortogràfiques que fan que els carrers Provença, Còrsega, València, etc. te’ls trobes sovint escrits Provenza, Corcega, Valencia en anuncis o cartells d’empreses privades). Continuar llegint… Pistes sobre una paranoia lingüisticonacional » Temps de Franja