Això dels Jocs Olímpics d’hivern és d’autèntica riota. Per més que els nostres polítics, tan porucs, hagen optat més pel càlcul electoral fet discreció que no per la crítica radical d’un alcalde que va tan desesperat que no tem ni fer el ridícul.

Els Jocs Olímpics d’Hivern! D’hivern. Barcelona demana els Jocs Olímpics d’hivern? Siguem seriosos, per favor. Des d’aquell famós equip de bobsleigh de Jamaica no havia sentit una cosa més divertida, si no fos indignant.

Parlem clar: tota la cerimònia d’ahir és un joc polític i prou. El PSC se sent acorralat electoralment i cerca un miracle. La sensació que Barcelona no va és molt més que generalitzada i Jordi Hereu és el pitjor alcalde que aquesta ciutat recorda. Fins i tot les enquestes ja retraten unànimement allò que semblava impossible: que els socialistes perden la ciutat.

I per això cerquen una bomba. Una cosa, la que siga, qualsevol cosa que moga el panorama i que els permeta d’entrebancar l’oposició i fer somniar una miqueta els qui encara esperen que el PSC continue sense moure el cul de la cadira d’alcalde. Que això dels Jocs d’Hivern provoque hilaritat, què més fa? En realitat, tant els és. El Comitè Olímpic espanyol no decidirà fins després de les eleccions municipals i la decisió de veritat es prendrà d’ací a tants anys que ja ens n’haurem oblidat i tot.

Però, mentrestant, Hereu fa una proposta-espectacle i obliga tothom a ballar al seu so. En aquest sentit, ahir em va sorprendre que l’oposició no criticara com cal aquest anunci. Portabella sí que ho va fer, si bé el partit va suavitzar després la seua posició. Trias no s’hi va atrevir, sinó que es va manifestar, fins i tot, en favor de la proposta. Si haguera dit que no, segurament que els socialistes l’haurien acusat de tot (ja figurava en el guió). Però Trias va perdre ahir una oportunitat de ser valent i de demostrar que, com a alcalde, mantindrà les seues opinions amb fermesa i no serà un presoner de la cosa políticament correcta. Llàstima.

Perquè, de crítiques possibles, no en faltaven. No és seriós que Hereu demane uns jocs sense parlar-ne amb cap més partit de l’ajuntament. No és seriós que diga, quan arriba al poder, que s’ha acabat la política de grans actes i que ara s’empare d’una còpia caricaturesca del 92 de Maragall. No és seriós que propose uns jocs d’hivern sense ni haver parlat amb els ajuntaments on hi ha neu. No és seriós que aquest senyor ignore que precisament d’allò que Barcelona està tipa és d’aquests saraus. I el Comitè Olímpic Català? El 1992 ja ens van enganyar, en aquest punt. Ahir no era el moment de recordar les promeses d’aconseguir-lo quan s’acabaren els jocs… d’estiu.

I sobretot: és això que necessita aquesta Barcelona que té tots els problemes del món? No fotem.